Pastís de trufa

Va venir d'un pèl que no nasqués a casa, tanta era la pressa que tenia per córrer món! Cridanera, decidida, amb caràcter, independent i amb do de llengües. Ha agafat més avions ella en un any que jo en tota la meva vida. Amsterdam, Atenes, Roma, Heidelberg, Brussel·les, Màlaga... cap ciutat és prou lluny per fer-la desistir d'anar a visitar les seves pedres i saludar la seva gent.

La reconeixereu de seguida, car són els seus atributs el caduceu, el barret d'ales amples i les sandàlies alades. I com el déu Mercuri, també ella portarà una bossa, símbol dels guanys que proporciona el comerç, quan acabi els estudis de Negocis i Marketing Internacionals que tot just acaba d'iniciar amb gran entusiasme.

Es diu Núria i dijous va fer 18 anys. I tan gran és la seva fam de fer coses que sovint se'n va exhausta a dormir, conscient que no tindrà prou temps de fer-les totes. I nosaltres sempre serem els culpables per no haver-nos esforçat en avançar, encara que només fos uns mesos, el seu naixement.






Divuit anys no es fan cada dia, i és per aquesta raó que he decidit fer un pastís llampant, sorprenent, que trenqués amb les regles establertes com acostumen a fer els joves d'aquesta edat. Si vosaltres ja fa temps que els heu fet, però no us faria res tornar-los a celebrar, o bé teniu a prop un esdeveniment important, arrisqueu-vos i feu-lo, que no us decebrà.

M'haureu de disculpar si no poso la foto del tall, però tenint aquest pastís al davant, i amb la calor que feia el dia de la Mercè, ningú volia oferir-me el seu tros per sotmetre'l a una sessió inacabable de fotografies. I jo, és clar, sóc de les que pensen que no hi ha res més trist que menjar-se una trufa mig desfeta.






Primer de tot encenem el forn a 180º. Untem amb mantega un motlle quadrat de 23x23 cm i l'empolsinem amb una mica de farina. Fem un pa de pessic com hem fet aquí, i l'aboquem al motlle i l'enfornem 20 minuts. Un cop cuit, el traiem del forn i el deixem refredar abans de desemmotllar-lo.

La trufa la preparem posant la nata i el sucre al bany Maria i quan estigui calenta, la retirem del foc, li posem la xocolata a trossos i amb un batedor anem remenant fins que la xocolata es fongui. L'ha guardem unes hores a la nevera fins al moment de fer-la servir.

A l'hora de fer aquest pastís, seguim aquests passos: primer, tallem horitzontalment el pa de pessic en tres trossos. Escampem una tercera part de la trufa a sobre del primer pis, la cobrim amb el segon pis, escampem la meitat de la trufa que ens queda, la tapem amb el tercer pis i posem a dalt de tot ben escampada la trufa restant. Posem el pastís a la nevera dues hores.

Mentrestant, agafem fulles de roser, les rentem amb aigua i les eixuguem bé. Desfem al bany Maria la xocolata i, quan estigui a temperatura ambient, pintem l' envers de les fulles amb un pinzell. Les reservem a la nevera fins que la xocolata s'hagi endurit. Si aneu justos de temps, podeu posar-les uns minuts al congelador. Després amb cura, anem estirant la fulla de roser i veurem que tenim unes fulles de xocolata perfectes. Hi haurà qui no es creurà que aquestes fulles siguin totalment casolanes.

Tallem les vores del pastís, perquè quedi més ben acabat, i el decorem amb les fulles de xocolata. He fet aquest pastís perquè és el preferit de la Núria però, per fer-lo adient a una data tan especial, l'he guarnit amb una cinta de color fúcsia i flors de lisiantum.

Ingredients:

Per al pa de pessic:
4 ous
125 g sucre
125 g farina
1 culleradeta de Royal
ratlladura de llimona
un polsim de sal

Per a la trufa:
600 ml de nata
300 g xocolata
60 g sucre mòlt

Per decorar:
75 g xocolata
flors de lisiantum
cinta

Sabíeu que els alquimistes van posar el nom de mercuri a l'argent viu a causa de la seva constant mobilitat, pensant en el déu Mercuri que no parava mai quiet?

