Braç de gitano de pinya

La Natàlia va néixer en una família musulmana, però ben aviat va quedar òrfena de pare. Era l'inici d'una nit fosca sense fi, que s'estenia sobre el seu destí i on regnaven els plors i la desesperació. Quina altra cosa podia esperar de la vida una dona desemparada amb una filla al seu càrrec? Era l'any 825 i a Còrdova regnava l'emir Abd al-Rahman II. La mare, potser per amor, però tal vegada per no morir de fam, es va casar amb un bon home, que les va acollir a casa i les va estimar de debò.

Va ser educada segons els preceptes del cristianisme, la religió del seu nou pare. Mai no li va mancar l'afecte i va créixer feliç, tot i la persecució a què estaven sotmesos els cristians. Ja era una noia quan es va casar per amor amb l'Aureli.

Junts van decidir que canviarien el món, fent pública la seva fe. Creien que només així evitarien que més cristians es passessin a l'islamisme, però l'únic que van aconseguir va ser que els empresonessin i els torturessin per fer-los renegar de la seva religió.

No van aconseguir vinclar la seva fe, ans al contrari, com més cruelment els la volien arrabassar, més forta era. Finalment van ser degollats tal dia com avui, un 27 de juliol.

Si us agrada l'aspecte d'aquest braç de gitano, animeu-vos a fer-lo. La seva elaboració no és gens difícil i el resultat és força espectacular. Primer de tot fem la crema i la deixem unes hores a la nevera. Després, fem la làmina de pa de pessic, farcim el braç i el decorem. Ja us heu decidit?

Per fer la crema posem a bullir la llet, i hidratem la gelatina amb aigua freda. Batem els rovells amb el sucre fins que blanquegin, afegim la fècula i seguim treballant-ho fins que estigui ben integrada. Afegim aleshores la llet calenta, ho remenem bé i ho posem al foc, molt suau. No parem de remenar fins que arrenqui el bull. Això serà quan veiem que fa puff. L'apartem del foc, li fem una bona batuda i posem la gelatina escorreguda. Batem fins que es desfaci i afegim el suc de la pinya. Tallem 4 rodanxes de pinya a trossets petits i també els incorporem a la crema. Remenem bé i la deixem refredar a la nevera, tapada amb film transparent.

Per fer la làmina de pa de pessic, encenem el forn a 180º. Batem els ous amb el sucre fins que blanquegin i posem la ratlladura de llimona. Passem la farina i el llevat per un sedàs i els afegim tot batent. Finalment incorporem les clares a punt de neu amb moviments suaus, sense batre. Posem un paper de forn a sobre d'una plata del forn i amb una espàtula escampem la massa. L'enfornem durant 10 minuts.

Un cop cuit, traiem la plata del forn i tapem el pa de pessic amb un drap de cuina. El girem i li retirem el paper de forn. El tornem a girar de manera que la part torrada quedi a dalt, i l'anem cargolant amb el drap. El deixem així fins que refredi del tot. Si les meves explicacions no són prou entenedores, mireu aquí.

Posem 4 rodanxes de pinya a sobre de paper de cuina, perquè n'absorbeixi el seu suc. Escampem la crema a sobre de la làmina de pa de pessic i el cargolem, per donar-li forma de braç. Pintem tota la superfície amb melmelada d'albercoc, que prèviament haurem escalfat amb una mica d'aigua i després colat. Guarnim amb ametlles torrades els laterals del braç. Tallem les rodanxes de pinya per la meitat i les posem a sobre del braç. Adornem amb groselles i figures de xocolata.

Ingredients:

Per fer la làmina de pa de pessic:

3 rovells
100 g de sucre
ratlladura de llimona
90 g de farina
1 culleradeta de Royal
3 clares

Per fer la crema:
250 ml llet
3 rovells
125 g sucre
40 g fècula (Maizena)
200 ml suc de pinya
3 fulls de gelatina
4 rodanxes de pinya

Per guarnir:
3 cullerades de melmelada d'albercoc
25 g ametlles laminades torrades
4 rodanxes de pinya
125 g groselles
75 g xocolata

Dedico aquest braç de gitano de pinya a la meva filla Natàlia, a la que estimo molt. No podré estalviar-li els patiments propis de la vida però espero que els moments feliços, que li donaré mentre es menja aquest braç tan deliciós, l'acompanyin sempre.

