Gelat de móres






Avui molts aparadors lluïen la moda que es portarà aquest hivern i m'ha sorprès veure que hi predominava el color negre. I és que, amb la calor que encara fa, sobta veure uns maniquís tan tapats i tan foscos, avesats com estem a les alegries estiuenques.

No m'agrada el color negre. Em recorda la mort, la tristesa i la foscor. I penso en la meva àvia, a la que sempre havia vist vestida d'aquest color. El negre envellia les dones, les feia poc atractives i les allunyava de tota jovialitat. Negra de cap a peus. Negra ella i negres totes les dones de la seva generació. Tant se val si tenien vint anys o vuitanta. Totes iguals, com soldats acabats de sortir d'una mina de carbó.

La meva àvia era rossa, terriblement rossa, i el color dels seus ulls era l'enveja del cel més radiant. Com m'hauria agradat veure-la un diumenge d'estiu amb un vestit de flors i amb unes sabates llampants! I si hagués de portar dol pels seus pares, un collar de perles negres com els fruits dels esbarzers seria l'única nota fosca de la seva indumentària.




Fa uns dies, pedalejant cap al Mirador de Premià, em vaig entretenir a collir aquestes móres amb les que vaig preparar un gelat exquisit i saludable. Només que us allunyeu una mica de les ciutats, veureu créixer arreu els esbarzers que ens ofereixen generosos els seus fruits. Si sou capaços de collir-ne uns quants i portar-los sencers a casa, podeu preparar el gelat seguint aquestes indicacions.

Escalfem la llet. Rentem les móres i les posem a sobre de paper de cuina perquè s'eixuguin. Les més fermes les reservem per decorar, i les més madures les aixafarem una mica amb una forquilla per posar-les a dintre del gelat.




Batem bé els ous amb el sucre en un cassó durant uns minuts fins que blanquegin. Afegim aleshores la llet calenta i ho remenem bé fins que tingui aspecte de crema. Posem el cassó a foc molt baix i no parem de remenar fins que arrenqui el bull. El retirem ràpidament del foc, tapem la crema amb film transparent i la deixem refredar del tot.

Muntem la nata i la barregem amb la crema freda. Tot seguit posem la barreja a la geladora i esperem que es vagi fent el gelat. Quan ja gairebé està fet, hi afegim les móres aixafades. Si no teniu geladora, poseu la barreja al congelador i, a mig gelar, el bateu i li afegiu les móres aixafades. El torneu a posar al congelador fins al moment de servir. Decoreu amb la resta de les móres senceres i unes fulles de menta. Si us ho estimeu més, podeu omplir la copa alternant capes de gelat i móres.





Ingredients:

2 ous
100 g sucre mòlt
200 ml llet
250 ml nata
250 g móres
fulles de menta




Com m'hauria agradat fer un enfilall amb aquestes perles i oferir-lo a la meva àvia. Quin goig que hauria fet amb el seu collaret de móres!




Pastís de poma amb pasta brisa







No li passava sovint però, molt de tant en tant, se sentia desplaçat i li semblava notar una certa conxorxa de la dona i la filla en contra seva. Era un home gris, i res d'extraordinari li havia passat a la vida. Ni una gran sort, ni un gran amor ni una gran fortuna havien estat al seu costat des que havia nascut.

En moments com aquells li venien ganes de fugir perquè pensava que havia fallat com a marit i com a pare. I estava segur que un dia se n'aniria de casa, sense ni tan sols dir-los adéu, i ja no tornaria. Qui sap si el trobarien a faltar! Aniria ben lluny, on ningú no el conegués ni pogués preguntar-li per la família.

Potser era un covard, però no va marxar mai. Quan li arribaven aquells moments de tristor anava a una coneguda pastisseria de la ciutat, on podia seure i prendre tranquil·lament un te mentre menjava una ració d'aquell pastís de poma, que li aportava prou energia com per fer renéixer aquell cos deprimit. Les paraules amables de la noia que el servia i les calories d'aquella llepolia eren suficients per fer-lo tornar a casa segur de si mateix i sentint-se estimat pels seus.