Pastís de crema de llimona

Ser fill no és gens fàcil. Ja m'ho deia, ja, aquella veueta que portem dins. Per això em resistia a deixar el lloc on m'havia passat els darrers nou mesos. M'hi trobava a gust, gronxant-me tot el dia en un oceà sense taurons, i fent becaines cada cop que em venia la son. No m'havia de preocupar per l'hora dels àpats ni per si menjava prou, i cap mirada inquisidora qüestionava les meves accions.

No hi havia perills que em poguessin pertorbar, i era feliç quan les carícies de la mare em feien pessigolles al nas. A vegades notava certa estretor, com quan m'esforçava per deixondir-me i no trobava prou espai per estirar les cames. Aleshores donava un cop de peu i, lluny de renyar-me, tots reien la meva rauxa.

M'agradava sentir la veu dolça dels pares que em parlaven sense crits i sense interrogar-me per les meves decisions. No havia de patir per la roba que portava ni m'havia de passar hores davant el mirall controlant que cap granet m'espatllés el dia.

Però no vaig fer cas de la veueta que m'avisava de tot això si traspassava el llindar d'aquella casa tan confortable, i vaig anar a parar a un escenari on s'ha d'improvar a cada instant. I no és gens fàcil representar amb dignitat el paper de fill.

El paper de pare tampoc és fàcil. Dissabte va fer vint anys que la Natàlia va decidir deixar el seu gronxador i omplir casa nostra amb la seva bondat. Per això ho vam celebrar amb aquest pastís de llimona, guarnit amb una corona de flors digna de la més bonica de totes les princeses.

Si també teniu un esdeveniment important a celebrar i trobeu escaient aquest pastís, seguiu-me que us explico com l'heu de fer.

Primer de tot posem el forn a 180º. Untem un motlle de 26 cm amb una mica de mantega i l'empolsinem amb farina. Preparem la massa del pa de pessic com ja vam explicar aquí i tot seguit l'aboquem al motlle. L'enfornem durant 20 minuts. Un cop cuit, el traiem del forn i el deixem refredar abans de desemmotllar-lo.

Mentrestant preparem la crema de llimona. Posem en un cassó el suc colat de llimona, el sucre, i els ous i ho batem bé. Desfem la Maizena amb 50 ml d'aigua i l'afegim a la barreja. Posem el cassó a foc baix i no parem de remenar fins que arrenqui el bull. Ho sabrem perquè veurem unes butllofes que esclaten fent puff. Retirem ràpidament la crema del foc, li donem una remenada final i la deixem refredar.

Batem la mantega amb el sucre fins que estigui cremosa i l'afegim a la crema. Seguim batent fins que estigui ben incorporada. Muntem a banda 200 ml de nata.




Tallem horitzontalment pel mig el pa de pessic. Untem una meitat amb la melmelada, escampem a sobre una tercera part de la crema de mantega i, a sobre d'aquesta, la nata muntada. Tapem amb l'altra meitat del pa de pessic. I cobrim tot el pastís amb crema de llimona, primer tot al voltant i després la part superior. El guardem a la nevera unes hores. Abans de servir-lo, muntem la nata amb una mica de sucre i la posem en una màniga pastissera. Guarnim les vores del pastís fent unes rosetes. I per fer-lo més bonic, el decorem amb unes flors grogues de pensaments.

Ingredients:

Per al pa de pessic:
4 ous
120 g sucre
120 g farina
ratlladura de llimona
1 culleradeta de llevat
1 pessic de sal

Per a la crema de llimona:
280 ml suc de llimona
120 g sucre mòlt
4 ous
2 rovells
3 cullerades de Maizena
50 ml aigua
150 g mantega
80 g sucre mòlt

Per guarnir:
4 cullerades de melmelada de taronja
200 ml nata

100 ml nata
20 g sucre mòlt
flors de pensaments

Diuen que si untem les parpelles d'una persona que dorm amb la saba d'aquestes flors, farem que en despertar s'enamori perdudament del primer ésser que tingui al davant. Per saber si a Oberó li ha funcionat amb Titània, haureu de llegir William Shakespeare, Somni d'una nit d'estiu. Editorial Vicens Vives (Col·lecció William Shakespeare, 3). Barcelona, 2006.

Timbal d'arròs amb rossinyols

Que n'és de dolenta l'enveja! I sinó pregunteu-li a Aedó, que per culpa d'aquest sentiment va perdre allò que més estimava. Si és que la trobeu, és clar, perquè sovint s'amaga entre les bardisses i no es deixa veure.

