Tota la culpa era de la maleïda crosta.
Era l’única filla d’una família de ramaders i els seus pares l’havien educat per ser forta com un noi. De ben petita li havien prohibit plorar i manifestar qualsevol espurna de sensibilitat. Es deia Joana i mai s’havia posat un vestit.
Un matí va rebre una invitació dels veïns per assistir a la festa que feien pel prometatge del seu fill. Una nota a peu de pàgina deia que era obligatori vestir d’etiqueta.
-Com m’ho faré? No puc refusar la invitació! Però... no em veig en cor d’anar-hi! No vull fer el ridícul!
En el fons, somiava en ser una ventafocs i causar admiració entre els convidats. Volia que tots la veiessin com una noia moderna de 25 anys, maca i eixerida. Per això va acceptar la proposta de la seva cosina d’anar a viure amb ella fins al dia de la festa, i deixar-se aconsellar per ella.
Va ser un mes de molta feina: va aprendre a caminar amb sabates de taló, a triar la roba que més li esqueia, a maquillar-se, a ballar...
La nit de la festa, tothom parlava d’aquella noia desconeguda. Tots els nois se la disputaven i ella reia, contenta, en veure que cap d’ells l’havia reconegut, tot i que sovint hi tractava per qüestions de feina.
-Ets la Joana? Quina Joana?
Li van presentar un noi alt i ros, i se’n va enamorar a l’instant. Però com no va saber expressar-li els seus sentiments, la seva fredor va desinflar les il•lusions del jove, que va acabar marxant sense demanar-li una cita.
Camí de casa les llàgrimes li regalimaven galtes avall.
-Maleïda crosta masculina!
I aquella nit va vessar totes les llàgrimes que havia estat emmagatzemant durant 25 anys en un racó del seu cor. L’endemà va trucar al noi per donar-se tots dos una segona oportunitat.
Els meus canelons, com la Joana, també tenen sota la seva crosta un cor encisador, amorosit per un mar de beixamel. Són canelons de festa grossa. De Nadal, per exemple, encara que a la taula de casa els trobareu durant tot l’any. I és que, si ens organitzem, no són gens complicats de fer.
El dia abans rostim els pits de pollastre en una cassola amb oli, salpebrats, amb una cabeça d’alls i una branca de romaní. En un cassó posem els dos talls de carn i els fem com ja vam explicar aquí .
Traiem la pell i els ossos del pollastre i el guardem tapat a la nevera. En un plat posem els talls de carn i una mica de ceba, els tapem amb film i també els posem a la nevera.
L’endemà, triturem per separat les tres carns. Si volem, podem picar amb la vedella una mica de la ceba reservada.
Posem una olla al foc amb força aigua, sal i un rajolí d’oli d’oliva verge extra. Quan bulli, posem les plaques de lasanya, d’una en una, i amb una espàtula remenem amb cura perquè no s’enganxin. Les deixem bullir 15 minuts. Les traiem del foc, les colem, les posem uns segons en aigua freda i les tornem a colar.
Posem al marbre un llençol de cotó (cal que no hagi estat rentat amb lleixiu ni amb suavitzant), i posem les plaques una a sobre de l’altra. Les tallem per la meitat. D’aquesta manera obtenim 12 plaques de canelons. Jo sempre bullo una o dues plaques més del compte per si es trenca alguna durant la cocció.
Preparem la salsa beixamel com ja vam explicar aquí . Posem dos cullerots de salsa al bol on tenim les tres carns triturades. Ho lliguem bé amb una espàtula. Si convé, podem afegir una mica més de salsa. Tapem la salsa amb film transparent perquè no faci tel.
Encenem el gratinador i el posem a 200°.
Distribuïm les plaques pel llençol i anem posant a sobre de cada placa dues cullerades de carn (70-75 g). Cargolem el caneló vigilant que no surti la carn pels extrems.
Escampem una mica de salsa a la base de la safata. Posem els canelons, deixant l’extrem a la part superior. Això evitarà que ens surti la carn a l’hora de servir, si no els agafem bé.
Aboquem la resta de salsa per sobre, fins a cobrir-los del tot. Escampem el formatge per tota la superfície i hi posem uns trossets de mantega. Enfornem els canelons durant 10 minuts o fins que estiguin daurats.
N’hi ha prou amb dos canelons per persona, ja que aquests són de mida XXL. Només en poso deu a la plata perquè nosaltres som cinc. Els altres dos se’ls menjarà demà qui faci més mèrits!
Ingredients (per a 12 canelons):
2 pits de pollastre de pagès
250 g llom ibèric
250 g vedella
6 plaques de lasagne all’uovo De Cecco
850 m l de llet
75 g mantega
65 g farina
Sal, pebre, nou moscada
125 g formatge parmesà
Mantega
La meva filla Núria ja m’ha suggerit el Menú de Nadal. No ho endevinaríeu mai. Canelons? Doncs no! Croquetes de pollastre! Potser us estranyarà, però li he promès que a l’aperitiu no en faltaran. I és que són tan bones com aquests canelons!
