Coc ràpid

Qui diu que la mida no és important? Que aixequi un dit i ho justifiqui, aquí davant de tots nosaltres!

Quantes vegades no ens ha passat que ens hem escapat d'una de bona per un trosset ben petit, tan petit com uns mil·límetres?

O quantes vegades hem tingut la mala sort de no aconseguir allò que més desitjàvem, només per un bocinet així, així de petit?

Pregunteu sinó a aquestes tops models que corren pel món si creuen elles que amb uns centímetres de menys aquí, o amb uns centímetres de més allà on no toca, haurien aconseguit tanta anomenada!

Però mireu, la que avui us presentaré, sí que arribarà ben lluny! Rossa, amb les corbes apropiades, amb la pell ben daurada, d'aspecte dolcíssim i alta, molt alta. Uummm, quin perfum més fi que porta! I...(ep!), guarnida amb vestit de seda blanc, està irresistible!

Què, teniu curiositat per saber el seu nom? No us faré patir més: aquí tenim MISS COCA, anomenada també COC RÀPID! (Els malpensats que us estàveu imaginant una altra cosa, no cal que seguiu llegint!)



Aquesta coca es diu així perquè no costa gens de fer. I això és el que realment pretenem, fer coses fàcils i ràpides. Seguiu-me.

Encenem el forn a 170º. Agafem un motlle rodó, d'aquells que tenen una tanca per fora, per poder-los desmuntar, i li posem paper de forn a la base. N'untem els costats amb mantega i els enfarinem una mica.

Muntem les clares a punt de neu, a mà o amb una batedora elèctrica. A part, barregem amb aquest ordre tots els altres ingredients: els rovells d'ou, el sucre, la llet, l'oli , l'anís i la raspadura de llimona. Quan tot estigui ben barrejat i sense grumolls, hi afegirem a poc a poc la farina barrejada amb el llevat. I finalment hi anirem incorporant les clares amb molta cura.

Ho aboquem tot al motlle i escampem l'ametlla per tota la superfície.




Ho posem al forn 1 hora. Una hora sencera? Que no havies dit que era ràpid? Havia dit que era fàcil i ràpid de fer. Però no que us el poguéssiu menjar de seguida! Per anar pujant i pujant, i tornar-se flonjo i amorós, necessita passar-se al forn una hora (a vegades fins i tot una mica més).




Si heu pogut resistir fins aquí, ja no us vindrà d'una estoneta més perquè refredi. Aleshores li escampeu per sobre sucre mòlt.

Ingredients:

4 ous
300 g de sucre
300 g de farina
200 ml de llet
100 ml d'oli
50 ml d'anís
1 llimona
1 sobre de llevat Royal

100 g d'ametlles
sucre mòlt

És ideal pel berenar i per acompanyar la llet o el cafè de l'esmorzar. Jo, a casa, després de berenar he de córrer a amagar el que queda si no vull acompanyar el meu esmorzar amb unes tristes torrades!

Puré de carbassa

No m'agrada el color carbassa. Els grocs tampoc em diuen res. Però he de reconèixer que els fruits d'aquest color tenen un encant especial. Taronges, mandarines, caquis, nespres (a casa en diem micacos, com a Badalona), pastanagues, pebrots... però sobretot les carbasses. No us sedueixen amb les seves formes i les seves textures?

Quan jo era petita i anava als estius a Benlloc, a casa de la meva cosina Maria Amparo en tenien sempre com a decoració, petites i plenes de protuberàncies, berrugues en deia jo. I son pare, el tio Manolo, home intel·ligent i molt manyós, en buidava alguna, hi posava al seu interior unes llavors i hi afegia un pal. I vet aquí com ens entretenia amb unes maraques casolanes! Eren altres temps, en què amb qualsevol cosa ens entreteníem i gaudíem d'allò més.

I no us han cridat mai l'atenció les fotos antigues en què es veu nedadors amb unes carbassetes als costats fent la funció dels nostres suros, per evitar ofegar-se?

I mentre veieu velles pel·lícules de peregrins que fan el Camí de Sant Jaume, us heu fixat on porten el vi, que tantes forces els donarà durant el seu viatge?

Sembla mentida que un fruit tan poc valorat (sí, repeteixo, tan poc valorat) tingui tantes aplicacions. Dic poc valorat perquè totes les frases fetes relacionades amb aquesta paraula tenen un sentit negatiu o pejoratiu. Veieu-les sinó: donar carbassa a algú (refusar), treure una carbassa (suspendre), sortir carbassa (no ser com esperàvem)...