I és que, envejosa de la fecunditat de la seva cunyada Níobe, que tenia catorze fills, quan ella tan sols havia estat capaç de tenir-ne un, pensava que res no la faria més feliç que veure com morien tots catorze, un darrere l'altre, de malaltia o accident.

La gelosia va fer que els seus peus, amagats en la foscor de la nit, la portessin amb passes ràpides i silents a l'habitació on dormien tots els nens per matar el primogènit dels seus nebots. Però l'atzar va fer que aquella nit els infants, tot jugant, decidissin intercanviar-se els llits i ella, mentre premia ben fort el coixí, ignorava que era el seu propi fill a qui estava llevant la vida.

Al matí, en veure l'error que havia comès, va embogir de dolor i els déus, apiadant-se d'ella, la van transformar en rossinyol.




No és amb aquest ocell amb què avui preparo l'arròs, sinó amb els bolets homònims. Aquest plat l'acostumo a fer quan preparo vedella amb puré de patates , per aprofitar la ceba confitada, encara que aquesta vegada l'he fet amb llaminera de porc.

Primer de tot coem la carn com explico a la recepta de la vedella, i reservem la ceba.



Netegem bé els rossinyols, els tallem a trossos si són molt grans, i els passem per la paella amb unes gotes d'oli fins que estiguin cuits. Reservem els més bonics per decorar el plat.




Posem aigua al foc amb sal i un rajolí d'oli i, quan arrenqui el bull, afegim l'arròs. El remenem bé, perquè no s'enganxin els grans, i el deixem bullir durant 14 minuts. Tot seguit el passem per aigua freda per aturar-ne la cocció i el colem.



Posem l'arròs en una paella, hi afegim la quantitat de ceba que vulguem i els rossinyols. Ho remenem amb una espàtula perquè quedi tot ben barrejat, salpebrem i ja el podem servir, acompanyat dels rossinyols reservats.

Ingredients:

Per bullir l'arròs:
2 l d'aigua (com a mínim)
300 g arròs
un pessic de sal
un rajolí d'oli d'oliva verge extra

ceba confitada (la quantitat que vulgueu)
1/2 kg de rossinyols
sal
pebre





Aquest plat me'l va ensenyar a fer la meva cunyada Rosa, a qui estic molt agraïda per la recepta. Sempre que el preparo, penso en ella.

So gravat per Carlos Fabregat. A male singing near a fountain. Vistabella del Maestrat. Castelló.

Carlota de xocolata

Sant Gil està trist i s'empassa d'amagat les llàgrimes perquè, allà on ha de passar l'eternitat, està prohibit plorar. De res han servit els esforços esmerçats durant els quatre anys que va passar a la Vall de Núria. Ara indígenes i forasters, tots fan befa dels seus símbols!

Quan un és jove i està aviciat a les comoditats familiars, no és fàcil abandonar-ho tot i convertir-se en eremita com va fer ell. Que lluny quedava la seva Atenes natal quan va fundar a la Provença l'Abadia de Saint Gilles! Miracle aquí, miracle allà, aviat va començar a fer-se un nom entre els homes sants.

I ja sigui per descansar, o meditar, o potser seguint designis divins, va fer una estada a la Vall. I tan bonica la va trobar que va tallar una Marededéu digna d'aquells paratges. Cada dia omplia l'olla amb tot el que bonament trobava i, semblant-li que era d'egoistes no compartir aquelles menges, feia sonar la campana perquè tots els pastors de la muntanya sabessin que el dinar era a punt.





Quan els romans van començar a perseguir cristians, Sant Gil, amb el cor ben abatut, va decidir tornar a la Provença, no sense haver enterrat abans a la cova que li havia donat aixopluc la Marededéu, l'olla, la campana i la creu que presidia les seves pregàries, perquè no poguessin ser destruïdes. Totes aquestes relíquies van ser trobades segles més tard, i ara han esdevingut un divertimento per tots els que visiten la Vall.





