Cassata semifreddo

Fa una calor insuportable. És estiu i suem, si som dels que no volem instal·lar l'aire refrigerat a casa. I l'únic consol que tenim és anar al congelador i agafar un dels gelats que vam comprar al súper. Vejam... xocolata, maduixa o nata? Tant se val, qualsevol anirà bé per fer-nos passar la calor!

Des que vaig estar embarassada de la Natàlia, ara fa vint anys, que no he comprat cap gelat. Si els antics xinesos, segles abans de Crist, eren capaços de fer-ne amb fruita, mel i neu sense tenir els congeladors que hi ha actualment a les cases, què no podré fer jo amb el meu Liebherr?

Segons sembla, els xinesos foren els primers a elaborar aquestes postres gelades que, després, van adoptar els perses anomenant-los sharbets (d'on ve el nostre sorbet) i, més tard, els grecs i els romans.

Quan jo era petita teníem un Kelvinator i, a l'estiu, la meva mare sempre guardava al congelador una safata de gelat de vainilla. A mi m'agrada fer-ne també de xocolata i de fruita fresca. Avui, però, us presento aquesta Cassata semifreddo, d'aspecte molt atraient.

Folrem un motlle rodó amb film transparent i el guardem al congelador. Tallem les ametlles i la fruita en trossos petits. Posem en un cassó, a foc baix, el sucre i l'aigua i ho anem remenant fins a dissoldre el sucre. Quan comenci a bullir, el deixem 5 minuts més, sense que ens agafi color.

Batem les clares a punt de neu, i anem abocant de mica en mica l'almívar calent a sobre de les clares muntades, batent sense parar per a obtenir una merenga espessa. Continuem batent fins que estigui freda.

Afegim les ametlles i la fruita a la merenga, remenant amb suavitat. Muntem la nata i l'anem incorporant a la barreja. Tot seguit ho aboquem al motlle reservat, el tapem i el posem al congelador fins que s'hagi solidificat (unes 5 hores).

A l'hora de servir el gelat, posem la base del motlle uns segons en aigua calenta. Li donem la volta a sobre d'una plata i li traiem el film transparent. Si volem, podem guarnir-lo amb fruites.

Ingredients:

115 g sucre
150 ml aigua
2 clares d'ou
50 g ametlles laminades (crues i pelades)
25 g fruita seca variada
75 g fruita confitada (cireres, taronja, meló)
300 ml nata

Us imagineu baixar neu de dalt de la muntanya, ben compactada en caixes o en gerres, i transportada per animals de càrrega? Realment menjar gelats no devia ser un plaer a l'abast de tothom!

Font de la recepta: Susanna Tee, Helados, un placer para el paladar. Parragon Books.

Coca de Sant Pere

I el gall va cantar! No era el cant habitual de cada matí, el que ens diu que és hora de llevar-nos. Era el cant de la vergonya, el que ens desperta de sobte d'un somni i ens obre els ulls a una crua realitat. No hem obrat bé, i som incapaços de trobar una explicació a la nostra debilitat.

Com de penedit devia estar en Pere després de negar tres vegades seguides que el conegués de res! Ni una ni dues. Tres vegades. I tot seguit el gall va cantar! Ja l'havien avisat que la cosa aniria així, però ell estava convençut que la seva fortalesa frustraria aquest destí. Que n'era de feixuga la llosa que li va caure al damunt en sentir el cant del gall!

Jo he de confessar que, com en Pere, també he pecat. I no una, ni dues. Tres vegades! Em pensava que era més forta, però ja ho veieu, la meva feblesa és immensa. Tants esforços, tant patir sota el sol abrusador, tant d'exercici durant aquests dies... i res! Avui he recuperat en 5 minuts el que havia perdut després de dies i dies d'intensa activitat.

Tres vegades he repetit d'aquesta coca! O potser eren quatre? No, eren tres. El quart tros que m'he menjat no compta, perquè l'havia tallat per a la Natàlia i no l'ha volgut perquè també ella havia repetit diverses vegades. De petita m'havien dit que era pecat llençar el pa. I una coca? No sé si hi ha res escrit sobre aquest tema, però suposo que encara deu ser més greu. Així que aquest darrer tros me l'he menjat per força, per no fer una mala acció. I ara m'adono que tanta bondat engreixa!