Tomàquet amb escalivada

Dies d'estiu. Sol, calor, platja... Hi ha qui, per no deshidratar-se, no beu altra cosa que gaspatxo ben fresquet, ja sigui casolà o industrial. I sent els seus ingredients productes de l'hort, bé és millor això que passar-se el dia menjant gelats o begudes ensucrades que, tard o d'hora, acabaran passant-nos factura.

Jo, en canvi, no sóc de gaspatxo. Només n'he menjat dues vegades a la meva vida, i totes dues per força, perquè anava convidada i em sabia greu semblar desagraïda si refusava aquest plat. Desconec on rau el problema, perquè m'encanta el cogombre, de pebrots en menjo molt sovint i cada dia faig amanida de tomàquets. Serà la ceba? Serà el vinagre?





Els records dels meus estius tenen color vermell, encara que no de gaspatxo, sinó dels tomàquets que sempre ha preparat la meva mare. Tomàquets de l'hort del meu pare, acabats de collir, com aquests de la fotografia.





Aquest és un plat molt fàcil de fer. Es pot menjar sol o acompanyant una carn o un peix. Calent o fred. De totes les maneres és boníssim. I el que més m'agrada és poder sucar-hi una bona llesca de pa. No calen gaires plaers més!

Primer de tot hem d' escalivar el pebrot i l'albergínia. Ho podem fer a la brasa o al forn, però com millor queden és en una barbacoa elèctrica. Jo no sabria viure sense aquest aparell de cuina! No tingueu pressa per pelar-los, perquè aquesta tasca es fa més fàcilment un cop són freds. Hi ha qui té el costum embolicar-los en paper de diari quan encara són calents, però això no em sembla gaire higiènic.

Agafem els tomàquets, els rentem i el tallem pel mig horitzontalment. Els posem en una paella amb oli amb la part tallada cap per avall. Tapem la paella i deixem que es coguin a foc baix fins que estiguin tous. Aleshores els donem la volta, posant la part tallada cap per amunt, salem i escampem per sobre els alls i el julivert tallats petits.





Si us heu fixat en la fotografia, ja haureu vist que els alls els he deixat ben grossos. Això ho faig perquè siguin visibles i els pugui treure abans de menjar-me'ls sense adonar-me. I és que no m'agraden gens, però l'aroma que deixen m'encanta!

Escampem per sobre dels tomàquets tires de pebrot i albergínia, salem , tornem a tapar i deixem que s'acabin de coure. Sabrem que estan al seu punt quan s'hagi evaporat l'aigua i tot tingui un aspecte brillant. A l'hora de servir, acompanyeu-lo d'un bon pa i, si és fet a casa, encara millor.

Ingredients:

4 tomàquets madurs
1 pebrot vermell gros
2 albergínies mitjanes
5 alls
julivert
sal
oli d'oliva extra verge

No sé si feu aquest plat a casa vostra, però jo no l'he vist enlloc. I no m'agradaria que una menja tan bona es perdés. I renoi, si és bona!

I ara, vinga,tots a cantar!

Si tu menges pa amb tomàquet, fas així: nyam-nyam!
Si tu menges pa amb tomàquet, fas així: nyam-nyam!
Si tu menges pa amb tomàquet, si tu menges pa amb tomàquet,
si tu menges pa amb tomàquet, fas així: nyam-nyam!

(Cançoner infantil)

Cassoleta de formatge amb fruites d'estiu

Per què tenim el costum de parlar malament quan pel mateix esforç podem fer-ho correctament? Fa uns anys, els que ja tenim una edat, fèiem servir paraules incorrectes perquè no en sabíem més. No havíem rebut formació en la nostra llengua i la influència del castellà al carrer era molt forta.