Però el fet que no m'agradi el color carbassa, no vol dir pas que no m'agradin les carbasses. Crues (és que sóc una mica pagesa jo, sabeu?), torradetes al forn amb sucre, en puré...

Us confessaré que només hi ha una cosa de la carbassa que no m'agrada gens ni mica: la festa de Halloween! Ja és ben cert que no la suporto. I cada vegada menys, quan veig que està devorant la nostra celebració de Tots Sants!

Si voleu tenir un bon color aquest estiu, ja podeu començar a menjar-ne. Recordeu que porta betacarotens, com la pastanaga. Té molta fibra i poques calories. I a més a més de la vitamina A, també té la C. Ah, i és un bon antioxidant!

La recepta que us proposo és fàcil de fer i molt bona.

Primer de tot bullirem l'arròs. Arròs? Que no es tractava de fer un puré de carbassa? Sí. Però anem a pams. I ja ho entendreu al final. Torno a començar: posem aigua al foc, amb una culleradeta de sal i un raig d'oli. Quan bulli, hi afegim l'arròs. El remenem bé, que no quedin els grans enganxats, i el deixem bullir 14 minuts. Passat aquest temps, el colem, però no llençarem l'aigua, sinó que la reservarem en una olla. (No malbaratarem un aigua amb tant de midó!) I abocarem aigua freda a sobre de l'arròs per aturar-ne la cocció, l'escorrerem i el reservarem.

Agafem l'olla on tenim l'aigua de bullir l'arròs i hi posem la pastanaga tallada a rodanxes no gaire gruixudes. Bullirem la pastanaga sola perquè la seva consistència és més dura que la de la patata o la carbassa.

I ho deixem bullir 1/4 d'hora a foc no gaire fort. Passat aquest temps, hi afegim la patata tallada a trossos. Ho deixem bullir uns 15 minuts més.

I passat aquest temps hi afegim la carbassa tallada també a trossos petits. I ho deixem bullir uns altres 15 minuts. Aquest últim quart d'hora hem de vigilar que no ens quedem sense aigua, perquè se'ns cremaria. Si convé, n'afegim una mica més. Ho salem i, després de treure-ho del foc, ho triturem amb el minipímer.

A l'hora de servir-lo, posem el puré en un plat i l'acompanyem amb el bol de l'arròs. I cadascú se'l menjarà com més li vingui de gust. A mi m'agrada sol i la resta de la família se'l menja amb arròs. Jo el prefereixo calent, però hi ha qui el vol fred. Així, és bo tant a l'estiu com a l'hivern. A la primavera, o a la tardor. Sempre que vulgueu.

Ingredients:

2 litres i 1/4 d'aigua
300 g d'arròs
1 kg de carbassa*
250 g de pastanaga*
500 g patata*
oli
sal

*El pes de la carbassa, la pastanaga i la patata és net (sense pell ni llavors).

Què més podem demanar a un plat? Que sigui bo? Us ho asseguro. Que tingui color? Us garanteixo que no passa desapercebut.

Premi "Blog d'or"

Quan encara no m'he refet de la grata sorpresa del premi al Blog Amigable, la meva amiga Mercè, de Cuina per a llaminers, em sorprèn amb un de nou!!!

La veritat és que no sé què dir. Voldria ser agraïda i quedar bé amb tothom, amb qui me'l concedeix i amb tots el que em seguiu, però em veig incapaç d'aconseguir-ho. Per això només us diré que seguiré treballant com fins ara per mostrar-vos la cuina que faig i esperant que us agradi.

M'ha costat tot el dia decidir a qui passo ara aquest premi. Finalment he optat per aquells blocs que em criden l'atenció per la brillantor de les seves receptes, pels seus colors i pel seu art en la presentació. Espero que els visiteu i em confirmeu que se'l mereixen.

- A la Maria José, de Dit i fet
- A Menu, de La cocina de casa
- A l'Anna, de El Kiwi blau
- A la Teresa, de Tot és art
- A l'Eva, de El cullerot festuc

Premi "Blog amigable"

Fa un dia sencer que no sóc la mateixa.

Des que la Dolça, de No tot són postres... a la cuina, m'ha concedit el Premi al Blog Amigable, que estic en un núvol. No sé si me'l mereixo, però el rebo amb molta il·lusió i espero no decebre. I us asseguro que m'esperona a seguir endavant amb les meves receptes, intentant alhora ser útil i transmetre coneixements.