No vull ser el diable temptant-vos amb aquesta coca, però... si la teniu al davant, pecareu, us ho asseguro! Si no us fa res que després canti el gall, ara us explico com es cuina aquesta coca de Sant Pere.

Desfem el llevat amb la llet tèbia i una mica de farina, fins que tinguem una bola tova. La tapem i la deixem reposar 1 hora a temperatura ambient, o fins que hagi augmentat el doble el seu volum. Mentre, farem la crema com s'explica aquí i la deixem refredar.

Posem en remull les ametlles i, en un altre bol, barregem el sucre amb l'anís. Posem la farina restant a sobre del marbre en forma de volcà. Al forat hi posem els ous, la mantega i el llard tallats a trossos i a temperatura ambient, 50 g de sucre, un pessic de sal i les raspadures de llimona. Ho treballem aixafant-ho amb una forquilla i, quan estigui ben barrejat, hi afegim la massa del llevat ja fermentada, i ho treballem amb les mans.

Ens untem les mans amb oli i estirem aquesta massa donant-li forma rectangular a sobre d'una plata on haurem posat paper de forn, i pintem la superfície de la coca amb ou batut. Omplim de crema una màniga pastissera i dibuixem un enreixat. Distribuïm les cireres com més ens agradi i en els espais buits hi posem les ametlles, un cop escorregudes. Finalment, escampem el sucre per sobre. Tapem la coca i la deixem reposar novament, fins que hagi doblat el seu volum, aproximadament dues hores.






Encenem el forn a 180º i, un cop estigui calent, enfornem la coca durant 20 minuts.

Ingredients:

300 g de farina de força
30 g llevat fresc de forner (o 10 g de sec)
5 cullerades de llet
1 ou i 1 rovell
40 g mantega
40 g llard
50 g sucre
raspadura d'una llimona
1 pessic de sal


Per fer la crema:
500 ml llet
4 rovells
125 g sucre
40 g Maizena

Per decorar:
100 g sucre
3 cullerades d'anís
100 g ametlles crues tallades a palets
16 cireres confitades

1 ou per pintar la coca







Dedicada al Pere, a qui res no li agrada tant com les coques que porten crema pastissera!

Coca de Sant Joan

Com era costum per Sant Joan, també aquell any la seva cosina estrenava un vestit llarg. "Ohhhh!", van fer tots en veure-la aparèixer ben pentinada i amb el vestit nou que mostrava els seus braços nus. I ella reia, reia orgullosa mentre feia dues voltes senceres perquè tots poguessin contemplar-la bé. No totes les noies de la seva edat tenien la sort de lluir un vestit tan bonic mentre allargaven la nit més curta de l'any amb els balls alegres de la revetlla.

Ella pensava que això eren coses de grans i que ja arribaria el dia en què també es posaria un vestit llarg i que potser també se la mirarien. Però no havia arribat el moment. Aquell any encara gaudia més ajudant els nens del carrer a buscar fusta per poder encendre el foc més alt del poble. Feia dies que traginava caixes i mobles vells amunt i avall per poder engrossir la foguera.

Ja tenia enllestit el ninot que cremaria aquella nit al capdamunt de la foguera. El seu pare li havia donat un pantaló i una camisa vella, l'avi una gorra, en Joan havia portat uns guants i l'Adrià unes botes. Ella havia pintat una cara en un tros de llençol vell, i omplint-ho tot de palla havia aconseguit donar forma humana a aquelles andròmines.






Tots anaven arribant. La música sonava ben forta i les copes s'anaven omplint. Mentre els musclos amb tomàquet i la truita de patata desapareixien dels plats, ella anava pel carrer esclatant petards. I, arribat el moment en què la tia Josefina agafava el ganivet i tallava la coca a trossos, ella anava corrents a demanar la seva part i la de la cosina, que distreta com estava sentint els afalacs dels nois més grans, no s'adonava que ja s'havien menjat la seva part.