No cal sentir-se deprimit com el protagonista d'aquesta història per poder tastar aquest pastís. Jo mateixa me n'he servit una bona ració només pel plaer de menjar unes bones postres. I si vosaltres voleu saber com es fa per poder-ne gaudir el dia que us vagi bé, seguiu les meves indicacions.

Posem tots els ingredients junts i els barregem, primer amb una espàtula i després amb la mà, fins que es faci una bola. La tapem amb film i la posem a la nevera durant 1 hora. Passat aquest temps traiem aproximadament 1/3 part de la massa i la tornem a la nevera. Les altres dues terceres parts les estirem amb el corró i folrem un motlle de 28 cm. El posem a la nevera mitja hora.

Encenem el forn a 200º. Agafem la massa reservada a la nevera, l'estirem amb un corró i anem fent tires de 3 cm d'ample. Les posem a sobre d'un paper de forn, imitant un enreixat. Omplim el motlle que tenim a la nevera amb la compota, i posem a sobre l'enreixat, prement una mica les juntes. Pelem una poma, li traiem el cor i la tallem a làmines fines, amb les què fem unes flors a sobre de les quals escampem una mica de sucre.

L'enfornem durant 25 minuts, mirant que no es cremin gaire les flors. Traiem el pastís i el deixem refredar completament. Desfem al foc la melmelada amb l'aigua, i amb un pinzell pintem tota la superfície del pastís perquè quedi ben lluent. Acabem posant mitja cirera al centre de cada flor. Tot seguit el reservem a la nevera fins a l'hora de dinar. Com més fred estigui, més bo serà. No el desemmotllarem fins al moment de portar-lo a taula.




Ingredients:

Per a la massa:
400 g farina
200 g sucre mòlt
80 g ametlla crua mòlta
180 g mantega
2 ous
1 pell ratllada de llimona
1 pessic de sal
1/2 culleradeta de canyella mòlta


Per al farciment:
500 g compota de poma

Per a la decoració:
1 poma
2 cullerades de sucre
1 cullerada melmelada de pruna
2 cullerades d'aigua
2 cireres confitades






Si tothom es decidís a menjar-ne una bona ració, potser aquesta tardor els centres de salut veurien escurçades les llistes de pacients. Quina manera més bonica de curar-se!





Braç salat d'estiu





La pobra dona estava desesperada. No us podeu imaginar els tips de plorar que s'havia fet! I tot perquè la seva màxima aspiració era ser mare i no arribava mai el dia de veure acomplert el seu desig. Es passava el dia pregant íntimament a Déu que tingués en compte el seu prec, però tot feia pensar que Ell tenia problemes més importants a solucionar.

Un dia, moguda sens dubte per la seva desgràcia, va clamar al cel amb aquestes paraules: "Oh, Déu meu, concedeix-me el do de tenir un fill. No et demano pas que sigui el noi més bonic del poble, ni el més valent. En tinc prou amb què sigui fill meu, i tant me fa que sigui petit com un pebrot!"

Vosaltres riureu, però Déu va escoltar aquest cop el seu prec i li concedí un fill, tan petitó que tothom li deia Pebrotet. I com se l'estimava la mare! No hi havia res que la fes més feliç! Però els anys van anar passant i la dona veient que tots els nois, que tenien la mateixa edat que el seu fill, havien esdevingut joves esvelts i agraciats, es passava les nits plorant pensant en el seu fill petit i escarransit.

Però una veueta li deia que tingués paciència. I prou que la va tenir! El fill marxà de casa i no tornà fins molt de temps després, convertit en un jove ben plantat i casat amb la filla del rei. No cal que us digui que l'alegria de la mare va ser immensa.