Dedico aquesta Carlota a la meva filla Núria, que va celebrar el seu sant el dia 8. Com a bona amant de la xocolata que és, la va trobar deliciosa, digna dels àngels. Si a vosaltres també us faria gràcia menjar-vos unes postres tan celestials, però no us sedueix haver d'estar-vos hores a la cuina, només us puc dir que ja podeu córrer a comprar els melindros, que la resta es fa gairebé sola. Ara ho veureu.

Primer cobrim un motlle de 18 cm de diàmetre i bastant fondo (de 12 cm com a mínim) amb film transparent, deixant que pengi pels costats. Preparem la trufa desfent la xocolata al bany Maria. Quan estigui fosa, la barregem amb el mascarpone fins que tinguem una massa homogènia. Posem la meitat de la trufa al fons del motlle, i la cobrim amb melindros, posant la part ensucrada encarada a la trufa. Pintem els melindros amb Amaretto.

Triturem les ametlles i esmicolem la xocolata a trossos petits. Muntem la nata, li afegim el sucre i el mascarpone, batent amb cura, i finalment posem els ametlles i la xocolata. Ho remenem amb una espàtula i tot seguit aboquem la meitat d'aquesta crema a sobre dels melindros.

Cobrim la crema amb més melindros, els pintem amb Amaretto i aboquem la trufa que ens queda. La cobrim amb melindros, els pintem i aboquem la resta de la crema de formatge. La cobrim amb melindros i els pintem. Ho tapem tot amb el film transparent i ho deixem tota la nit a la nevera.






L'endemà el desemmotllem. Desfem una mica de xocolata al bany Maria, que ens servirà per enganxar els melindros tot al voltant de la Carlota. Després cobrim la part superior amb més melindros, tallant-los una mica a l'esbiaix per a aconseguir cobrir de manera estètica tota la superfície. Ara només ens cal decorar-la. Si voleu donar-li una mica de color (perquè de bellesa no n'hi falta), unes rosetes de nata muntada i unes groselles seran suficients.

Ingredients:

Per a la trufa de xocolata:
250 g xocolata
500 g mascarpone

Per a la crema de formatge:
200 ml nata
5o g sucre mòlt

375 g mascarpone
100 g ametlles
75 g xocolata

45 melindros (aproximadament)
50 g xocolata
30 ml Amaretto

Per decorar:
100 ml nata
groselles

Si trobeu que aquests melindros no han estat tallats seguint un patró és perquè els he fet jo amb les meves pròpies mans. I és que, com Sant Gil, jo també sóc dona de recursos. No tinc cap campana per convocar-vos a tots al voltant de la meva taula, però us he fet aquest slide perquè veieu que realment no cal ser un mestre pastisser per fer aquesta Carlota.

I ara una recomanació literària per passar una bona estona mentre gaudiu menjant-vos-la. Pep Coll, Les senyoretes de Lourdes, Ed. Proa (Col·lecció A Tot Vent, 481) Barcelona, 2008. Premi Sant Jordi 2007.

Kugelhopf

Ni Marlon Brando en la seva millor època tenia la bona pinta que té el meu Kugelhopf. Fort, ben plantat i amb la pell ben bronzejada. Es fa el dur, però només és en aparença, perquè un cop heu traspassat la crosta superficial, de seguida us adonareu de la seva tendresa.

Podríem pensar que es passa el dia al gimnàs fent peses per tenir aquests pectorals que llueix a les fotografies, però res més lluny de la realitat. La natura l'ha dotat així i no li cal cap guarniment per semblar més seductor!

No us agradaria entretenir-vos a comptar les seves pigues, resseguint el seu cos amb la punta del dit? No tingueu por, acosteu-vos-hi! I és que en les distàncies curtes, millora. Mmmmm, quin perfum! Calvin Klein, potser? Hugo Boss? No, i ara! Torres 10, de tota la vida!

El Kugelhopf és una mena de brioix típic d'Alsàcia, i es menja tradicionalment el diumenge en família per esmorzar. Acostuma a tenir una forma circular amb un forat al mig però, com l'he fet a la panificadora, ha sortit amb una forma menys coqueta.

Des que em van regalar la panificadora, no hi ha cap setmana que no l'hagi fet. És un pa lleugerament dolç, amb una massa suau i flonja. Les panses i els trossets d'ametlla donen caràcter a la seva delicadesa. Es nota que n'estic enamorada?

