Pollastre a la reina

De què em serveix el títol de reina si no puc portar a terme les meves decisions? Què he de fer si tot se’m capgira i ningú escolta la meva veu? I és que no estava acostumada a aquestes contrarietats!

L’acurada educació amb què vaig ser criada m’ha impedit dir-vos les coses a crits, i molt em temo que no funcioneu ni a cops de bastó, perquè sinó no entenc la vostra ineptitud.

Vull que sapigueu que aquest és el meu reialme, i estic avesada a fer les coses quan em vénen de gust, sense tenir en compte influències foranes. Us pago amb escreix el servei que em doneu i en lloc d’estar-me agraïts, no em mostreu més que indiferència. No us conec, ni en tinc ganes, però us ben asseguro que ja en tinc prou!




Quan era princesa, tenia altres ocupacions menys feixugues i no havia d’estar pendent de vosaltres, però ara que sóc la reina, i tinc les meves obligacions, necessito connectar-me una estona cada dia. Podeu entendre’m quan us dic que estic àvida de les receptes dels blocs amics?

Em rendeixo. M’ho he rumiat bé, i només hi veig una solució. El meu regne per una connexió a internet!!!!

Ja no sóc la reina del meu portàtil, perquè un ordinador sense connexió és poc més que una màquina d’escriure. Sort en tinc d’aquest Pollastre a la reina, que em recorda el que he estat i m’encoratja a seguir lluitant, amb l’esperança de poder tornar a lluir ben aviat la meva corona.



Per fer aquest plat, primer posem a escalfar l’oli i la mantega en un cassó. Tallem els xampinyons a làmines i els pebrots a daus. Els saltegem en l’oli durant tres minuts, i hi afegim la farina. Deixem que es cogui, remenant sense parar amb una espàtula.




Hi aboquem la llet calenta i remenem enèrgicament perquè no es formin grumolls. Afegim la nata i deixem que bulli a foc molt suau, fins a obtenir una salsa espessa, sense deixar de remenar. Salpebrem, posem el pebre vermell i el conyac, deixem coure durant dos minuts més i afegim el pollastre tallat a trossos petits. Una bona remenada i ja podem apartar el cassó del foc. El tapem amb film perquè no faci tel.

Fem bullir l’aigua amb sal i un rajolí d’oli. Afegim l’arròs, remenem i, quan arrenqui el bull, el deixem coure 14 minuts. Colem l’arròs i el posem al plat en forma de corona, i al mig hi aboquem el pollastre amb la salsa. Decorem amb uns grans de magrana.





Ingredients:

6 cullerades d’oli d’oliva verge extra
25 g mantega
200 g xampinyons
½ pebrot vermell
50 g farina
300 ml llet
250 ml nata
Sal
Pebre
Un pessic pebre vermell dolç
3 cullerades conyac
550 g pit de pollastre rostit (o a la planxa), sense ossos
3 l aigua
400 g arròs
Grans de magrana per decorar





Amb aquest plat tan bo, tots tindreu la sensació de dinar com una reina!

Carquinyolis

“Per res del món obris aquesta gerra, estimada meva!” havia advertit a Pandora el seu marit. I, si bé ella havia intentat no caure en la temptació, també és veritat que una de les qualitats que els déus li havien concedit era la curiositat. I què podia fer ella davant d’aquella gerra? “No, no l’ obriré. No puc decebre’l”

Es va passar hores pensant què hi podia haver amagat. Joies? S’acabaven de casar i sens dubte la volia obsequiar amb un regal valuós. Estava segura que si només aixecava una mica la tapa i mirava el seu interior, ningú no ho sabria. I no feia cap mal, perquè al cap i a la fi, tot el seu contingut havia de ser per a ella.




Just en el moment en què les serventes havien sortit de la cambra i no hi havia ningú més que pogués ser testimoni de la seva malifeta, va aprofitar per córrer a destapar-la i, a l’instant, van sortir de la gerra tota mena de mals i vicis: l’enveja, la maldat, la venjança... La visió inesperada d’aquells dimonis la van sorprendre i, un cop refeta de l’ensurt, va precipitar-se a posar la tapa al seu lloc, però ja era massa tard. La gerra era pràcticament buida, car només l’esperança romania en el seu interior. L’esperança, allò que mai abandona els homes!