He estat mirant una mica i he vist que ara l'he d'atorgar a altres persones. La tria que faig és aquesta:

-A la Gemma, de La Cuina de casa, perquè és un exemple a seguir.

-A la Mercè, de Cuina per a llaminers, perquè defensa com ningú els productes de casa nostra i fa unes receptes fantàstiques.

-Al Carles, de El Rocar de Tiana, perquè els seus poemes no només ens commouen l'ànima sinó que es converteixen en la veu de la natura.

-A l'Oriol, d' El bloc de l'Oriol, per la paciència que té amb mi a l'hora d'explicar-me les coses d'informàtica.

-Al Pere, de Margaridaipere, per ser qui em va encoratjar a crear aquest bloc. Té tanta fe en mi que és el meu més fervent seguidor. És el meu marit. Ja ho he dit tot.

- A tots els que anònimament em seguiu i amb les vostres visites m'animeu a seguir endavant.


Gràcies a tots.

Galetes d'ametlla

Us heu entretingut mai una nit d'estiu a mirar el cel a la recerca d'estels? Primer sembla que no n'hi hagi cap i un cop n'has descobert un, de seguida van apareixent un aquí, un altre més enllà... No ens n'havíem adonat i el cel n'era ple!

Doncs amb aquestes galetes us passarà a l'inrevés: en tenim una plata ben plena, contemplem la nostra obra d'art, sentim la seva flaire... Ens decidim a tastar-ne una i en un tres i no res veiem que s'han volatilitzat! Misteri? No! Senzillament, que són irresistibles!

Una altra pregunta. Heu trobat mai un trèvol de quatre fulles, d'aquells que diuen que porten bona sort? Jo n'he trobat un. Mireu-lo, quina pinta que fa!

Bé, més que trobar-lo... diré que l'he fet! I només fer-lo i oferir-lo als meus fills per berenar o per esmorzar i veure amb quina felicitat se'l mengen, ja m'omple d'alegria! No necessito que em porti més sort! El meu cor batega de joia! Per què cuinem sinó per fer feliços els altres?

Proveu a fer el mateix. Veureu com de seguida el plat queda ben buit i no deixen ni les engrunes!

Mireu si és fàcil fer aquestes galetes:

Encenem el forn a 200º.

Deixem la mantega una estona fora de la nevera perquè s'estovi. Triturem les ametlles. Si no teniu cap altre estri, podeu fer-ho amb el molinet de cafè. I si no tenim sucre mòlt, el podem fer també amb el molinet de cafè (però ben net, perquè el sucre no ens agafi gust ni color). Ratllem la pell de la llimona.

En un bol posem, amb aquest ordre, tots els ingredients: la mantega tova, la farina, el sucre, les ametlles triturades i les raspadures de llimona.
Ara no tingueu manies i aneu-ho treballant amb les mans fins a obtenir una massa compacta, i feu-ne una bola.

Enfarineu la superfície on treballareu, i amb el corró aneu estirant aquesta bola fins a obtenir un gruix de 1/2 centímetre (les podeu fer més gruixudes o més fines, com vulgueu)

Agafeu els motlles que més us agradin i pressionant sobre la pasta, aneu retallant les galetes. (Si no teniu motlles, no us amoïneu: agafeu un vas petit o una copa. No deixarem ara de fer les galetes per culpa del motlle, oi?)





A mida que aneu retallant les galetes les aneu posant a la plata, on haureu posat un full de paper de forn.
Vinga, que ja acabem! 10 minuts de forn i ja les podreu treure. Les deixeu refredar uns minuts i , au, a berenar s'ha dit!

Que les voleu més elegants? Escampeu pel damunt una mica de sucre mòlt (això si no se les han menjades abans).

Ingredients:

125 g de mantega
150 g de farina
50 g de sucre mòlt
100 g d'ametlles torrades i sense pell
la pell d'una llimona

Xai al forn

Avui m'haureu de perdonar. A vegades crec que sóc cruel i malvada, com les bruixes dels contes infantils.
Ja vaig comentar en el meu perfil que el que més m'agrada és fer postres però, és clar, no només de postres viu l'home! I a vegades toca... doncs això, toca menjar carn.

Mireu aquesta foto:

Uns xais innocents pasturant tranquil·lament a la prada, sense imaginar-se el que els espera. I què els espera? Doncs... el forn de la Margarida!

Ai, deixeu-me donar un cop d'ull a aquesta altra foto:

M'estarà mirant a mi? M'endevinarà els mals pensaments que em ronden ara mateix pel cap? Potser em direu que també podríem passar amb quatre verduretes fetes al vapor. Sí, podríem.

