Pastís de Sant Jordi i dels enamorats

Lligada a una roca amb fortes cadenes de ferrro la va veure Perseu. I si no fos per la lleugera brisa que bellugava els seus cabells i per les llàgrimes que vessaven els seus ulls, l'heroi hauria pensat que es tractava d'una estàtua.

Corprès per la bellesa de la noia, s'hi va atansar i li va demanar per quin motiu l'havien deixat en aquella situació.

-Em dic Andròmeda, i sóc la filla del rei d'Etiòpia. Maleeixo el dia que la meva mare Cassiopea es va vantar de ser més bonica que totes les Nereides, perquè aquestes, ofeses, van córrer a demanar venjança a Posidó. El déu va enviar un monstre marí a devorar el nostre poble, i l'oracle diu que només la meva mort podrà apaivagar-lo.

-No vesseu més llàgrimes, princesa!-va dir Perseu, que va córrer a enfrontar-se al monstre que ja s'acostava a reclamar la seva presa. La lluita va ser ferotge abans no va haver aconseguit clavar-li una i una altra vegada l'espasa al costat. Aleshores l'animal va començar a fer voltes sobre si mateix, com si hagués embogit. La sang li sortia a borbolls de la gola, i va tenyir de vermell les aigües del mar. Finalment, va morir.

Perseu va salvar la princesa i s'hi va casar. I des d'aquell dia, les úniques cadenes que els lligaren van ser les que aferren els cors dels enamorats.

Si vosaltres sou dels que considereu el 23 d'abril el dia dels enamorats, o simplement voleu celebrar la festivitat de Sant Jordi, proveu de fer aquest pastís de crema de maduixa. Quedareu seduïts no només per la seva bellesa sinó també pel seu sabor exquisit.

Aquest any he fet un pastís molt diferent del que vaig fer l'any passat, i que trobareu aquí.

Primer de tot encenem el forn a 180º. Untem un motlle en forma de cor, de 20 cm de diàmetre, amb una mica de mantega i en folrem la base i els costats amb paper de forn. Traiem la mantega de la nevera perquè es vagi estovant.

Preparem la massa de pa de pessic d'aquesta manera: posem les clares en un bol amb un pessic de sal i, amb l'ajut d'una batedora, les muntem a punt de neu. Hi afegim els rovells i els anem incorporant suaument amb un batedor de mà. Tot seguit hi posem de mica en mica el sucre, vigilant que les clares es mantinguin fermes. Finalment hi afegim la farina i el llevat passats per un sedàs. Aboquem la massa al motlle i l'enfornem durant 25 minuts.

Mentre es refreda el pa de pessic, podem anar fent la crema de maduixa. Comencem rentant i triturant les maduixes. Després les passem tres vegades per un sedàs a fi d'eliminar totes les llavors, i seguim com ja vam explicar com es feia la crema de llimona. Quan estigui feta, la tapem amb paper film i la deixem refredar.

Amb la batedora batem la mantega amb el sucre fins que estigui cremosa, i l'afegim de mica en mica a la crema de maduixes. En acabat, muntem la nata.

Tallem horitzontalment el pa de pessic en tres trossos. Untem el primer pis amb 2 cullerades de melmelada, hi escampem per sobre crema de maduixa i, a sobre, la meitat de la nata. Cobrim amb un altre pis i procedim de la mateixa manera. Acabem posant el tercer pis de pa de pessic.

Cobrim tot el cor amb la crema de maduixa, primer els costats i després la part de dalt. Posem la crema que ens ha sobrat dins d'una màniga pastissera i guarnim les vores del pastís. Acabem la decoració amb una rosa.

Ingredients:

Per al pa de pessic:
3 ous
90 g sucre
90 g farina
1 culleradeta de llevat
1 pessic de sal

Per a la crema de maduixa:
280 ml maduixes triturades i colades
120 g sucre mòlt
4 ous
2 rovells
40 g Maizena
50 ml aigua
150 g mantega tova

80 g sucre mòlt

Per guarnir:
4 cullerades de melmelada de maduixa
200 ml nata

1 rosa de pa d'àngel i sucre

Dedico aquest pastís al Pere, el meu enamorat. I a vosaltres us recomano que feu una ullada al Diccionari de mitologia grega i romana, de Pierre Grimal (amb traducció de Montserrat Franquesa, Joaquim Gestí i Andreu Martí). Edicions 1984 (Col·lecció Atlàntida). Barcelona 2008. Hi trobareu infinitat d'històries tan maques com la de Perseu i Andròmeda. No hi heu vist una similitud amb la nostra Llegenda de Sant Jordi?