Era l’única filla d’una família de ramaders i els seus pares l’havien educat per ser forta com un noi. De ben petita li havien prohibit plorar i manifestar qualsevol espurna de sensibilitat. Es deia Joana i mai s’havia posat un vestit.
Un matí va rebre una invitació dels veïns per assistir a la festa que feien pel prometatge del seu fill. Una nota a peu de pàgina deia que era obligatori vestir d’etiqueta.
-Com m’ho faré? No puc refusar la invitació! Però... no em veig en cor d’anar-hi! No vull fer el ridícul!
En el fons, somiava en ser una ventafocs i causar admiració entre els convidats. Volia que tots la veiessin com una noia moderna de 25 anys, maca i eixerida. Per això va acceptar la proposta de la seva cosina d’anar a viure amb ella fins al dia de la festa, i deixar-se aconsellar per ella.
Va ser un mes de molta feina: va aprendre a caminar amb sabates de taló, a triar la roba que més li esqueia, a maquillar-se, a ballar...
La nit de la festa, tothom parlava d’aquella noia desconeguda. Tots els nois se la disputaven i ella reia, contenta, en veure que cap d’ells l’havia reconegut, tot i que sovint hi tractava per qüestions de feina.
-Ets la Joana? Quina Joana?
Li van presentar un noi alt i ros, i se’n va enamorar a l’instant. Però com no va saber expressar-li els seus sentiments, la seva fredor va desinflar les il•lusions del jove, que va acabar marxant sense demanar-li una cita.
Camí de casa les llàgrimes li regalimaven galtes avall.
-Maleïda crosta masculina!
I aquella nit va vessar totes les llàgrimes que havia estat emmagatzemant durant 25 anys en un racó del seu cor. L’endemà va trucar al noi per donar-se tots dos una segona oportunitat.
Els meus canelons, com la Joana, també tenen sota la seva crosta un cor encisador, amorosit per un mar de beixamel. Són canelons de festa grossa. De Nadal, per exemple, encara que a la taula de casa els trobareu durant tot l’any. I és que, si ens organitzem, no són gens complicats de fer.
El dia abans rostim els pits de pollastre en una cassola amb oli, salpebrats, amb una cabeça d’alls i una branca de romaní. En un cassó posem els dos talls de carn i els fem com ja vam explicar aquí .
Traiem la pell i els ossos del pollastre i el guardem tapat a la nevera. En un plat posem els talls de carn i una mica de ceba, els tapem amb film i també els posem a la nevera.
L’endemà, triturem per separat les tres carns. Si volem, podem picar amb la vedella una mica de la ceba reservada.
Posem una olla al foc amb força aigua, sal i un rajolí d’oli d’oliva verge extra. Quan bulli, posem les plaques de lasanya, d’una en una, i amb una espàtula remenem amb cura perquè no s’enganxin. Les deixem bullir 15 minuts. Les traiem del foc, les colem, les posem uns segons en aigua freda i les tornem a colar.
Posem al marbre un llençol de cotó (cal que no hagi estat rentat amb lleixiu ni amb suavitzant), i posem les plaques una a sobre de l’altra. Les tallem per la meitat. D’aquesta manera obtenim 12 plaques de canelons. Jo sempre bullo una o dues plaques més del compte per si es trenca alguna durant la cocció.
Preparem la salsa beixamel com ja vam explicar aquí . Posem dos cullerots de salsa al bol on tenim les tres carns triturades. Ho lliguem bé amb una espàtula. Si convé, podem afegir una mica més de salsa. Tapem la salsa amb film transparent perquè no faci tel.
Encenem el gratinador i el posem a 200°.
Distribuïm les plaques pel llençol i anem posant a sobre de cada placa dues cullerades de carn (70-75 g). Cargolem el caneló vigilant que no surti la carn pels extrems.
Escampem una mica de salsa a la base de la safata. Posem els canelons, deixant l’extrem a la part superior. Això evitarà que ens surti la carn a l’hora de servir, si no els agafem bé.
Aboquem la resta de salsa per sobre, fins a cobrir-los del tot. Escampem el formatge per tota la superfície i hi posem uns trossets de mantega. Enfornem els canelons durant 10 minuts o fins que estiguin daurats.
N’hi ha prou amb dos canelons per persona, ja que aquests són de mida XXL. Només en poso deu a la plata perquè nosaltres som cinc. Els altres dos se’ls menjarà demà qui faci més mèrits!
Ingredients (per a 12 canelons):
2 pits de pollastre de pagès
250 g llom ibèric
250 g vedella
6 plaques de lasagne all’uovo De Cecco
850 m l de llet
75 g mantega
65 g farina
Sal, pebre, nou moscada
125 g formatge parmesà
Mantega
La meva filla Núria ja m’ha suggerit el Menú de Nadal. No ho endevinaríeu mai. Canelons? Doncs no! Croquetes de pollastre! Potser us estranyarà, però li he promès que a l’aperitiu no en faltaran. I és que són tan bones com aquests canelons!