Però no ho farem. Si més no avui. I per què? Doncs perquè vull demostrar a aquells que em seguiu (però que no us decidiu mai a fer un plat contundent, boníssim, de dia de celebració, sí senyor, de dia de celebració perquè dieu que no compensa passar-se hores i hores a la cuina) que aquest és un plat FÀCIL DE FER.




Només cal que seguiu aquestes quatre indicacions:

Quan tingueu temps, feu un caldo. O el compreu, un d'aquells que diuen que és tan bo (jo això no ho he fet mai, però si vosaltres no teniu manies...). Només en necessitem un vas.

Encendrem el forn a 200º.

En una plata del forn, posarem oli (del bo!, que després hi sucarem el pa), la cuixa de xai (dieu-li al carnisser que us marqui els talls) a la qual haurem posat sal i pebre. Hi afegirem una cabeça d'alls, un parell de cebes tallades per la meitat, un tomàquet tallat també pel mig, una branqueta de romaní i una altra de farigola, i uns grans de pebre negre. Ho tapem amb paper d'alumini i al forn.

Sempre es diu que per cada kg de carn, s'ha d'estar una hora al forn. Jo crec que això és una mica relatiu. El meu xai es va passar 3 hores al forn. "Uff!" No, no, res de "Uff!", que mentre ell s'anava fent, jo estava descansant mirant els blocs de les meves amigues cuineres!

Quan portava una hora al forn, li vaig donar la volta. I el vaig deixar una altra hora. Passada aquesta segona hora, li vaig tornar a donar la volta. I li vaig tirar per sobre un vas de caldo i el vaig deixar destapat. Al cap de mitja hora li vaig tirar un rajolí de conyac (també del bo!).

(I les patates? On són les patates?, es preguntarà més d'un. Doncs vaig pelar unes patates, les vaig tallar a rodanxes i les vaig fer al vapor. En 15 minuts ja estaven fetes.)

Un cop s'havia evaporat l'alcohol del conyac, vaig posar les patates al forn junt amb la cuixa, les vaig regar amb el suc que hi havia a la plata i ho vaig tornar a posar tot al forn 15 o 20 minuts més.

Quin perfum! Direu que sempre parlo de perfum quan explico les meves receptes, però aquell dia m'hauria agradat rebre molta gent a casa, perquè quan hi entraves se sentia aquella olor tan bona...

Els meus fill diuen que n'hauria de fer tots els diumenges. Però no, les coses bones s'han de fer esperar.

Us he convençut? A veure qui el fa aquest diumenge. Aneu preparant el caldo.

Ingredients:

1 cuixa de xai
2 cebes
1 tomàquet
1 cabeça d'alls
1 vas de caldo
50 ml de conyac
una branqueta de romaní
una branqueta de farigola
uns grans de pebre
patates (jo en compro de la varietat Kennebeck, de la Vall de Sió i són molt bones)

Us dono una idea: mentre es cou el vostre xai, vosaltres podeu llegir (o rellegir) el llibre D' Antonine de Saint-Exupéry, El Petit Príncep. Emecé Editores. 95 pàgines, amb dibuixos de l'autor. Passareu una bona estona. Atenció: que no es cremi el xai que teniu al forn!

Mousse de llimona

Avui la senyora Lluïsa m’ha fet un regal molt valuós: un bon grapat de llimones!
No sé si podeu imaginar-vos quina flaire més agradable ha deixat a les meves mans. Uuummm! M’encanta aquesta olor! I és clar, la primera pregunta que se m’ha ocorregut fer-me és: i què faig jo, ara, amb tantes llimones?




Pensem. Podria ratllar la pell i posar-la en un pastís per aromatitzar-lo. No. L’altre dia ja vaig fer magdalenes.

Podria fer suc i rebaixar-lo amb aigua per fer gàrgares i curar-me el mal de coll. Però si estic perfectament! Li donaré a la meva filla, que ella sí que es queixa del coll.

Podria aprofitar el suc per desinfectar la cuina. No, que encara em queda Cif limón.

Amb la pell, aigua destil·lada i alcohol podria fer-me una colònia molt suau. Però si encara tinc la colònia amb olor de lavanda que em va regalar el meu fill, i feta per ell mateix!

Amb el suc podria abrillantar els objectes de bronze o metall. Ara? Quina mandra!

En fi... què puc fer que em vingui de gust i sigui una cosa que agradi a tothom?