Timbal de bacallà

Maleït home del sac! Tant que me’l van anomenar de petita i mai vaig arribar a veure'l! Amb el temps, vaig acabar pensant que eren faules dels pares per fer-nos tenir por i aconseguir que no ens allunyéssim del seu costat.

Però ara sé que existeix. No us podria dir si té el nas prim i allargassat, si vesteix de color fosc o si les seves mans mostren dits esquelètics, però existeix. És com un fantasma. No el veiem però ens fa por. I com no sabem quina cara té, tothom ens sembla sospitós.

Serà l’home que llegeix el diari, amb l'esquena repenjada al tronc del plataner i aixecant de tant en tant la mirada cap a casa? Serà l’operari que es passa el matí assegut a la furgoneta sense fer res i controlant les nostres passes? Serà l’individu que passeja el seu gos, un dia sí i un altre també, sense seguir un horari fix?

L’home del sac ja no s’emporta els nens, bé perquè els nens d’avui dia perden aviat la innocència, bé perquè a l’home del sac no li agraden els nens contestaires que sempre han de dir l’última paraula.

No fa pas gaire aquest home sinistre va aconseguir entrar a casa, i va engreixar el seu sac amb el meu portàtil. Mai no li podré perdonar que em deixés sense la meva joia més valuosa. Estic desolada!

Confesso que jo també he entrat a vegades d'amagat a la vostra cuina i m’hi he emportat algun plat que m’ha cridat l’atenció. Espero que la meva acció no us hagi provocat cap mal ni us hagi deixat tan desvalguts com m'ha deixat l'home del sac!

La recepta d’avui la vaig veure fa temps a webos fritos, i de seguida va començar a formar part dels nostres menús festius. És un plat senzill, ràpid de fer i molt sa. I amb una pinta sorprenent!

Per fer-lo, hem de posar quatre dies abans el bacallà en remull, i el deixem dos dies sencers sense canviar-li l’aigua. El tercer dia li canviem l’aigua dues vegades, i l’últim dia tres cops.

Preparem un boníssim puré de patates casolà com ja vam explicar aquí.

Escalivem el pebrot i, quan és fred, el pelem. L’eixuguem amb paper de cuina i el tallem a tires. Preparem la maionesa.

Tot això ho podem tenir preparat unes hores abans, i a l’hora de dinar només caldrà coure el bacallà al vapor durant 5 minuts, treure-li la pell i separar-lo en làmines, i muntar el plat amb l’ajuda d’un cèrcol d'acer.

Posem una base de puré de patates tebi, aixafant-lo bé amb una cullera, fem un cercle amb tires de pebrot i l’omplim amb el bacallà laminat. Acabem amb una cullerada de maionesa, i decorem amb un tomàquet cirerol i una fulla de menta.

Qui no tingui manies, o disposi de poc temps, pot comprar el bacallà dessalat, fer un puré de patates de sobre, obrir una llauna de pebrot escalivat i utilitzar maionesa de compra. Tindrà un plat ben bo amb només deu minuts.

Ingredients (per a 4 persones):

4 talls de bacallà del morro
2 pebrots vermells

Per al puré de patates:
1 kg de patates
125 ml llet
sal, pebre

Per a la decoració:
maionesa
4 tomàquets cirerol
fulles de menta

Després del xoc emocional que he patit per culpa de l'home del sac, em sento amb prou forces per recomanar-vos el llibre de Markus Zusak, La lladre de llibres. La Campana (Col·lecció Tocs, 62). Barcelona, 2007.

Mona de Pasqua

Feia catorze anys que la Valentina venia puntual a casa per Pasqua, catorze anys que esperàvem la seva visita amb il·lusió. Corredisses al matí, nervis a l'hora d'esmorzar...

-No podem sortir a veure si ja ha arribat la Valentina, mama?

-No. Si ella sap que no heu esmorzat, no vindrà!

Es notava que la Valentina s’estimava molt els meus fills, però ells encara se l’estimaven més, perquè sabien que arribaria carregada d’ous de xocolata i algun petit regal.

-Què ens portarà aquest any la Valentina?

-Oh, això no ho sé!

-I no puc mirar per la finestra a veure si ja ha arribat?

-No, bonica, no pots. Però, com més aviat acabeu, abans sortirem al jardí a veure si ve.

S’ho menjaven tot sense rondinar. Es rentaven les dents, es posaven les sabates del carrer i, cadascú amb la seva cistelleta de vímet a la mà, sortien corrents al jardí.

