Bombons de xocolata

No m’agrada l’amic invisible. Si em toca algú que ja és amic, no cal participar en aquest tipus de joc per fer-li un petit obsequi. Però si la sort ha volgut que tingui un detall amb algú amb qui no tinc gaire tracte, se’m presenta un gran problema. Què li agrada?

Busco, pregunto, medito, torno a buscar... I gairebé sempre acabo pagant més del límit establert, per assegurar-me que no acabarà al racó de les andròmines. I tants patiments a canvi de què?

Algú tenia un llibre vell i inútil, que ocupava un espai en el prestatge de la seva habitació, i no sabia com desempallegar-se’n. Jo vaig ser la seva salvació. Però no em considero una heroïna ja que no vaig salvar el llibre de la foguera, sinó de les escombraries.

Jo no vull ser el vostre amic invisible. Vull que tots sapigueu que sóc jo, la Margarida d’ Elmondelacuina, qui us fa aquest petit obsequi. Pensat, elaborat i dedicat amb tot el meu afecte.




A qui no li agrada la xocolata? Doncs uns bombons com aquests són tota una delícia. Presentats a taula en un plat, com a decoració d’un pastís, o posats en una bosseta per regalar als amics, us asseguro que desapareixen de seguida.

Només necessitem xocolata i uns motlles. Si no en teniu, podeu utilitzar els de fer glaçons i encara seran més divertits!




Desfem la xocolata al bany Maria, vigilant que la temperatura no sigui superior als 40-45˚. La remenem bé i l’aboquem al motlle. Acabem decorant amb un Lacasito, una ametlla o unes avellanes torrades. Posem el motlle a la nevera durant 15 minuts i ja podem desemmotllar els bombons.

També els podem fer farcits de taronja. Agafem la taronja confitada i la tallem ben petita. Omplim una tercera part del motlle amb xocolata, posem una mica de taronja i acabem d’omplir amb més xocolata, procurant que els laterals quedin coberts de xocolata. Així, ningú sabrà què hi ha a dins fins que no el tingui a la boca.

Ingredients:

Xocolata Nestlé Postres
Lacasitos
Ametlles torrades
Avellanes pelades
Taronja confitada




I mentre aneu menjant aquests bombons, podeu llegir el llibre de Lisa See Flor de Neu i el ventall secret. Edicions 62 (El balancí, 540), Barcelona, 2006, en què ens parla de la relació de dues dones que, gràcies a un llenguatge secret, són capaces de trobar en l’amistat el sentit de les seves vides.

Estrelletes d'ametlla

De cop i volta em vaig quedar sense res. I, encara que al principi no em vaig adonar, ben aviat vaig ser conscient que la foscor m’acompanyaria a tot arreu.

Podia pregar, desitjant temps millors. O cridar, per fer sentir la meva desesperació. O plorar fins a haver vessat l’última llàgrima. Però res ja no em tornaria la il·lusió que m’havien arrencat.

Era l’home del sac qui s’havia endut el meu tresor? La bruixa perversa dels contes? O potser l’home llop? No, cap d’ells hauria estat capaç de cometre una acció tan execrable.

Els dolents d’avui dia són invisibles. Sents les seves veus a prop, però les seves urpes poden estar a milers de kilòmetres. I malaguanyades són les paraules amb aquests monstres, ja que les seves oïdes són sordes!




Corro aquí i allà, i en la meva pertorbació confonc dia i nit, perquè no hi ha cap sol que em guiï. No m’enviaran potser els déus cap espurna d’esperança? Cap estel fugaç voldrà alleugerir la meva pena? Sé que els meus precs em portaran el consol dels amics, i perquè no es perdin pel camí, il·lumino el cel amb aquestes estrelletes.

Si voleu il·luminar els vostres cors, animeu-vos a fer-les, que són molt bones i fàcils de fer. La recepta és del llibre La gran repostería de Laura Caraza i Mónica Patiño.




Encenem el forn a 170°. En un bol posem la farina, el sucre, la mantega, els rovells i la pell de llimona, i ho treballem bé fins a obtenir una massa homogènia. L’estirem amb el corró i, quan tingui un gruix de ½ cm, amb l’ajut d’un motlle tallem les estrelletes. Les posem en una plata amb paper de forn.




Barregem la clara i el sucre mòlt i unes poques gotes de suc de llimona, i tot seguit pintem totes les estrelletes amb aquesta glaça. Escampem per sobre les ametlles i les enfornem 15 minuts o fins que estiguin daurades.

Ingredients:

250 g farina
75 g sucre
175 g mantega
3 rovells
pell ratllada de ½ llimona

Per fer la glaça:
1 clara
200 g sucre mòlt
unes gotes de suc de llimona

100 g ametlles filetejades






Avui us recomano el llibre de Tahar Ben Jelloun Una absència enlluernadora de llum. Empúries (Narrativa, 159), Barcelona, 2001. La història està basada en fets reals, i és tan colpidora que no em queixo de la meva foscor. Més que res, perquè el meu monstre dóna senyals d’amansiment.