La resposta ja la sabeu: Mousse de llimona.
Però sabíeu que el suc de les llimones va servir per combatre l’escorbut, cruel malaltia que es va agreujar en iniciar-se les llargues navegacions en els segles XV i XVI? Sabíeu que els mariners de la Marina Reial Anglesa tenien l’obligació de beure cada dia una cullerada de suc de llimona, per tal d’evitar aquesta malaltia? I que per aquest motiu, eren anomenats –en to burlesc- limely “bevedors de llimona” pels mariners dels altres països?
Bé, després de tanta cultura, cal descansar i assaborir aquestes postres tan saludables.




Primer de tot posarem en remull els fulls de gelatina. Tot seguit esprimirem el suc de les llimones i el colarem. El posarem en un got mesurador i afegirem aigua fins a tenir 250 ml. Agafarem els ous i el sucre i ho batrem ben batut. Hi afegirem el suc de llimona, ho posarem a foc suau i anirem remenant fins que arrenqui el bull. Aleshores escorrerem els fulls de gelatina i els afegirem. Deixarem refredar aquesta crema, remenant de tant en tant. Finalment hi incorporarem la nata muntada i la posarem a la nevera.





Vinga, animeu-vos a fer-la. No quedareu decebuts. Aquí teniu els ingredients:

Ingredients:

2 llimones
2 ous
250 g sucre
250 g nata
3 fulls de gelatina

Magdalenes

Avui ens posarem sentimentals i us explicaré per què m'estimo més fer jo mateixa les pastes i els pastissos que no pas comprar-los a la pastisseria. I és perquè no tenen el mateix gust.

Una de les imatges que recordo amb més il·lusió de quan era petita és quan anava a Benlloc ( a la Plana Alta) a casa de la meva àvia. M'agradava veure-la amb el gibrell i un batedor a la mà, fent la barreja de tots els ingredients. Ous, sucre, farina... Tot ho barrejava seguint un ordre i amb molta cura, molt suaument, com si estigués preparant una poció màgica. I de tant en tant, aixecava la vista per veure com la mirava amb ulls embadalits i em feia un tímid somriure, per donar més expectació a la seva obra. Després omplia els motlles i els portava al forn del poble per coure les magdalenes. Mitja hora més tard ("falta molt, àvia?") tornàvem impacients al forn a buscar-les i retornàvem a casa totes cofoies (jo, especialment) gaudint de la flaire que desprenien, deixant un rastre calent i aròmatic al llarg del carrer.

Ho enteneu, oi? Enteneu per què mai no he pogut menjar les típiques magdalenes que hi ha a la venda? Suposo que mai les faré tan bones com la meva àvia, però no deixo d'intentar-ho. Jo mateixa m'he posat el títol "Alumna de l'àvia Amparo". Algun any aprovaré el curs!

Bé, prou xarrameca i anem per feina!

Què berenaran avui els vostres fills? O Vosaltres! Amb què podeu acompanyar la llet o el cafè del matí? Què podeu picar per matar el cuc a mig matí? O què podeu menjar després d'un sopar frugal? O fins i tot, si us ve una amiga a mitja tarda a casa, amb què podeu compartir conversa i te? La resposta és: MAG-DA-LE-NES! Vegeu si en són, d'útils!




Què? Tenen bona pinta? Doncs espereu a tastar-les!


Primer de tot encendrem el forn i el deixarem a 170º. Separarem els rovells i les clares i...

Aquí he de fer un incís. Quants robots de cuina teniu? Jo en tinc dos: mentre un em puja les clares, l'altre em barreja els ingredients. Però no ens posem nerviosos, ara! Amb un de sol n'hi ha prou! I si molt m'apureu, fins i tot sense robot podem fer aquestes magnífiques magdalenes. Però què voleu que hi faci, si en tinc dos? Utilitzar-los! Així vaig més ràpida.

Segueixo. Posem en un robot les clares i les fem pujar a punt de neu (o ho fem a mà). I a l'altre robot posem l'oli i el sucre. Ho remenem bé. Hi afegim raspadura de llimona. A continuació hi posem els rovells, ho treballem bé, hi afegim la llet i finalment hi tirem la farina barrejada amb el llevat. Ara només ens queda afegir-hi les clares amb molta cura.

Agafem els motlles de magdalenes i n'untem la base amb l'ajuda d'un pinzell. Hi aboquem la massa sense omplir del tot els motlles.

Ara atenció: Si volem magdalenes simples, hi tirem sucre pel damunt i cap al forn! Si volem magdalenes amb una mica més d'aparença, hi tirem al damunt ametlles laminades, sucre, i cap al forn s'ha dit!