També jo vaig amagar una cosa en l’interior d’una capsa. I ho vaig fer amb l’esperança que el seu contingut agradés al destinatari del regal. Un bloc amic celebrava el seu primer aniversari i em va fer il·lusió obsequiar-lo amb uns dolços que a casa agraden molt.



Si vosaltres també voleu fer carquinyolis, bé per menjar-vos-els, bé per regalar-los, seguiu les meves instruccions i veureu que són molt fàcils de fer. I no cal dir que són boníssims!




Primer de tot encenem el forn a 220º i posem en remull les ametlles. En un bol posem la farina amb el llevat i la canyella, el sucre, la ratlladura de llimona i l’ou, i ho aixafem tot amb una forquilla. Quan estigui tot ben barrejat, hi afegim les ametlles escorregudes i ho treballem tot amb les mans.



Dividim la pasta en 3 parts. Treballem cada una de les parts fent un bastonet de dos dits d'amplada, que posarem a sobre d’una plata amb paper de forn. Els pintem amb el rovell d’ou (que haurem barrejat amb unes gotes d’aigua) i els enfornem durant 15 minuts o fins que estiguin ben daurats. I, encara calents, amb un ganivet elèctric fem talls al biaix d’un centímetre de gruix. Els posem a sobre de la reixeta del forn i els torrem 5 minuts més.




Ingredients:

150 g ametlles crues amb pell
175 g farina
1 culleradeta i mitja de llevat
1 pessic de canyella
100 g sucre
1 ratlladura llimona
1 ou

1 rovell per pintar





Un cop deixareu la caixa buida, i us puc assegurar que no trigareu a fer-ho, podeu aprofitar-la per desar aquelles coses que considereu petits tresors.

I mentre us mengeu els carquinyolis, dediqueu un temps al llibre Pandora al Congo, d'Albert Sánchez Piñol. Ed. La Campana (Col·lecció Tocs, 47), Barcelona, 2005

Crestes de tonyina

Es deien Hansel i Gretel i, tot i ser bessons, no s'assemblaven gens. Ella era rossa com un fil d'or i força presumida i, encara que a vegades feia de les seves, sempre acabava obeint el seu germà, per qui sentia una gran admiració. En Hansel era un xicot ben plantat, i tenia una veu prodigiosa. Per això, de bon matí, ja acostumava a despertar tothom amb una cançó. Eren joves i no tenien cap més preocupació que menjar i jeure, i qualsevol hora era bona per voltar pels racons del jardí.

Ningú no hauria dit que aquell dia seria diferent. Tanmateix, l'expressió dels ulls de la mestressa presagiava que alguna desgràcia s'acostava. I, quan semblava que cridava la Gretel per amanyagar-la, la va agafar amb traïdoria per les potes i se la va emportar a la cuina. Allà va treure del calaix un ganivet de grans dimensions i li va tallar el coll.

La Gretel no s'esperava pas aquell acte criminal i, fent un últim gest de rebel·lia, va començar a moure les ales i a volar desesperadament per tota la cuina, fugint de les mans que l'oprimien i deixant darrere seu un rastre de sang. La mestressa maldava per agafar-la mentre darrera la porta hi havia els fills que cridaven:

-Mama, què li passa a la Gretel? Per què no ens deixes entrar a la cuina?

No cal que us digui que de la Gretel en van fer un bon brou, i se n’aprofità tot, des de la cresta fins a les potes.

Les crestes que us presento avui no són del Hansel ni de la Gretel, i us les podeu menjar sense cap tipus de remordiment. Són boníssimes, tant si estan acabades de fer com fredes de la nevera. I no tenen res a veure amb les que pugueu comprar fetes.

Comencem preparant el farciment. Posem oli a la paella i hi enrossim una mica la ceba que haurem picat prèviament. Hi posem els pebrots tallats a daus i al cap de 5 minuts hi afegim el tomàquet triturat amb el minipímer, deixant que es vagi fent a foc molt suau. Quan ja estigui cuit, salpebrem i posem la tonyina esmicolada i escorreguda. Remenem, i tanquem el foc. Afegim els ous tallats a daus i ho deixem refredar.

Mentre, aprofitem per fer la pasta brisa. Posem la farina i la sal en un bol, hi afegim la mantega tallada a trossos i, amb les mans, anem fregant la mantega amb la farina fins aconseguir una serradura fina. L' esquitxem amb l'aigua ben freda mentre l'anem treballant, i veurem que la pasta s'ajunta i es forma una sola bola. La tapem amb film i la posem 1/2 hora a la nevera.