No va ser fins després d'assistir a unes classes voluntàries de català, que es van fer a l'institut quan jo tenia quinze anys, que vaig aprendre a escriure en la meva llengua i a corregir alguns defectes. Va ser aleshores quan vaig començar a utilitzar paraules com bústia en lloc de bussó, vorera en lloc d' acera o quadre en lloc de quadro. Això, potser us farà riure, però són vicis del llenguatge que aprens i sovint costa de desempallegar-te'n.

Però no vull parlar només de mi. Per què diem blog si el que tenim és un bloc? Per què veiem escrit a tot arreu tarta i tartaleta, quan en català no existeixen aquestes paraules? Una tarta és un pastís. I un pastís petit és un pastisset. I si una base en forma de cassola l'omplim amb carn, peix, verdura o bé dolços, aleshores parlem d'una cassoleta.






La proposta d'avui la podia haver anomenat Tartaleta de formatge perquè tothom entengués de què es tractava, però m'he estimat més batejar la meva recepta com a Cassoleta de formatge amb fruites d'estiu. Digueu-me purista, si voleu. Jo més aviat diria que sóc maniàtica i, com diu la meva mare, les manies, no les curen els metges.

Primer preparem la pasta brisa com vam aprendre aquí, tenint en compte que en aquesta recepta li afegim sucre i rovell d'ou perquè necessitem pasta brisa dolça. Havíem vist que, quan utilitzem un motlle gran, posem paper vegetal i cigrons a sobre de la base perquè no s'infli durant la cocció. Però com aquí fem servir motlles petits, podem suprimir aquest pas, per no tenir tanta feina, i punxar la base amb una forquilla abans de posar-los al forn.

Si veiem que, tot i això, les cassoletes s'inflen una mica pel mig, obrim la porta del forn i amb una cullereta aixafem la base. Després de 10 minuts a 200º, les traiem del forn i pintem la base amb clara d'ou batuda. Això farà que la pasta no s'humitegi amb la crema. Les tornem a enfornar 3 o 4 minuts més i les deixem refredar.





Posem en remull els fulls de gelatina. En un cassó aboquem la nata, la pell de les llimes i el sucre i els posem a foc baix. Deixem que bullin 2 minuts, els traiem del foc i hi afegim els fulls de gelatina escorreguts. Ho deixem refredar, remenant de tant en tant. Retirem les pells. Espremem el suc de les llimes, el colem i l'afegim a la nata. Incorporem també el formatge, remenant amb un batedor.





En ser aquest farciment una mica líquid, si l'aboquéssim a la base de les cassoletes, ens vessaria per tots els costats. Per evitar-ho, fem un cercle amb un plàstic especial per a pastissos freds, i l'enganxem amb un tros de cel·lo. Ara ja podem repartir la crema de formatge sobre totes les cassoletes i les deixem a la nevera tota la nit.





En el moment de servir, retirem el plàstic i acompanyem les cassoletes amb boles fresques de síndria, meló i préssec, fetes amb una cullera parisenca. Podem fer una decoració més bonica acompanyant el conjunt amb unes fulles de xocolata a la menta. Per fer-les només hem de pintar el revers d'unes fulles de menta amb xocolata fosa al bany Maria. Les deixem com a mínim una hora a la nevera, i amb molta cura, retirem la fulla de menta. La seva aroma es repartirà per tot el plat.


Ingredients: (per a 10 cassoletes de 8 cm)

Per a la pasta brisa dolça:
200 g farina
100 g mantega
1 1/4 cullerada d'aigua freda
1 rovell d'ou
70 g sucre
1 pessic de sal

1 clara per pintar les cassoletes

Per a la crema de formatge:
2 llimes
300 ml de nata
75 g sucre
3 fulls de gelatina
200 g formatge cremós

Per decorar:
fruita d'estiu (meló, síndria, préssec, pruna, mango...)
xocolata
fulles de menta






Tenint un plat com aquest al davant, qui no sentirà el plaer irresistible de menjar fruita? Tanqueu els ulls i proveu d'endevinar quina fruita us esteu menjant.