I mentre cremava el ninot a la foguera, i amb ells totes les coses velles, tots contemplaven admirats el resplendor del foc i, amb els seus espetecs, sentien renovar la seva energia. Era una nit màgica en què cadascú pensava fer realitat els seus somnis. La cosina, arrencar el primer petó a un noi, i ella, poder tornar a menjar un bocinet d' aquella coca de Sant Joan!





Ja fa molts anys que faig la coca seguint la mateixa recepta, però aquest any l'he canviat. Quan vaig veure el Tortell de Reis que va fer l'Eva de Ma petite boulangerie , vaig decidir que seria la massa que faria servir per la coca de Sant Joan d'aquest any.

Si voleu saber com l'he fet, seguiu-me que ara us ho explico. Sant Joan ja ha passat, però la podeu fer per Sant Pere, per Sant Jaume o sempre que vulgueu. Penseu que és flonja, i molt bona. Si no us agrada la fruita confitada, poseu-hi més quantitat de pinyons.

Per fer la massa jo he fet servir la panificadora, però podeu utilitzar qualsevol màquina que amassi o bé les vostres pròpies mans. Primer de tot fem la massa mare barrejant la llet, la farina i el llevat i treballant-ho durant 15 minuts. La tapem amb paper film i la deixem unes 8 hores a la nevera.

Quan ja han passat, amassem junts la massa mare i tots els altres ingredients. A la panificadora s'estan 1 hora i 35 minuts, perquè a part d'emulsionar la massa, la fa pujar. Passat aquest temps, posem paper de forn a sobre d'una plata i dividim la massa en dues parts, perquè farem 2 coques. Si només en voleu fer una, poseu la meitat del pes dels ingredients. Ens untem d'oli les mans i anem prement amb els dits la massa estirant-la i donant-li la forma que volem.





Posem el forn a 35º, i introduïm la coca, amb un recipient amb aigua al costat. La deixem 20 minuts. En treure-la, veurem que ha augmentat el seu volum. Retirem l'aigua i apugem la temperatura del forn a 180º. Posem els pinyons en remull. Pintem la superfície de la coca amb ou batut, disposem la fruita com més ens agradi i escampem per tota la superfície els pinyons escorreguts.

Barregem el sucre i l'anís i l'escampem per sobre. Enfornem la coca durant 20 minuts, vigilant a partir del minut 15, no fos que es cremés en excés.

Ingredients:
Per a la massa mare:
100 ml de llet tèbia
100 g de farina de força
17 g de llevat sec (o 50 g de fresc)

Per a la massa:
100 ml de llet
15 ml d'aigua de flor de taronger
3 ous mitjans
125 g mantega (a temperatura ambient)
170 de sucre
pell ratllada d'una taronja
pell ratllada de mitja llimona
1/2 culleradeta de canyella en pols
1 pessic de sal
570 g farina de força

Per decorar:
1 ou
100 g de pinyons
400 g fruita confitada
6 cullerades de sucre
3 cullerades d'anís

Bona, suau, flonja, dolceta... què més voleu demanar a una coca? Que duri? Doncs haureu d'esperar a la foguera de l'any que ve per demanar el vostre desig!

Marronchinos

La reina Esther, de qui l'Antic Testament ens diu que era una noia de gran bellesa, era jueva però seguint el consell del seu oncle va amagar aquest fet al seu espòs, el rei de Pèrsia. Només quan la situació era desesperada i el primer ministre, Aman, ja tenia data per exterminar els jueus, la reina -arriscant la seva pròpia vida- va confessar al rei el seu secret i li pregà que salvés el seu poble.

Aquesta victòria d'Esther és recordada encara ara pels jueus a la festa del Purim, en la qual és costum preparar dolços per obsequiar parents i amics. Dolços com el massapà, els marronchinos, i els ametllats són convenientment embolicats i oferts com a regal.

