Melindros

Anava descalç a l'escola tot passant per la platja que separava Baies de Pozzuoli quan tu el vas veure. Qui sap si et va cridar l'atenció el seu posat de bon nen, somiador i solitari... Vas decidir aleshores fer quatre tombarelles i riure sorollosament, i ell, sorprès per aquell espectacle, va allargar la seva mà amiga oferint-te un tros de pa que tu vas menjar mansuet.

Amb una mirada vau tenir prou per saber que ja res no us podria separar. I perquè mai no havia vist ningú amb un nas tan xato com el teu, et va anomenar Simó. A tu et va fer gràcia, i vas moure el cap amunt i avall en senyal d'aprovació. Agraït, li vas mostrar el teu llom perquè hi pugés, i el vas portar a escola lliscant per damunt de les aigües.

Cada matí s'aturava al mateix lloc i, cridant-te pel teu nom, tu hi acudies volant des de les profunditats, i fèieu junts el viatge fins a Pozzuoli. Aviat va córrer la notícia i, el que en un principi era contemplat com una cosa admirable, aviat es va convertir en un fet usual.

Un dia, però, el nen va deixar de venir a la platja. I tu, ignorant que el nen havia mort sobtadament per una greu malaltia, hi acudies endebades dia rere dia amb l'esperança de retrobar-lo.

A poc a poc el desconsol va anar afeblint el teu cor, i un matí vas arribar a la platja disposat a exhalar el darrer sospir. Els qui van trobar el teu cos sense vida, van decidir enterrar-te al costat del pobre nen perquè poguéssiu seguir navegant junts cel enllà.

Avui us porto uns Melindros, potser les pastes més flonges i delicades que hi ha al món, i indispensables per sucar en una bona xocolata desfeta. Tinc el costum d'ajuntar-los de dos en dos, i no puc evitar veure-hi el rostre d'un dofí quan els tinc al davant.

I mentre me'ls menjo, m'agafa un atac de nostàlgia i penso en la història del Nen i el dofí de Plini (Nat. IX, 25), que havia traduït quan tenia tretze anys. I és que hi ha coses que no s'obliden mai!

Si també voleu fer aquests Melindros per l'esmorzar de demà, tot seguit us n'explico la recepta.

Encenem el forn i el posem a 180º. Cobrim amb paper de forn una plata plana.

Muntem les clares amb un pessic de sal fins a tenir-les a punt de neu. A banda, treballem amb una cullera de fusta els rovells amb el sucre fins que blanquegin. Hi afegim a poc a poc la farina i el llevat passats per un sedàs. Finalment hi incorporem les clares molt suaument.

Posem la pasta dins d'una màniga pastissera amb un broquet llis d'un centímetre d'ample, i a sobre del paper de forn fem tires d'uns 10 cm de llarg i 2'5 cm d'ample, separades entre sí. Les empolsinem amb sucre llustre i les enfornem de 8 a 10 minuts, fins que comencin a agafar color.

Ràpidament traiem els melindros del forn i amb una espàtula els desenganxem del paper i els ajuntem de dos en dos per la base.

Ingredients (per a 11 melindros dobles):

3 ous d'agricultura ecològica
un pessic de sal marina
75 g sucre
80 g farina
1 culleradeta de cafè de llevat
sucre llustre per empolsinar

A vegades existeix entre els humans i les seves mascotes un vincle afectiu molt més fort del que podrien sentir per altres persones. Tot i que a casa tenim un gat i un conill, jo m'estimo més la companyia d'un bon llibre. Com per exemple el que us recomano avui: Gerald Durrell, La meva família i altres animals. Editorial Empúries (Col·lecció Narrativa, 1). Barcelona, 1988.

Flors de carxofa i gambes

Potser cercaves petxines amagades a la platja embadalida amb la remor de les onades, quan la presència inesperada de l'enamoradís Zeus va interrompre els teus pensaments.

I mai no sabrem si vas quedar enlluernada per la seva majestuosa figura o si et van seduir les mateixes moixaines que dedicava a totes les noies.