Pastís català de carn i patates

Des que el seu fill havia tornat d' Anglaterra que no havia parat de demanar-li un pastís de carn. I, tot i haver passat gairebé un any, encara no havia pogut satisfer el seu desig. Unes vegades, era la mandra. D'altres, després d'haver-se fet un tip de navegar per internet buscant receptes del beef and potatoes pie, era el noi qui li deia que no era ben bé allò, que aquells pastissos no s'assemblaven al que ell havia menjat.

La mare havia conclòs que el fill tenia el pastís idealitzat. Només n'havia menjat un, però per sempre més passà a l'imaginari dels records agradables i estava convençuda que, per més bona cuinera que fos, mai superaria el pastís de carn anglès.

Un dia el va fer seure al seu costat i van estar estudiant junts totes les possibilitats. La carn no havia de ser picada. No havia de portar puré de patates, però sí patates a trossos. Ceba, la mínima. Gens de pebrot. Espècies fortes, suprimides. La carn havia d'estar a l'interior, i tenir una capa de massa cruixent per fora. Res de formatge.





Amb tots aquells condicionants la mare va decidir que faria una mena d'estofat de vedella i patates, tallat tot a trossos petits, i ho posaria al forn cobert amb pasta brisa. "Vols dir que serà bo?" "Tu, deixa'm fer!" I, renoi, si va fer! Quina bona olor que se sentia a casa seva aquell dia per dinar! I, en treure'l del forn, tan daurat i lluent amb aquella forma rodona, semblava que el sol hagués entrat a la seva cuina.

Faltava, però, l'aprovació del fill. La mare va posar amorosament una ració al seu plat i quan, després de tastar-lo, va aixecar el cap i va dir "Mmmm, que bo! Mama, és un pastís boníssim!" "Però... és tan bo com el que et vas menjar a Anglaterra?" , va insistir la mare. "No ho sé, ja no me'n recordo gaire de com era. Però aquest és molt bo i l'has de tornar a fer més vegades."

"I quin nom li posarem? No és un pastís anglès de carn, tampoc americà, ni australià!" "No l'has fet tu? No dius que li has posat el teu estofat? Doncs està clar, mama: Pastís català de carn i patates!"






I així va ser com van batejar aquell pastís. No recordo com ha arribat la recepta a les meves mans, però no tinc cap problema a passar-vos-la i fer-vos partícips d'aquesta novetat mundial. Seguiu llegint i prenent nota, perquè no la trobareu a cap llibre ni a cap altre bloc.

Per fer l'estofat, tallem a trossos petits la carn i la fregim amb oli abundant. Un cop feta, la reservem. Piquem ben fina una ceba i la posem al foc en l'oli de fregir la carn. Quan gairebé estigui cuita, li afegim una pastanaga tallada a rodanxes fines, i deixem que es coguin juntes. Mentre, pelem les patates i les tallem a trossos petits i les coem al vapor durant 12 minuts.

Tornem a posar la carn a la paella amb la ceba i la pastanaga, i afegim també les patates. Salpebrem, i posem també una mica de clau mòlt. Tanquem el foc. Escalfem el brou de pollastre.

En un cassó desfem la mantega, posem la farina, remenem bé que no hi hagi grumolls, ho deixem coure un parell de minuts i li aboquem el brou calent, remenant bé amb un batedor. Ho deixem coure uns deu minuts a foc molt lent. Posem sal, una mica de pebre i nou moscada. Passat aquest temps, hi afegim la carn i les patates reservades. Tanquem el foc i ho tapem amb film transparent perquè no s'assequi.






Ara farem la pasta brisa. Posem la farina sobre el lloc de treball, amb un forat al mig, on posarem la resta d'ingredients. L'anem treballant barrejant-los, però esmicolant la pasta amb els dits, com si féssim engrunes, fins que ella mateixa s'ajunti i formi una bola. La partim en dos trossos, els emboliquem amb film transparent i els posem 1/2 hora a la nevera.