Si sou amants de la xocolata, poseu-hi uns trossets de xocolata Nestlé Postres, sucre i cap al forn també!




Que us agraden altres coses, vosaltres mateixos!

Quant de temps al forn? 15 minuts. Si veieu que no estan prou rosses, 5 minuts més. Però no ens passem, que encara es cremaran!

Si us han vingut ganes de fer-les, aquí us poso els ingredients.

Ingredients:
3 ous
180 cc d'oli d'oliva verge extra
270 gr. sucre
225 cc llet
335 gr. farina
3 culleradetes de llevat
pell de llimona

unes cullerades de sucre

Ingredients opcionals:
ametlles crues laminades
xocolata Nestlé Postres

Minipizzes i coques d'escalivada

Avui he decidit que per sopar no volia complicar-me la vida. Solució pràctica: una pizza! Però no us penseu que sóc de les que encarreguen una pizza per telèfon, no. La pizza la faig jo. I ara veureu no només que no costa gens de fer, sinó que és tan bona que no té punt de comparació amb les de compra.

Primer de tot ens hem d'organitzar. Ingredients: què necessitem? Els tenim tots? Sí? Doncs mans a l'obra. No? Ja farem la pizza demà!

Mentre feia el dinar he aprofitat per escalivar un pebrot i una albergínia. I mentre rentava els plats, he posat tots els ingredients al robot de cuina perquè anés fent la massa. Un cop feta, l'he tapat amb un drap de cotó i l'he deixat reposar unes hores.

S'acosta l'hora de sopar. Encenc el forn a 225º. Poso la plata dins del forn perquè ha d'estar ben calenta en el moment de posar les pizzes.

Ara pensem en els gustos de la família. Dos volen pizza amb formatge, dos més la prefereixen sense formatge, i el cinquè diu que res de res, que ell vol una barreta de pa.

Agafo aproximadament 2/3 parts de la massa i en faig 8 boles de mida més o menys semblant. De la part restant en faig una mena de barreta. Agafo les vuit boles i les estiro amb el corró.

Minipizza de formatge.



Col·loco 4 pizzetes a sobre d'un paper vegetal. Al damunt hi poso una mica de salsa de tomàquet, trossos de pernil dolç, un polsim d'orenga i dues rodanxes de mozzarela fresca.

Les poso a la plata que ja tinc calenta al forn, vigilant de no cremar-me! Amb 12 minuts n'hi ha prou. Passat aquest temps, les trec i les emplato.

Mentre es fan les pizzes de formatge, preparo les altres. En realitat no és una pizza, és una coca de recapte de les que es fan a Lleida, però de mida individual. A casa en diem coca d'escalivada.

Coca d'escalivada.



Agafo el pebrot i l'albergínia que he escalivat al migdia i els tallo a tires. I col·loco alternativament aquestes tires sobre la massa. Després hi poso sal i un rajolí d'oli d'oliva del bo. Tot seguit, al forn. 12 minuts també. Un cop passat aquest temps, les trec i les emplato.
Mentre es fan les coques, acabo de fer la barreta: li faig uns tallets perquè sembli més una barra de pa.

Barreta de pa.



La poso al forn 15 minuts. Però atenció: per fer pa al forn hi ha d'haver humitat. Com ho aconsegueixo? Hi poso al costat de la barreta un recipient amb aigua: en escalfar-se farà vapor d'aigua!

No sabeu com hem gaudit avui! Les minipizzes i la coca eren boníssimes i la barreta de pa... flonja i deliciosa! (Bé, això m'ha dit l'Oriol, perquè jo no l'he tastada!)

Ara us dic els ingredients perquè si algú s'anima, veurà que sense gaire feina es pot menjar bé i de manera sana.

Ingredients:

Per fer la massa:
320 cc d'aigua
10 gr. de sal
50 cc d'oli d'oliva verge extra
500 gr. de farina de força
15 gr. de llevat fresc

Per fer les minipizzes de formatge:
4 cullerades de salsa de tomàquet (a ser possible feta a casa. Sinó, una de bona. Jo utilitzo "Tomate frito Mata", que no té ni conservants ni colorants).
150 gr. de pernil dolç
125 gr. de mozzarela fresca
un polsim d'orenga

Per fer les coques d'escalivada:
1 pebrot
1 albergínia
sal
oli

NOTA: un cop feta la coca d'escalivada, ens agrada posar al damunt dos filets d'anxova. És molt més bona!