Miraven sota els arbustos, examinaven les branques dels arbres, remenaven les plantes de la rocalla... Cap amagatall quedava sense inspeccionar. A vegades trobaven un ou, però si no duia a l’etiqueta el seu nom, el deixaven al seu lloc sense dir res.

Quan tots tres tenien la cistella plena, s’asseien en un racó i començaven a treure els embolcalls de colors.

-A mi m’ha portat tres ous Kinder!

-A mi un kinder i dos de xocolata!

-I a mi tres de xocolata, els meus preferits!

I, abans de menjar-se’ls, encara tenien temps per desembolicar un petit regal que duia el seu nom. Una caixa de colors, un Playmobil, un conte... Fos el que fos, la Valentina sempre encertava els seus gustos! Que n’era de generosa, la Valentina!

Tot i que els meus fills es van anar fent grans i van arribar a l’època difícil de l’adolescència, ella no va deixar de venir, perquè sabia que el cor dels nois encara bategava quan pronunciaven el seu nom. Els ous i les novel·les eren habituals cada any per Pasqua i ells estaven ansiosos per veure amb quin llibre els sorprenia!

L’any passat, però, els ànims es van refredar i, si no arriba a ser per l’Oriol, que va reclamar amb insistència la recerca pel jardí amb la cistella, potser la Valentina hauria passat de llarg. Calia fer un cop d’efecte, tornar a il·lusionar aquells xicots i sorprendre’ls com quan eren només uns infants.

Aquest any la Valentina ha decidit trucar a la porta i presidir la taula del dilluns de Pasqua. Enguany no ha calgut que tornessin a agafar les cistelletes, perquè ella ja portava al braç un cabàs carregat d’ous de xocolata amb què ens ha obsequiat a l’hora de les postres.

Des que la Natàlia l’havia vist, fa més de deu anys, córrer fugissera entre els xiprers dels veïns, sabíem que tenia el pèl de color marró, però mai l’havíem vist en persona. Ara sí, ara podem dir que és de color marró i és guapíssima!

Si us ha agradat la nostra Valentina, vosaltres també podeu tenir la vostra pròpia Llebre dels ous de Pasqua.

Per fer-la, he fet servir la mateixa recepta del Tortell de Reis, amb què s'aconsegueix una massa de brioix boníssima.

Primer de tot fem la massa mare, barrejant amb una espàtula tots els ingredients fins que tinguin una consistència fina. Tapem el bol amb un drap i deixem reposar la massa un mínim de 1/2 hora.

En un altre bol posem el sucre, la ratlladura de llimona, la llet, la mantega, els ous i un terç de la farina. Ho anem treballant, bé amb les mans, bé amb un robot de cuina o panificadora. Afegim la massa mare i la resta de la farina, i ho pastem durant deu minuts.

Tapem el bol amb un drap i el deixem reposar durant 1 hora i mitja (o fins que hagi doblat el seu volum), dins del forn, a una temperatura de 35º .

Enfarinem el marbre i treballem la massa amb les mans durant un minut. Agafem trossos de massa i anem formant una llebre. Posem uns escuradents a sota del braç més llarg.Tapem la llebre amb un drap i la tornem a posar al forn durant 1 hora i mitja, a una temperatura de 35º.

Quan vegem que ha doblat el seu volum, la traiem del forn.

Augmentem la temperatura del forn a 180º. I mentre esperem que s'escalfi, la pintem amb ou batut i tot seguit l'enfornem durant 25 minuts, però uns minuts abans la controlem que no es cremi.

Mentre es refreda, folrem amb paper de seda de color marró una base rectangular de porexpan. Fem les ninetes dels ulls amb una mica de xocolata fosa. Anem inflant els globus.

Enganxem les dents i els ulls amb una mica de xocolata. Punxem amb un escuradents les galtes i hi clavem trossos de cordill que faran de bigoti. Li posem una cinta al voltant del coll. Retirem els escuradents de sota el braç i hi passem la nansa de la cistella.

Posem la llebre a sobre de la base, la decorem amb els globus i les plomes, i omplim la cistella de palla i ous de xocolata.

Ingredients:

Massa mare:
100 g farina de força
100 ml llet tèbia
45 g llevat fresc de forner

Massa:
180 g sucre
pell ratllada d'1 llimona
100 ml llet
80 g mantega tova
3 ous petits
600 g farina de força
6 g sal

Per decorar:
1 ou
2 lacasitos
2 ametlles
una mica de xocolata
ous de xocolata
cintes de ras, cordill, cistella, globus, plomes...

Us la dedico a tots els que em seguiu, bé deixant-me comentaris o visitant-me en silenci.