Agafem una de les boles i l'estenem amb el corró posant-la entre dues làmines de film. D'aquesta manera la treballarem més bé sense que s'enganxi enlloc. Folrem un motlle amb aquesta massa, i punxem la base amb una forquilla. I per assegurar-nos que no pujarà, la cobrim amb paper de forn i posem a sobre uns cigrons perquè facin pes, com ja vam explicar aquí. L'enfornem durant 15 minuts a 200º.

La traiem del forn i li posem el farciment de carn i patates, deixant un marge d'un dit tot al voltant, que pintarem amb ou batut. Estirem l'altra bola que teníem a la nevera i cobrim el pastís, prement les vores amb els dits, perquè no surti el farciment. Pintem tota la superfície. Amb els retalls de massa que ens han sobrat podem decorar-lo perquè ens quedi més bonic. Amb la punta d'un ganivet, fem uns petits forats i l'enfornem fins que estigui daurada. Entre 25 i 30 minuts.

Ingredients: (per a 1 motlle rodó de 28 cm)

Per l'estofat:
750 g carn de vedella (vaig posar filet de pobre)
600 g de patates
1 ceba petita
1 pastanaga
oli d'oliva verge extra
sal, pebre, clau mòlt

Per la salsa:
35 g mantega
35 g farina
350 brou de pollastre i verdures
sal, pebre, nou moscada

Per la pasta brisa:
400 g farina
200 g mantega
8 cullerades d'aigua freda

2 pessics de sal

1 ou per pintar el pastís

La seva fama traspassarà les fronteres i arribarà a terres llunyanes? Algú, en algun lloc del món, sabrà pronunciar el nom d'aquest pastís?

Zuccotto

El Zuccotto és un postre típic de la zona de Florència i la seva forma està inspirada en la cúpula arrodonida d'Il Duomo di Firenze, construïda al segle XV per Brunelleschi.

Duomo ve del mot llatí domum, que vol dir "casa" i, com ja sabeu, del "lloc on tenim la casa" en diem domicili. Després, per extensió, va passar a significar casa de Déu i catedral, raó per la qual a Itàlia reben aquest nom algunes catedrals, com Il Duomo di Milano i Il Duomo di Pisa, entre d'altres.

És original? Us ha cridat l'atenció aquest pastís? N'estic segura. Però... penseu, potser, que n'hi prou amb mirar les imatges i que no val la pena fer-lo perquè sembla complicat? Poseu l'excusa que no teniu un motlle adequat? Deixeu-vos de romanços, busqueu qualsevol carmanyola amb forma arrodonida i seguiu les instruccions que us dono. Penso passar llista a veure qui ha fet els deures!

El més laboriós és fer les làmines de pa de pessic, però com ja us vaig explicar aquí , no té cap dificultat. Si us ho estimeu més, podeu fer un pa de pessic i tallar-lo a làmines d'un dit de gruix, com vaig fer aquí. Tant si heu fet una cosa o l'altra, quan les làmines estiguin fredes, en una tallem una circumferència de la mida del motlle, i en l'altra, tires en forma de triangles. Folrem el motlle amb film transparent, deixant que pengi per fora, i després cobrim tota la superfície del motlle amb els trossos del pa de pessic.





Posem el licor dins d'un spray de plàstic (en trobareu a les farmàcies) i polvoritzem tot el pa de pessic. Com els meus fills no són gaire amants dels licors als pastissos, no l'he emborratxat gaire. Però si vosaltres sou més partidaris dels sabors intensos, podeu anar tirant cullerades de licor fins a tenir-lo tot ben impregnat.

Preparem la trufa desfent la xocolata al bany Maria. Quan estigui fosa, la barregem amb el Mascarpone fins que tinguem una massa homogènia, i l'escampem per sobre del pa de pessic fins a cobrir-lo tot.

Triturem les ametlles i esmicolem la xocolata a trossos petits. Muntem la nata, li afegim el sucre i el Mascarpone, batent amb cura, i finalment posem els ametlles i la xocolata. Ho remenem amb una espàtula i tot seguit ho aboquem a sobre de la trufa, omplint tot el forat que ens havia quedat al centre del motlle.