Esther és un nom d'origen asiri que vol dir "aquella que brilla com un estel". Tal com brillen en un cel ben fosc aquests dolços d'ametlla coberts amb una capa de blanca neu, anomenats en castellà marronchinos, i dels quals en desconec la traducció al català.






Si us agraden les aromes de les espècies, i sou llaminers de mena, feu-los i no quedareu decebuts, i veureu com tota la casa s'omple d'un perfum inusual. Aquesta és la meva segona aportació a l'HEMC 34, que té com a amfitriona a Kako, de En Guete!, i que ha proposat la Cuina de l'Orient Mitjà i el Magreb com a tema d'aquest mes.

Pelem la meitat de les ametlles i les torrem una mica al forn junt amb l'altra meitat sense pelar. Un cop estiguin fredes les triturem ben fines i les posem en un bol, on abocarem el sucre, l'ou sencer i el rovell, i les espècies. Ho treballem bé amb una forquilla i quan tinguem una massa homogènia, la tapem i la deixem reposar tota la nit.

L'endemà encenem el forn a 200º. Agafem porcions d'uns 20 gr d'aquesta massa i fem boletes, que anirem deixant, a mesura que les anem fent, a sobre d'una safata amb paper de forn. Tot seguit les enfornem durant 10 minuts. Les traiem i les deixem refredar.

Mentre, prepararem la glaça blanca. Seguint les indicacions de la Trotamundos (de food&cook), posem la clara en un bol i amb la batedora elèctrica la pugem a punt de neu. Aleshores li anem abocant el sucre de mica en mica fins que tinguem una pasta espessa i ben blanca. En aquest punt li afegim l'aigua i el suc de llimona. Batem una mica més i ja la tenim feta.

Quan les pastes estiguin fredes, les pintem amb aquesta glaça i les decorem amb trossets de confits de colors.

Els dolços jueus són símbol d'hospitalitat. Quan hom ofereix un present, com a senyal d'agraïment es respon "dolç ho visquis".

Ingredients:

250 g d'ametlles (125 g amb pell i 125 g sense)
150 g sucre
1 ou sencer i un rovell
2 culleradetes de canyella en pols
1 culleradeta de clau d'olor en pols

Per a la glaça blanca:
1 clara
225 g sucre mòlt
3 cullerades d'aigua
1 cullerada de suc de llimona

La Bíblia és un llibre bonic de llegir fins i tot per als que no tenen cap interès pel seu missatge. Jo recordo haver gaudit llegint les històries del naixement de Moisès, de l'arca de Noè, dels cabells de Samsó, de les aigües del riu Jordà, i tantes altres! Fins i tot aquesta història d'Esther és la base que Salvador Espriu va utilitzar per escriure la seva conegudíssima obra La primera història d'Ester.

I si encara no en teniu prou amb les lectures que us he recomanat, encara us en diré una més, Calendari de festes del món, de Cherry Gilchrist, amb il·lustracions de Helen Cann. Intermon Oxfam Editorial, 2006.

Cliqueu la imatge i trobareu coses interessants de la festa del Purim i la història sencera de la nostra heroïna d'avui, Esther.

Amaguem les nostres faltes, mancances i defectes, però no les coses bones que ens fan gaudir!

Muhallabia

De ben petita em regalaren el conte d'Alí Babà i els quaranta lladres, i recordo haver-me passat un munt de tardes llegint-lo fins haver-me'l après de memòria. M'havia convertit en una Xahrazad capaç d'explicar aquella història mil i una vegada, si calia.

Les històries de països llunyans, genis i palaus opulents formaven part del meu imaginari quotidià. Mai, però, vaig trobar cap príncep que em portés a fer un vol en una catifa màgica.

La muhallabia, crema de nom exòtic, i d'aparença alegre i atractiva, és originària de l'Orient Mitjà. Potser el vell monarca Xahriar es delectava amb aquestes postres mentre escoltava les belles històries que la seva dona li explicava per captivar-lo amb el seu relat i esquivar així la seva pròpia mort.

La decoració d'aquesta crema, espessa gràcies a la barreja d'ametlla mòlta amb farina d'arròs i Maizena, es fa amb violetes i roses. I s'acostuma a servir en un bol de cristall.