Encenem el forn i el posem a 200º. Tallem la pasta en 8 trossos i fem 8 boles petites. Les estirem amb el corró fins fer una circumferència de 14 cm. Posem al mig de cada una dues cullerades del farciment que tenim preparat i humitegem les vores amb aigua freda.

Ajuntem les vores, prement amb els dits perquè s'enganxin, i fem unes ondulacions. Punxem cada cresta perquè hi surti el baf de la cocció i les posem en una plata de forn. Les pintem amb ou batut, o llet, i les enfornem 20 minuts.

Ingredients:

Per a la pasta brisa:
225 g farina
1/2 culleradeta de sal
100 g mantega
25 ml aigua freda

Per al farciment:
1/2 ceba
1 pebrot verd
1 pebrot vermell
1 tomàquet vermell
2 llaunes de tonyina blanca
2 ous durs
oli d'oliva verge extra
sal
pebre

1 ou per pintar (o una mica de llet)

No us podeu ni imaginar la feina que va tenir la meva mare a netejar la cuina i fer desaparèixer qualsevol rastre de sang. El meu germà Àngel, que era qui tenia cura del Hansel i la Gretel, els va immortalitzar en una magnífica pintura que encara ara penja en una de les parets de casa dels pares.

Pastís de figues

"Són pansoies, són pansoies!", cantava un oriol mentre menjava figues de manera delerosa. I tan abstret estava allà, penjat de la figuera, que no s'adonava que un pastor se li acostava amb sigil. En un extrem de la vinya, un gaig, en adonar-se de la situació, li cantava esverat: "Mira a baix, mira a baix!"

L'oriol, obsessionat amb la sucosa menja, continuava cantant: "Són pansoies, són pansoies!" Tant estava badant, que el caçador se li apropà i li va engegar un tret que el va matar. Mentrestant el gaig, una espècie que simbolitza la vivor, arrencava el vol esperitat tot cantant: "Ja t'ho deia jo, ja t'ho deia jo!"

La contalla està inspirada en el so i la cadència de les dues espècies, el gaig i l'oriol, i en la passió d'aquest últim per les figues. Espero que a mi, que també tinc debilitat per aquest fruit, no em passi res semblant!






Avui no sóc gens original. He començat posant la llegenda documentada per Verdaguer que Martí Boada ens escriu al seu magnífic llibre Els fruits silvestres , i acabaré posant una recepta d'un Pastís de figues que vaig veure al bloc de Carlos València, conegut pel seu art a l'hora de fer postres. Aquesta mateixa recepta ja ens la recomanava fa temps la Gemma de La cuina de casa , tota una autoritat en la matèria.

Per fer el Pastís de figues, comencem preparant la crema pastissera, com vam explicar aquí , perquè ha d'estar freda en el moment d'utilitzar-la. Fins i tot, per no anar tan atabalats, podeu fer-la el dia abans.

Descongelem les làmines de pasta de full. Encenem el forn i el posem a 190º. Rentem les figues i, sense pelar-les, les tallem a rodanxes de 3 o 4 mm de gruix. Si el motlle és de 28 cm, en una làmina tallem una circumferència de la mateixa mida que el motlle, i hi marquem 8 talls. En l'altra, tallem una circumferència més gran , d'uns 31 cm.




Posem a la base del motlle la circumferència més gran, l'omplim amb la crema pastissera i a sobre posem les rodanxes de figa. Tapem amb l'altra làmina de pasta de full, pintem la superfície amb ou batut i tanquem les vores que sobresurten. I els donem també un cop de pinzell.

L'enfornem durant 25 minuts, fins que veiem que està daurat, però a partir del minut 20, anem controlant que no es cremi. El traiem del forn, i el deixem refredar. Abans de portar-lo a taula, l'empolsinem amb sucre mòlt i el decorem amb unes fulles de menta i una figa.




Ingredients:

2 làmines de pasta de full
crema pastissera
5 figues
1 ou
1 cullerada de sucre mòlt
1 figa
fulles de menta
1 lacasito

Per fer la crema pastissera:
1/2 litre de llet

1/2 beina de vainilla
4 rovells
125 g sucre
45 g Maizena

Sabíeu que a prop de Sant Francesc de Formentera hi ha, probablement, la figuera més gran del món, coneguda com na Blanca d'en Ferrer, les branques de la qual estan sostingudes per més de cent estalons?