Ho cobrim tot amb la circumferència de pa de pessic que tenim reservada, polvoritzant-la també amb una mica de licor, ho tapem amb film transparent i ho deixem a la nevera tota la nit. L'endemà, retirem el motlle i el film. Decorem, amb una mica de paciència, la cúpula amb sucre mòlt i cacau en pols. La reservem a la nevera fins al moment de servir, encara que com més fresqueta estigui, més bona serà.





La cúpula del Duomo té forma octogonal, però no em vaig veure en cor d'imitar-la bé, i la vaig acabar fent hexagonal. Espero que en Filippo Brunelleschi no s'ho prengui malament! Una cosa sí us diré: vaig trigar més a decorar la cúpula que a fer-la perquè, un cop ja has aconseguit calcular la mida que ha de fer cada franja, has de passar a l'acció, empolvorant-ne una amb sucre, i després una altra amb cacau al costat, mirant de no embrutar l'anterior.

La cúpula de Florència és un dels pocs monuments considerats des de la seva edificació com a perfecte. El meu Zuccotto tècnicament no ho és, però us puc assegurar que a casa va ser considerat, d'una manera unànime, com un dels postres més bons que hem menjat en molt de temps.

No us espanteu, quan mireu els ingredients, per la quantitat de Mascarpone que porta. Penseu que vaig fer una senyora cúpula per a dotze persones. Si sou menys, poseu la meitat de les quantitats indicades. Ah, una altra cosa important! No diré que sigui lleuger però, encara que no ho sembli, no embafa gens. De fet la idea està treta del llibre Cocina Sana, de Sophie Braimbridge.

Ingredients:

Per fer les làmines de pa de pessic:
6 ous (3 + 3)
200 g sucre (100 + 100)
180 g farina (90 + 90)
2 culleradetes de llevat (1 + 1)
ratlladura de llimona

Per al farciment:
30 ml d'Amaretto
375 g xocolata Nestlé Postres
750 g formatge Mascarpone

250 g nata
500 g formatge Mascarpone
50 g sucre mòlt
100 g ametlles torrades
125 g xocolata Nestlé Postres

Per decorar:
sucre mòlt
cacau en pols

I si voleu passar unes hores agradables amb una bona lectura, us recomano l'obra de Salman Rushdie, L'encantadora de Florència, Edicions Bromera (L'Eclèctica, 161). És un dels llibres que m'he reservat per a aquestes vacances.

Tallarines mediterrànies

Sóc mediterrània. No em trobareu mai, però, prenent el sol a cap platja, ni capbussant-me en les seves aigües. Em sedueix el caràcter de les seves onades, càlides a l'estiu i més abruptes a l'hivern. De casa estant, m'agrada contemplar els vaixells que naveguen cap a ports llunyans, bressol d'històries que potser algun dia es faran paleses. M'abelleix sentir la remor de les seves onades, només trencada amb els esgarips de les gavines quan s'acosten a terra ferma.

M'encanta mirar horitzó enllà, imaginar-me les veles de les naus d'Enees fugint de Troia i cercant les ribes del Latium, empès pels desigs dels déus ara cap aquí, ara cap allà. I em sento aclaparada tot recordant la dissortada Dido, la reina de Cartago que va ser abandonada per l'heroi, després d'haver-lo acollit al seu palau i haver-li donat tot el que necessitava, fins i tot el seu amor.

Aquest mar nostre que va permetre aquesta relació, tot i que no va impedir que les naus salpessin de port sota el comandament d'Enees, aquest mar que va romandre mut als udols de la reina abans del seu suïcidi, dóna nom al plat que avui us proposo: tallarines mediterrànies. Si hi esteu interessats, tot seguit us explico com es fa.

Passem per la paella els pinyons perquè agafin un color daurat. Tallem la ceba i l'all ben petits i els posem al foc amb oli d'oliva verge extra, fins que estiguin ben cuits i hagin agafat una mica de color. Afegim, aleshores, els tomàquets triturats i els deixem coure fins que brillin. En aquest moment aboquem els tomàquets cirerol tallats pel mig i els deixem 5 minuts. Posem sal, pebre i una mica de sucre per treure acidesa. Traiem la paella del foc.