Si us ha cridat l'atenció i la voleu fer, ara us explico com cal procedir. Barregem en un bol la Maizena amb la farina d'arròs, afegim 100 ml de llet i fem una pasta ben fina.

Barregem el sucre amb el litre de llet i el posem al foc fins que bulli. Aleshores agafem un cullerot d'aquesta llet calenta i el posem al bol on tenim la barreja de farines. Ho barregem bé i ho aboquem tot al cassó de la llet.

Ho tenim a foc baix i no parem de remenar fins que s'hagi espessit. Aleshores li afegim l'aigua de flor de taronger i coem la crema dos minuts més.

Apartem el cassó del foc i afegim les ametlles mòltes. Ho barregem bé i repartim la crema en bols de cristall. Es decora abans de servir. Com no tenia ni roses petites ni violetes, he posat una barreja de flors del meu jardí (malva, verònica, hortènsia, lantana i fulles de menta). Si no en teniu a casa vostra, podeu posar un grapat d'ametlles o festucs.



Ingredients:
45 g de farina d'arròs
30 g de Maizena
100 g d'ametlles mòltes
90 g de sucre mòlt
1100 ml de llet (1 litre+ 100ml)
3 cullerades d'aigua de flors de taronger (o aigua de roses)
flors per decorar


Presento aquesta recepta a l'hemc 34, que té com a amfitriona a Kako, de En Guete!, i que ha proposat la Cuina de l'Orient Mitjà i el Magreb com a tema d'aquest mes.

Mentre tasteu aquesta crema podeu llegir alguna de les històries de Les mil i una nits (Traducció de Dolors Cinca i Margarida Castells). Editorial Proa (A tot vent nº 341, 342, 343) . Barcelona, 1995. Us aviso que correu el risc de començar a llegir i no parar fins haver acabat els tres volums.

Tulipes de crema i cireres

Passaven coses estranyes. Des de feia un temps desapareixien petites coses i ningú de la família li sabia donar cap explicació. Si no fos perquè el dia abans havia vingut la Rosa, la seva veïna, i havia deixat caure el comentari, hauria començat a pensar que es feia vella.

-Ai, Carmeta, no has trobat per casualitat les meves tisores de cosir? De l'última vegada que vaig venir aquí a cosir, que les trobo a faltar.

-No, no les he vist pas, les teves tisores. I segur que les vas perdre aquí a casa meva?

-Oi, i tant! N'estic ben segura!

Ara sabia que no eren imaginacions seves. Ella havia perdut el didal, i un parell de botons ben lluents que havia comprat per renovar una brusa que ja tenia massa vista. I juraria que també havia desaparegut alguna moneda que havia trobat a la butxaca d'uns pantalons i havia deixat en una cadira de l'entrada per donar-les als fills.

-Senyora, senyora, vingui! Miri què he trobat!

-Marededéu, Senyor! Què voldrà ara aquest home!

Havien decidit arreglar la teulada del cobert del darrera, i en treure unes teules, el paleta havia vist l'amagatall on la merla ocultava el seu petit tresor. Allí hi era tot: les tisores, el didal, les monedes, els botons, una sivella i una cullereta de cafè!





Ahir va ser el meu sant. De Margarides n'hi ha moltes, però Margarida, reina d'Escòcia, només una. I aquest és el nom que em van posar els meus pares.

Com a una bona reina, m'agraden les joies i, ja que ningú no ho té en compte, ahir em vaig autoregalar uns fermalls d'or massís amb quatre robins i uns tocs de maragdes que serien l'enveja del maharajà de l'Índia! I és que a mi, com a la merla de ca l'avi Joan, m'agraden les coses ben lluents!

Si vosaltres teniu interès per les joies de la meva corona, seguiu-me i veureu com es fan.

Comencem fent la crema, com explico aquí. Tapem amb film perquè no faci tel i la deixem refredar.