Aquesta és la recepta que menys em costa de fer. Només he de pesar els ingredients i posar en marxa la màquina. Trigarà gairebé 4 hores a estar fet, però em distrec pensant en el resultat final, quan el tingui a les mans i senti la seva flaire.

Primer de tot posem en remull les panses amb una mica de Torres 10. Tot seguit aboquem al dipòsit de la panificadora la llet, els ous, la mantega tova i el sucre. Afegim la farina i el llevat. Seleccionem el programa 4 i premem "on". Al cap d'un quart d'hora, després de sentir un xiulet, afegim les panses i les ametlles. Quan torni a sonar el xiulet, ja el podem desemmotllar.

Ingredients:

120 ml llet
3 ous
210 g mantega
1 culleradeta de sal
90 g sucre
530 g farina de força
2 sobres de llevat de forner sec
100 g granet d'ametlla crua i pelada
100 g panses
un rajolí de conyac

Si no teniu panificadora, no us priveu del plaer de tastar-lo. El podeu amassar a mà i posar-lo a coure al forn. L'olor que us farà tota la casa no es pot pagar amb diners.

Arròs amb conill

El Chomsky s'ha passat tot l'estiu al jardí de casa, jugant alegrement amb les fulles que els arbres han deixat caure per poder arribar a la tardor sense haver patit en excés. Si el crides, no et fa cas. I no és pas que sigui sord, és que sempre fa la seva! Tu te’n preocupes i en tens cura, però mai no sabràs si et reconeixeria enmig d'una munió de gent.

És força temorenc i quan t'hi acostes per dir-li alguna cosa, et mira de reüll, fa mitja volta i et deixa ben palès que ha trobat quelcom més interessant a què dedicar el seu temps. Si vols fer-lo content, no hi ha res millor que oferir-li una galeta o un bastonet. Primer fa veure que està una mica desganat, però si hi insisteixes, s'acosta i te'l pren de les mans. I un cop se l'ha menjat, adéu-siau! Per què, doncs, he de tenir a casa algú tan desagraït?

El Chomsky és un conill, i va entrar a formar part de la família sense el meu consentiment, perquè si els meus fills me l'haguessin demanat no els l' hauria pas donat, en podeu estar segurs. Però un cop era a casa no el podíem fer fora. O sí? D'això ja fa dos anys, i vaig ser jo qui el va batejar posant-li el nom del lingüista Noam Chomsky. Que em perdoni, si amb la meva gosadia el vaig ofendre.

La carn de conill no em diu res. Si fos per mi, no en menjaria mai però, com a la resta de la família els encanta, el dia que toca menjar-ne, en mengem tots. I avui toca Paella d'arròs amb conill. És tan bo aquest plat que no puc negar que me'l menjo de bona gana. La seva confecció no és gens laboriosa i, si serviu una ració generosa, és plat únic. Si puc triar, doneu-me si us plau el tros de la cuixa.

Posem oli a la paella i hi fregim els talls de conill. Quan estiguin rossos, els traiem i els reservem. En el mateix oli posem la ceba picada petita , el pebrot i les mongetes a trossos regulars i els alls, sencers i pelats. A mig coure, afegim els tomàquets triturats i deixem coure a foc lent fins que el sofregit agafi un color ben brillant.

Aleshores hi posem l’arròs, remenem bé que s’impregni de tots els gustos del sofregit, hi aboquem el brou calent i deixem bullir a foc fort 5 minuts. Tot seguim afegim els pèssols i els trossos de conill, abaixem una mica el foc, salem i deixem coure fins que l’aigua s’hagi evaporat i l’arròs estigui cuit.

Ingredients:

1 conill

1 ceba
1 pebrot vermell
un grapat de mongeta tendra
6 grans d’all
1/2 kg tomàquet vermell

un grapat de pèsols
400 g arròs
1 l de brou de pollastre
sal

Avui us recomano la lectura del llibre de Manuel Dargallo i Reventós, De quan collíem herba per als conills. Editorial Columna (Clàssica, 289), Barcelona, 1998. En aquest llibre ens explica la seva vivència personal a Tiana durant els anys de la guerra civil, vistos amb els ulls d’un nen.

Jo no he anat mai a collir herba per als conills, però sí els he subjectat amb les mans mentre la meva mare els pelava i els netejava abans de cuinar-los. La sang que rajava del coll l'abocàvem en un bol i, un cop quallada, anava a parar a la paella.