Canelons de carn

Tota la culpa era de la maleïda crosta.

Era l’única filla d’una família de ramaders i els seus pares l’havien educat per ser forta com un noi. De ben petita li havien prohibit plorar i manifestar qualsevol espurna de sensibilitat. Es deia Joana i mai s’havia posat un vestit.

Un matí va rebre una invitació dels veïns per assistir a la festa que feien pel prometatge del seu fill. Una nota a peu de pàgina deia que era obligatori vestir d’etiqueta.

-Com m’ho faré? No puc refusar la invitació! Però... no em veig en cor d’anar-hi! No vull fer el ridícul!

En el fons, somiava en ser una ventafocs i causar admiració entre els convidats. Volia que tots la veiessin com una noia moderna de 25 anys, maca i eixerida. Per això va acceptar la proposta de la seva cosina d’anar a viure amb ella fins al dia de la festa, i deixar-se aconsellar per ella.

Va ser un mes de molta feina: va aprendre a caminar amb sabates de taló, a triar la roba que més li esqueia, a maquillar-se, a ballar...




La nit de la festa, tothom parlava d’aquella noia desconeguda. Tots els nois se la disputaven i ella reia, contenta, en veure que cap d’ells l’havia reconegut, tot i que sovint hi tractava per qüestions de feina.

-Ets la Joana? Quina Joana?

Li van presentar un noi alt i ros, i se’n va enamorar a l’instant. Però com no va saber expressar-li els seus sentiments, la seva fredor va desinflar les il•lusions del jove, que va acabar marxant sense demanar-li una cita.

Camí de casa les llàgrimes li regalimaven galtes avall.

-Maleïda crosta masculina!

I aquella nit va vessar totes les llàgrimes que havia estat emmagatzemant durant 25 anys en un racó del seu cor. L’endemà va trucar al noi per donar-se tots dos una segona oportunitat.


Els meus canelons, com la Joana, també tenen sota la seva crosta un cor encisador, amorosit per un mar de beixamel. Són canelons de festa grossa. De Nadal, per exemple, encara que a la taula de casa els trobareu durant tot l’any. I és que, si ens organitzem, no són gens complicats de fer.




El dia abans rostim els pits de pollastre en una cassola amb oli, salpebrats, amb una cabeça d’alls i una branca de romaní. En un cassó posem els dos talls de carn i els fem com ja vam explicar aquí .

Traiem la pell i els ossos del pollastre i el guardem tapat a la nevera. En un plat posem els talls de carn i una mica de ceba, els tapem amb film i també els posem a la nevera.

L’endemà, triturem per separat les tres carns. Si volem, podem picar amb la vedella una mica de la ceba reservada.




Posem una olla al foc amb força aigua, sal i un rajolí d’oli d’oliva verge extra. Quan bulli, posem les plaques de lasanya, d’una en una, i amb una espàtula remenem amb cura perquè no s’enganxin. Les deixem bullir 15 minuts. Les traiem del foc, les colem, les posem uns segons en aigua freda i les tornem a colar.

Posem al marbre un llençol de cotó (cal que no hagi estat rentat amb lleixiu ni amb suavitzant), i posem les plaques una a sobre de l’altra. Les tallem per la meitat. D’aquesta manera obtenim 12 plaques de canelons. Jo sempre bullo una o dues plaques més del compte per si es trenca alguna durant la cocció.




Preparem la salsa beixamel com ja vam explicar aquí . Posem dos cullerots de salsa al bol on tenim les tres carns triturades. Ho lliguem bé amb una espàtula. Si convé, podem afegir una mica més de salsa. Tapem la salsa amb film transparent perquè no faci tel.

Encenem el gratinador i el posem a 200°.

Distribuïm les plaques pel llençol i anem posant a sobre de cada placa dues cullerades de carn (70-75 g). Cargolem el caneló vigilant que no surti la carn pels extrems.




Escampem una mica de salsa a la base de la safata. Posem els canelons, deixant l’extrem a la part superior. Això evitarà que ens surti la carn a l’hora de servir, si no els agafem bé.

Aboquem la resta de salsa per sobre, fins a cobrir-los del tot. Escampem el formatge per tota la superfície i hi posem uns trossets de mantega. Enfornem els canelons durant 10 minuts o fins que estiguin daurats.

N’hi ha prou amb dos canelons per persona, ja que aquests són de mida XXL. Només en poso deu a la plata perquè nosaltres som cinc. Els altres dos se’ls menjarà demà qui faci més mèrits!


Ingredients (per a 12 canelons):

2 pits de pollastre de pagès
250 g llom ibèric
250 g vedella
6 plaques de lasagne all’uovo De Cecco
850 m l de llet
75 g mantega
65 g farina
Sal, pebre, nou moscada
125 g formatge parmesà
Mantega




La meva filla Núria ja m’ha suggerit el Menú de Nadal. No ho endevinaríeu mai. Canelons? Doncs no! Croquetes de pollastre! Potser us estranyarà, però li he promès que a l’aperitiu no en faltaran. I és que són tan bones com aquests canelons!