Si no voleu tenir feina, les tulipes les podeu comprar ja fetes. Però si sou com jo, que penso que no hi ha res com les coses fetes per un mateix, feu-les i gaudireu el doble quan us les mengeu. Jo les he fet seguint la recepta de la Gemma, de La cuina de casa.

Encenem el forn a 180º. Posem en un bol el sucre i la farina tamisada, les clares d'ou i la mantega fosa. Ho remenem amb un batedor fins a tenir una massa homogènia i la deixem reposar 15 minuts a la nevera.

Posem paper de forn a sobre d'una plata, i anem posant cullerades de pasta formant cercles molt fins d'uns 13 cm de diàmetre. Els posem al forn durant 10 minuts, o fins que agafin una mica de color.

Els traiem del forn i ràpidament agafem un dels cercles i el posem dins d'una tassa o d'un motlle de flam perquè agafi la forma de tulipa. No ens entretenim, agafem un altre cercle i fem el mateix. I així amb tots. Com de seguida s'endureixen, convé no coure més de 3 cercles cada vegada, perquè sinó es trenquen quan els posem al motlle.





Els deixem refredar. Mentre, espinyolem les cireres i les reservem. Traiem el film de la crema i li afegim el licor, remenant bé la barreja.

Agafem una tulipa i l'empolsinem amb una mica de sucre passat per un sedàs. Li posem una cullerada de crema i quatre cireres al damunt. Desfem la gelatina de poma amb una mica d'aigua i amb un pinzell pintem les cireres.




Ingredients:

Per a la tulipa:
125 g de sucre mòlt
75 g de farina
125 g de clara d'ou
60 g de mantega

Per a la crema:
1/2 l de llet
1 pell de llimona
4 rovells d'ou
100 g sucre
50 g Maizena
25 ml licor de cirera

Per guarnir:
1 cullerada de sucre mòlt
1 cullerada de gelatina de poma
unes fulles de menta




Sap greu menjar-se-les. Però què carai, no era el meu sant?

Pastís de tiramisú

Mai vaig tenir una bicicleta pròpia fins als 46 anys. Va ser el regal d'aniversari que em va fer el Pere amb tota la il·lusió del món. La va triar de color vermell, sabent la predilecció que tinc per aquest color, i no necessitava cap llaç per semblar més bonica.

Estava convençut que després de l'alegria inicial, potser m'encomanaria el seu deliri per la bicicleta i el podria seguir en les seves sortides per la geografia catalana. I no anava errat, però ni les meves obligacions ni el meu estat físic no em permeten entrenar-me al ritme que ho fa ell, i m'he de conformar amb petites sortides de tant en tant.

Si jo fos home, potser hauria anat fins al Turó de l'Home i hauria tornat a casa sense perdre el somriure, emulant la seva gesta del mes passat. Què són 140 km d'una tirada, muntanya amunt, muntanya avall? O tal vegada hauria fet una ruta que em portés a Agramunt i d'allà a Tarragona, com va fer ell el cap de setmana passat. Què són 330 km en dos dies, bellugant ara un pedal, ara un altre? No res.

Sóc dona i m'entreno quan puc, sola, i només un parell d'hores, i de tant en tant sortim junts. Ahir el podia haver acompanyat per celebrar el seu aniversari, però em vaig quedar a casa preparant-li el regal mentre ell pedalava amb la nostra primogènita.

Si jo fos home, voldria ser com ell. Voltar lliure i gaudir dels petits detalls amb què ens obsequia la natura. Suar, mullar-me quan plou i patir fred. Pedalar i pedalar fins al límit de les meves forces, sentir que ja no puc més però sense poder-me aturar, i alegrar-me quan sóc a dalt mentre penso "Sí, he pogut!".





He fet un pastís de tiramisú, però sense mullar el pa de pessic amb cafè, perquè no ens agrada el gust que fa. He envoltat el pastís amb figures de xocolata que simbolitzen tots els cims de la nostra terra que ha coronat amb la seva btt. I en lloc d'espelmes he fet una bicicleta de xocolata. No m'ha quedat perfecta però he suat de valent, perquè quan pensava que ja la tenia se m'ha trencat i l'he hagut de refer.