Alguna cosa especial devies tenir, sigui la teva llarga cabellera rossa, sigui el teu bon cor, perquè es va encapritxar de tu i va decidir convertit-te en deessa per tenir-te sempre a prop i poder jeure amb tu d'amagat de la seva muller.

No comptaves, però, que de seguida t'avorririen les intrigues dels déus, i enyorant el caliu dels de casa vas decidir visita-los sense donar explicacions a ningú.

No va agradar gens la teva conducta al déu totpoderós i et va castigar, Cynara, cobrint el teu cos amb gruixudes escames perquè cap mortal el trobés atractiu. I només els més valents saben que darrera la seva aspror s'amaga la tendresa del teu cor.

La carxofa és una flor. No té els colors llampants ni l'aparença delicada d'altres flors, però jo no podria passar un hivern sense elles. Avui us porto unes Flors de carxofa i gambes, de gust suau i presència exquisida.

Si les voleu fer, només cal que agafeu unes carxofes, treieu-los-hi les fulles més dures i escapceu-les. Poseu-les en un cassó amb aigua, unes gotes de llimona i un pessic de sal i feu-les bullir de 20 a 25 minuts, fins que quedin cuites però senceres.

Deixeu-les escórrer, però no llenceu l'aigua de la cocció, ja que és una bona medicina per al fetge, amb grans poders depuratius.

Amb una cullera aixafeu les fulles centrals, fent que quedi una cavitat que després farcirem.

Pelem les gambes i fem bullir els caps i les pells amb aigua durant 20 minuts, després colem el suc.

Posem en un cassó la mantega i la farina. La deixem coure un parell de minuts i hi afegim el suc de les gambes. Remenem bé i quan tinguem una salsa lligada, hi afegim la llet. Deixem coure la crema uns 10 minuts, salpebrem i hi posem les gambes pelades, reservant-ne 4 per la decoració. Les coem durant un minut només, i tot seguit farcim els cors de les carxofes.

Passem 1 minut per la paella amb unes gotes d'oli les gambes de la decoració. Les salem i reservem.

Encenem el forn i el posem a 170º. Per fer les flors de pasta brick, retallem 4 circumferències de 20 cm de diàmetre, i 4 de 17 cm. Agafem una de cada i les posem dins d'unes flameres arrissades per donar-los la forma de flor. Les pintem amb mantega fosa i les enfornem de 7 a 10 minuts, o fins que comencin a agafar color.

Tots aquests passos els podem fer amb antelació i, a l'hora de dinar, només caldrà que posem les carxofes farcides dins de la flor de pasta brick, les decorem amb les gambes reservades i les posem uns minuts al forn fins que estiguin calentes.

Ingredients (per a 2 persones):

4 carxofes mitjanes, molt tendres

1 cullerada de suc de llimona

aigua mineral

sal marina

Per fer el farciment:

1/4 kg de gambes

salsa betxamel

Per fer la salsa betxamel:

15 g mantega

20 g farina

150 ml suc de gambes

100 ml llet

pebre negre acabat de moldre

sal marina

Per fer les flors:

8 fulls de pata brick

mantega fosa

Tot i les bondats de les propietats de la carxofa, avui us recomanaré la lectura d'un altre tipus de flors. Charles Baudelaire, Les flors del mal. Edicions 62 (Col·lecció Poesia, 100). Barcelona, 2008.

Amb aquestes Flors de carxofa i gambes participo en la proposta que fan aquest mes Els fogons de la Bordeta i Xocolata desfeta per a la Recepta del 15.

Pica-pica cruixent de pasta

Sóc tafanera de mena i m'agrada esbrinar l'origen dels cognoms perquè estic convençuda que, en un moment o altre de la nostra vida, aquests deixaran empremta en les nostres accions.

No puc evitar un somriure quan veig que en Bru és més blanc que la llet, que el Pagès viu a ciutat, que en Grasset és alt i prim o que en Sobirana és republicà, tot i que reconec que deuen estar tips de suportar les mirades silents dels qui pensen que aquell cognom no els escau en absolut.