Posem aigua en una cassola al foc amb una mica d'oli i sal. Quan bulli, posem les tallarines, remenem perquè no s'enganxin i les deixem bullir fins que estiguin al dente. Les traiem del foc i aboquem una mica d'aigua freda per sobre per aturar la cocció. Les colem i les reservem.

A la paella on tenim els tomàquets hi afegim els pinyons, les fulles de menta i la mozzarella, ho remenem tot i ho aboquem a sobre de les tallarines.

Podem menjar-nos aquest plat tebi, acabat de fer, o bé fred de la nevera. Això dependrà de la calor que tinguem. I si us agraden, també podeu afegir, per donar una mica més de color, unes olives negres sense pinyol.

Ingredients:
1 ceba
1 all
1/2 kg tomàquets vermells madurs
1/2 kg tomàquets cirerols
40 g pinyons
500 g tallarines
200 g mozzarella de búfala
oli d'oliva verge extra
sal
pebre
sucre
fulles de menta

Si voleu saber dels amors d'Enees i Dido, llegiu P. Virgili Maró, Eneida, Fundació Bernat Metge (Volum II: llibre IV), Barcelona, 1975, en la magnífica traducció de Miquel Dolç.

Suflé fred de llimona

Li deien "La Collarets". Era ben poca cosa, discreta i pausada en el parlar. Feia anys que era vídua i no s'entenia gaire amb els veïns, perquè tenia la certesa que es passaven el dia espiant els seus moviments.

Gairebé sempre portava el mateix vestit. No anava mai a la perruqueria i l'àpat més important del dia consistia en un tros de pa sec sucat a la llet. Podria ser qualsevol àvia del barri, però era "La Collarets", i tots l'envejaven.

Es va casar amb l'home equivocat. "Té, aquest collar és el nostre regal de noces", li van dir els seus pares, i ja no va saber mai més res d'ells. L'home l'obligava a posar-se'l, perquè tots pensessin que nedaven en l'abundància, quan la realitat era ben diferent. La beguda i la mala vida que portava aviat el van fer emmalaltir. No tenien diners per comprar medecines i va acabar morint.

Ella, però, no es va separar mai del seu collaret. No era només el record de la família, sinó també l'olor de menjar de la cuina de la mare, els colors alegres de les flors a la primavera, el so del piano del seu pare al capvespre... Era el seu salvavides, el lligam que la mantenia en aquest món. Desprendre's d'ell seria morir.

El suflé fred de llimona que us presento avui té un aspecte realment espectacular, perquè sembla que es desbordi del motlle, però en realitat no és així. Aquest efecte l'aconseguim posant una mena de collaret de paper al motlle per ampliar la seva capacitat, i traient-lo un cop està fet el suflé.

Primer, preparem el collar, envoltant el motlle amb paper de forn i subjectant-lo amb un clip i cinta adhesiva.

Ratllem la pell d'una llimona i espremem el suc de les tres, i els posem en una cassola junt amb els rovells d'ou i el sucre. Ho batem durant 5 minuts amb una batedora elèctrica, fins que ens quedi una crema espessa. Hidratem els fulls de gelatina amb aigua. Posem la cassola a foc baix i no parem de remenar fins que arrenqui el bull, que serà just en el moment que faci puff. Tanquem el foc i afegim els fulls de gelatina escorreguts. Remenem per a incorporar-la bé a la crema, i la deixem refredar, batent de tant en tant.

Muntem la nata i l'afegim a la crema amb moviments suaus. Batem les clares a punt de neu i les afegim a la crema també amb suavitat. Aboquem la preparació al motlle i la guardem a la nevera un mínim de 4 hores. Traiem el clip i la cinta adhesiva amb cura i anem desenganxant el paper amb l'ajuda d'una espàtula. Guarnim el suflé amb roses de nata i tires de pell de llimona.

Ingredients:
3 llimones
100 g sucre mòlt
4 ous grossos
6 fulls de gelatina
200 ml nata

El collaret del meu suflé no em salvarà la vida, però em distraurà d'aquesta calor asfixiant.