La figuera de la meva veïna Núria no és ni de bon tros tan gran, però les figues que fa són d'una dolçor extraordinària. Com la seva propietària.

Besuc de la piga al forn

El noi de la piga maleïa aquella taca que de ben petit lluïa a la galta. De res valien les paraules de la mare, dient-li que era una marca d'aquelles que només mostren els prínceps dels contes, perquè ni era un príncep ni la seva vida era de conte de fades.

La piga era la primera cosa en què tothom es fixava. A l'escola, tots els alumnes el coneixien per el noi de la piga. Si anava amb un grup d'amics a comprar, el venedor sempre preguntava "Qui és ara? El noi de la piga?" Si, mentre prenia un refresc amb els nois de la colla, se sentia massa xivarri, sempre hi havia qui cridava "El noi de la piga, que calli!" Era l'ase dels cops, però també el bufó que rebia totes les burles.

I n'estava fart! Havia intentat deixar-se barba, però el seu pèl no era prou espès ni prou fosc per tapar aquella piga. Estava convençut que l'única solució que li quedava era fer-se la cirurgia estètica, però necessitava diners i els pares no estaven disposats a gastar-se'ls en una cosa que creien innecessària.

Va començar a fer classes particulars i, encara que estalviava tot el que podia, no n'hi havia prou. A les vacances va anar a treballar a un bar, i allò li va donar la possibilitat de conèixer tot tipus de gent, i adonar-se que ningú no és perfecte.

-Noi, unes Coca Coles a la taula 4!

I en acostar-se a la taula, carregat amb els refrescs, va veure una noia ben maca que se'l mirava, asseguda entre els companys d'escola.

-Ei, Noi de la piga! Et presento la meva cosina, la Sílvia. Ha vingut a passar uns dies a casa.


La Sílvia es va aixecar per fer-li uns petons a la galta, i li va dir:

-Soc la Sílvia, i tu?

-Sóc... Hola, sóc el Marc!

Era la primera vegada que una noia s'atrevia a tocar la seva cara sense fer burla, i tenia la sensació que ni tan sols s'havia adonat de la seva piga.



Potser perquè les meves pigues són força discretes, us confessaré que em tornen boja els besucs de la piga. Quan vaig a plaça sempre miro de comprar-ne, perquè la seva carn és molt gustosa. Aquest peix us cridarà l'atenció pels seus ulls grossos i sortits cap enfora, i pel color rosa de les seves aletes, però sobre tot per la taca negra que llueix a sobre de les aletes pectorals. En aquest cas, la piga sí és una marca de distinció.

Si voleu un plat bo i ràpid de preparar, demaneu besucs de la piga, tot i que no és gaire fàcil trobar-ne, i cuineu-los com us explico tot seguit. Una llesca de bon pa per sucar és l'únic acompanyament que necessita.

Pelem i tallem ben fina la ceba. La posem al foc en un cassó amb aigua i la fem bullir 1/2 hora. Pelem les patates i les tallem a rodanxes una mica gruixudes. Tot seguit les coem al vapor 12 minuts.

Encenem el forn a 200º. Tallem la llimona a rodanxes fines. Marquem uns talls en un costat dels besucs, els rentem i els salem. Farem servir dues plates de forn, i posarem la meitat dels ingredients a cada una. Comencem posant la ceba ja cuita i, a sobre, les patates. Les salpebrem i escampem per tota la plata unes fulles de farigola.

Al damunt hi col·loquem el besuc. Posem una rodanxa de llimona a cada tall del peix i alguna més a la plata.Tallem els tomàquets pel mig i els posem entre les patates i hi afegim també unes branques de julivert. Hi aboquem el vi i un rajolí d'oli.




Tapem la plata amb paper d'alumini i la posem al forn. Els besucs trigaran a fer-se uns 30 minuts, però cinc minuts abans d'acabar la cocció, els destapem perquè es daurin una mica.

Ingredients:

2 besucs de la piga, escatats (de 750 g de pes cada un)
2 cebes
1 kg de patates
oli d'oliva verge extra
sal
pebre
fulles de farigola
1 llimona
2 tomàquets
120 ml de vi blanc
branques de julivert

I ja que avui parlem de pigues, us recomano el llibre de Lucy Maud Montgomery Anne of Green Gables. Jo vaig veure la pel·lícula i em va agradar molt.