No fa gaire vaig conèixer un Bueno i no em va fer pas la impressió que fos mala persona, sinó tot el contrari. Potser durant la seva infantesa ja va realitzar totes les trapelleries inimaginables i va quedar net de tot mal per sempre més, o potser és un murri que sap embolcallar de bondat totes les seves accions i només treu els dimonis quan escriu.

És un mestre en tot el que fa i té el do de la naturalitat. Es diu Bueno i tot ell traspua bonhomia. És un xef que gaudeix de bona reputació, un blocaire bibliòfil i un professor que sap comunicar però, per sobre de tot, és una bona persona. És en Xesco Bueno.

A finals de novembre vaig ser convidada per l'Starbase a un curs de tapes impartit pel Xesco Bueno, i en el qual vam coincidir un grup de blocaires amics. El sempre diligent Miquel no va trigar gens a explicar totes les receptes amb els seus secrets.

Podríem dir que el Dani, el propietari del Taller de cocina Sabores on es feia el curs, va estudiar a la mateixa escola que el Xesco, ja que comparteix amb ell les mateixes qualitats humanes. No és, doncs, gens estrany que els preus dels seus cursos siguin els menys inflats que conec.

Totes les receptes que hi vam preparar ens van sorprendre per un o altre motiu, però vaig pensar que amb aquest Pica-pica cruixent de pasta aconseguiria arrencar un clam d'admiració a tota la meva família, i vaig decidir reservar-lo per Cap d'any. D'aquí ve el meu retard a l'hora de publicar la crònica del curs.

Si us ha picat la curiositat, ja cal que comenceu a buscar macarrons, llacets, fusilli, galets o la pasta que més us agradi. I tot el que heu après de com bullir-la, oblideu-ho! Aquí no s'ha de coure al dente, sinó ben passada.

Posem aigua al foc amb una culleradeta de sal i un rajolí d'oli i, quan bulli, coem la pasta el doble de temps del que marca el paquet. Després, la passem per aigua freda i la deixem escórrer.

Encenem el forn i el posem a 40º. Folrem una plata amb paper de forn i hi escampem a sobre tota la pasta, sense que es toqui.

L'enfornem i la deixem les hores que calgui fins que torni a tenir el mateix aspecte que tenia abans de coure-la. Jo la vaig tenir al forn 6 hores.

Omplim d'oli un cassó i el posem a foc molt suau. Quan estigui ben calent, però sense que arribi a fumejar, hi aboquem un grapat de pasta i -oh, miracle!- en dos o tres segons s'infla i sura. I hem de córrer a treure-la del cassó si no volem que se'ns cremi. La deixem a sobre de paper de cuina per eliminar-ne l'excés d'oli i tornem a abocar-hi un altre grapat de pasta, i procedim de la mateixa manera.

Quan ja l'haurem fregit tota, la salem i la condimentem amb l'espècia que més ens agradi. En aquest cas l'hem preparat amb tres aromes diferents: macarrons amb pebre vermell dolç, llacets amb curri i fusilli amb comí.

Servim amb copes i decorem amb ràfia de colors variats. Les expressions d'admiració no es faran esperar!

Ingredients:

Pasta variada (macarrons, fusilli, llacets...)

Per bullir-la:
aigua mineral
sal marina
un rajolí d'oli

Per condimentar-la:
sal marina
espècies variades: curri, pebre vermell dolç, comí

Tot el que sap, Xesco Bueno ho transmet amb simpatia i sense artificis. No s'apropia de cap recepta, i ens les fa arribar després d'haver-les vestit amb el seu toc personal. Avui gaudireu amb aquest Pica-pica cruixent de pasta. I no badeu, o us quedareu sense tastar-lo! I si voleu dedicar un temps a la lectura, avui us recomano el llibre d'Anna Tuttle Villegas, Tot el que sabem del cel. Columna Edicions (Col·lecció Clássica, 294). Barcelona, 1999.