Feia 15 dies que no publicava res. I no penseu que és perquè he estat enfeinada a la cuina preparant els menús d’aquests dies de festa que s’acosten. No. Estava deprimida, perquè encara estic sense internet.
ResponEliminaPetons a tots els que em seguiu encara que jo us tingui abandonats!
Noia quin patiment això d'internet! A vore si ho arreglen ja esta gent!
ResponEliminaPerò natros igual anem venint a vore què hi ha per menjar :)
A casa els canalons els feiem amb ma mare, ara ja fa uns anys que ma germana (que és qui sempre tria menú), li ha donat per la sopa. L'any passat vam fer galets farcits, que encara que jo no en vaig poder menjar, van dir que estaven molt bons. Però els canelons eren un clàssim molts anys. Es veuen molt ben fets els teus :)
Caram Margarida quina feinada!!!!
ResponEliminaCrec que ja no queda gaire gent que facin canelons....i no té res a veure els que es compra´n fets amb aquets.
Molt bona pinta tenen !!
Que no ,mujer, que no. Sabemos que estas ahí, para nada estamos abandonados.
ResponEliminaMenudo recetón de canelones.Con tres tipos de carne...menudo lujo. Yo no soy nada tradicional para las fiestas.Si me pones un plato de stos canelones en Nochebuena sería feliz.
Un abrazo,
María José.
Ai quina espera mes llarga, però ja veuràs com ja falta menys!!!
ResponEliminaCanalons dels bons dels de tota la vida, els millors, i amb aquesta costra torradeta!!!
Petons
No t'amoïnis guapa, sabem que no tens internet (santa paciència!). Que dir dels teus canelons, son com els de l'àvia, els de tota la vida. Com m'agraden!!
ResponEliminaPer cert, jo estic amb la teva filla, volem croquetes!
Quins mèrits s'han de fer per ser qui es mengi els dos canelons que sobren?
ResponEliminaCanelons a casa meva son sinónim de Nadal, de familia, d'una oloreta que far entrar gana ( cosa difícil després de tant menjar), m'encantan. No et preocupis, nosaltres et seguim amb o sense internet. Petons guapa
ResponEliminaMargarida; De segur que les croquetes de pollastre, no seràn la "ventafocs" en l'aperitiu d'aquets dies que s'aconsten.
ResponEliminaTot una tradició menjar aquests canelons el dia de Nadal... i tot l'any¡¡.
Ja saps Margarida, si vols Internet, Menja de bacallà hi pots venir sense cap "crosta" per el mig. Josepb.
A casa dels meus pares també hi ha canelons cada dos per tres. a mi no em surten igual, encara que em sembla que hi poso el mateix donçs la recepta me l' ha donat la meva mare.
ResponEliminaVeient aquests que has preparat em vénen unes ganes de menjar-ne...
ptns.
Quins canelons nen....la foto ho diu tot
ResponEliminaEspero que aviat tinguis internet, les teves recpetes sempre m'agraden però les teves històries també
ptns
Bona nit Margarida.
ResponEliminaAmiga meua, de deprimir-se res de res,només faltava això!.
No et preocupes,nosaltres t'esperem el temps que faça falta, encara que es nota molt la teua absència...
Posa't ben guapa per anar al ball.Jo de moment vaig menjant-me eixos canelons tan sabrosos que m'han donat molta fam.
Besets.
Hola Margarida. Me alegro mucho verte de nuevo.
ResponEliminaUn cuento el que has puesto bastante aleccionador.
Me gusta más la envoltura de estos canelones que has hecho que la que se había puesto Joana.
Y no digamos el relleno y esa bechamel, todo el conjunto debió salirte exquisito.
Espero que se te solucione pronto lo de Internet.
En mi blog he dejado una cosa para ti. A ver si hay un poco de suerte.
Si quieres y puedes pasa a recogerlo.
Saludos
Margarida, amb internet o no els canelons boníssims, i segur que les croquetes, com diu la Núria, també!
ResponEliminaA casa quan fem canelons també fem sempre croquetes i agraden tan uns com les altres!
PTNTS i fins la propera!
Dolça
mmmmm genials! se m'esta fent la boca aigua ;)
ResponEliminaRècords
I qui va fer mèrits l'endemà??? jejeje! M'encanten els canelons...fan tant de festa...i ja tenim ganes de veure les croquetes de nadal!
ResponEliminaPetunets,
Eva.
Margarida se't troba a faltar, però haurem de tenir paciència amb això de l' internet. Quins canelons, fan ganes de Nadal!!
ResponEliminaJo com la teva filla, també demanaria les croquetes!!
Un petó! Beth
Margarida, me encantan tus historias y siempre sabes mezclar muy bien con el plato que presentas.
ResponEliminaLa pasta me encanta y tus canelones no pasarán desapercibidos para mi.
Muchos cariños.
Són els millors canelons del món mama. Però no cal que t'ho digui, ja ho saps!
ResponElimina