Si voleu fer un pastís tan suau i flonjo com aquest, seguiu les indicacions que us dono, i veureu que és ben senzill de fer. Com és de dimensions força considerables, podeu reduir les quantitats a la meitat. I la figura, compreu-la feta i us estalviareu feina. Però jo no ho faria.





Encenem el forn a 180º i folrem un motlle amb paper de forn. Posem en un recipient els rovells i 2 clares amb el sucre i els batem fins que blanquegin. Afegim la ratlladura de llimona, i anem tirant la farina i el llevat passant-los per un sedàs. Tot seguit afegim les clares, que prèviament haurem pujat a punt de neu amb un pessic de sal, amb moviments suaus amb l'ajut d'una espàtula. Aboquem la massa al motllo i l'enfornem durant 20 minuts. El traiem i el deixem refredar.

Posem en remull els fulls de gelatina. En un recipient posem els rovells i el sucre i els anem batent fins que blanquegin. Arribat aquest punt, afegim l' Amaretto, batem una mica més i tot seguit posem el formatge. Escorrem els fulls de gelatina, els posem uns segons en un cassó al foc perquè es desfacin i els aboquem a la crema. Remenem bé i hi afegim la nata muntada. Seguim batent fins que tots els ingredients han quedat ben emulsionats.

Tallem horitzontalment el pa de pessic en tres trossos. Posem una làmina a sobre de la safata que ens servirà de presentació. A sobre posem una tercera part de la crema de formatge. L'escampem bé amb una espàtula i espolsem per tota la superfície una cullerada de cacau en pols passat per un sedàs o colador. A sobre posem una altra làmina i repetim el mateix procés. Finalment posem la tercera làmina i procedim de la mateixa forma.

El pastís es podria acabar aquí, encara que si li passeu el ganivet elèctric pels costats, quedarà amb un aspecte més de pastisseria. I per celebrar l'aniversari del Pere he fet uns guarniments de xocolata.





He desfet al bany Maria la xocolata negra, l'he escampat a sobre de paper de forn i l'he posat una estona a la nevera perquè prengués, però sense endurir-se massa. Tot seguit he passat un talla-pizzes per sobre, per retallar els trossos que em serviran per decorar els costats. Els he tornat a posar a la nevera perquè s'endurissin i els he enganxat als laterals amb una mica de xocolata desfeta.

He desfet la xocolata blanca i la negra al bany Maria, per separat. He dibuixat una bicicleta en un full i a sobre he posat un tros de paper de forn. He posat la xocolata en una màniga pastissera i he anat resseguint el dibuix. Una capa de xocolata i a la nevera perquè s'endurís. Una altra capa, i cap a la nevera. I així fins a obtenir el gruix que volia.








Ingredients:
Per al pa de pessic:
6 ous
2 clares
200 g sucre
200 g farina
1/2 sobre de llevat Royal
ratlladura de llimona
1 pessic de sal

Per a la crema:
6 ous
300 g sucre
400 g formatge mascarpone
400 g nata
6 cullerades de licor Amaretto
6 fulls de gelatina

Per al guarniment:
3 cullerades soperes de cacau en pols
500 g xocolata Nestlé Postres
200 g xocolata blanca

PER MOLTS ANYS, PERE!

Pastís de cireres

Començava a fer calor. Havien dormit molt poc aquella nit i havien hagut de treballar de valent per vendre tot el gènere que portaven. Eren encara uns nois però feien feina d'homes. Ja se sap, la vida de camp és molt bucòlica per als somiadors, però qui l'ha de treballar la veu amb uns altres ulls.

Al Born els havien pagat un bon preu per totes les hortalisses que portaven. Ara, calia tornar cap al mas amb el carro buit. El Bru, que tantes vegades havia fet el mateix recorregut de Montgat a Barcelona, i de Barcelona a Montgat, sabia el camí de memòria i, tot i anar menys feixuc, avançava amb una certa mandra encomanadissa. Els nois anaven picant cireres d'un saquet que havien comprat per fer més lleuger el viatge.

-Has vist, Joan, com et mirava aquella morenassa que ha vingut a comprar-nos faves? Sí, aquella noia andalusa tan xerraire!

-No m'atabalis, que tinc son!

En Josep només volia una mica de conversa. Havia tret el tema de la noia per burxar el seu germà gran, però no ho havia aconseguit. Estaven cansats, i el sol començava a picar. Havien de reposar una mica perquè quan arribessin al mas haurien d'ajudar els seus germans a l'hort, i a tenir cura dels animals.

- Joan, no t'agradaria viatjar i veure món?

-Que no en tens prou amb les coses que hi ha per aquí?

Ja és ben cert que quan un no té ganes de parlar, no hi ha res a fer! En Joan era un noi de grans silencis i no li agradava que el destorbessin. En Josep es va mig estirar al carro i anava paladejant les cireres mentre pensava en les coses que faria quan deixés el pare i els germans i se n'anés a terres estranyes. Coneixeria uns altres costums i menjaria altres coses. Anava agafant cireres i les mastegava pausadament perquè no volia que aquell plaer arribés a la seva fi. Va fer un mos i va contemplar aquell fruit carnós, de sang vermella, i tan sucós, quan de sobte...

-Joan! Mira! Un cuc!

-No pots estar callat ni un moment?

En va agafar una altra, va fer un petit mos, va mirar i ...

-Joan! Les cireres tenen cucs!

En Joan va obrir els ulls de cop. Ell havia estat menjant cireres sense parar des que havien sortit de Barcelona. Va fer un mos i... la seva també tenia un petit cuc blanc. En va tastar dues, tres, i totes estaven igual.

-Totes, Josep, totes tenen cucs!

Després d'uns moments de sobresalt, es van mirar i van pensar que ja no podien fer-hi res.

-I ... que n'eren de bones!

Us puc assegurar que les cireres que he utilitzat per fer aquest pastís no tenien visites. Són cireres que he vist créixer i madurar. Jo mateixa les he collit i les he espinyolat per fer aquesta recepta que de segur us agradarà. La finor de la pasta brisa combinada amb la dolçor del farciment i l'acidesa de les cireres converteix aquest pastís en una menja exquisida.

Tant es pot menjar tebi com fresquet de la nevera. No sabria dir com m'agrada més. Animeu-vos a fer-lo, ara que és arribat el temps de les cireres.

Primer de tot fem la pasta brisa posant en un bol tots els ingredients i amassant-los amb la mà. Quan veiem que s'han unit formant una bola, la deixem reposar a la nevera durant mitja hora.

Encenen el forn i el posem a 170º. Traiem la pasta de la nevera i l'estirem. Jo n'he tingut prou quantitat per folrar 6 flameres i dos motlles de 20 cm. Per evitar que pugi durant la cocció, retallem un tros de paper de forn de la mida de la base del motlle i el posem a sobre de la massa. I hi aboquem un bon grapat de cigrons, que facin pes. L'enfornem durant 15 minuts.

Mentre està al forn, podem aprofitar per espinyolar les cireres. Després, posem en un bol els ous, el sucre i la crema de llet i ho batem tot una mica.

Quan la pasta brisa ja està cuita sense que hagi agafat color, la traiem del forn. Pugem la temperatura a 180º. Retirem els cigrons i el paper i hi aboquem el farciment. I amb una mica de cura anem posant les cireres. Tornem a posar el pastís al forn, aquesta vegada durant 20 minuts, o fins que hagi quallat el farciment. Desfem al foc 2 cullerades de gelatina de poma amb una mica d'aigua. La deixem refredar una mica i tot seguit pintem tota la superfície del pastís.

Ingredients:

Per a la pasta brisa:
3oo g de farina
150 g de mantega
75 g de sucre
2 ous petits
1 pessic de sal

Per al farciment:
250 ml de crema de llet
4 ous
75 g de sucre
1/2 kg de cireres

Per abrillantar:
2 cullerades de gelatina de poma
aigua

El Josep de la història és el meu pare.