El plat que us presento avui també porta pebrot entre els seus ingredients, que -a part de donar-li bon gust-, li atorga una alegre coloració. Mireu-lo bé i em donareu la raó.



Si esteu interessats a preparar aquest plat, tot seguit us explico pas a pas com cal fer-lo. Per anar més ràpids, el farciment el podem tenir preparat amb antelació. Si no tenim manies podem comprar la maionesa, en cas contrari la fem nosaltres mateixos amb 1 ou sencer, un polsim de sal, 250 ml d'oli d'oliva verge extra i un rajolí de vinagre de xerès.

Comencem escalivant un pebrot, vigilant de no torrar-lo gaire, perquè volem que ens quedi d'un color vermell ben bonic. Recordeu que per fer els ous durs, s'han de posar a l'aigua quan aquesta bulli, no abans, i hi han d'estar com a màxim 11 minuts. Després els traiem i els posem en aigua freda, i no els pelarem fins que no s'hagin refredat del tot.

Encenem el forn i el posem a 180º. Tot seguit posem a la batedora les 4 clares amb un pessic de sal i les muntem. Quan estiguin ben fortes, anem incorporant els rovells d'1 en 1, batent suaument amb un batedor manual. Finalment posem la fècula passada pel sedàs. Escampem aquesta pasta a sobre d'una plata a la que haurem posat paper de forn, i l'enfornem 10 minuts.

Mentre es cou, podem anar tallant el pebrot, els llagostins i els ous a trossets petits, reservant 3 tires primes de pebrot i 4 rodanxes d'ou per decorar. Aixafem la tonyina amb una forquilla, i barregem tots els ingredients amb 160 ml de maionesa. Jo no n'he posat, perquè als meus fills no els agrada el gust, però podeu afegir al farciment olives negres o de qualsevol altre tipus.

Traiem la massa del forn, la tapem amb un drap de cuina, li donem la volta, traiem el paper de forn i la tornem a girar, de manera que la part torrada estigui a dalt. La cargolem junt amb el drap, per donar-li forma de braç. Quan estigui freda, la descargolem, li posem el farciment i la tornem a cargolar. Això que sembla tan difícil, no ho és gens. Si teniu dubtes de com fer-ho, mireu aquí.

Un cop fet el braç, el pintem amb maionesa amb l'ajut d'un pinzell i el guarnim amb les tires de pebrot, les rodanxes d'ou dur i trossets d'oliva negra. Tot seguit el posem a la nevera. En el moment de servir, tallem l'enciam en juliana i el posem tot al voltant.




Ingredients:

4 ous
100 g fècula de patata
1 pessic de sal
4 ous durs
1 pebrot vermell escalivat
2 llaunes de tonyina
200 g llagostins bullits
200 g maionesa
olives negres
1 enciam





De petita m'agradava llegir contes com aquest d'en Pebrotet, on sempre sortien personatges que, malgrat les seves deficiències, sempre aconseguien el que volien gràcies a la seva bondat, el seu esperit de superació o el seu enginy.


Compota de poma








Els qui la coneixien bé, mai haurien imaginat que pogués arribar a ser tan agosarada. Fins i tot ella no va poder evitar sentir una petita tremolor de cames mentre estava allà, davant de la porta del veí. Però ja havia tocat el timbre i no podia fer-se enrere. Havia estat tot el dia treballant i no havia tingut un moment per anar a comprar pomes. Podia sopar qualsevol altra peça de fruita però no ho faria perquè, des que havia sentit dir que An apple a day keeps the doctor away, que no havia deixat de menjar com a mínim una poma al dia, i d'això ja feia deu anys.

Tenia uns costums una mica especials, i qui sap si era aquest el motiu pel qual encara no tenia parella estable. Aquell matí, sortint de casa, havia topat amb el seu veí que arribava amb la bossa de la compra. Des que ell s'havia mudat, només havien coincidit dues vegades, i sempre havia evitat entaular-hi conversa perquè se sentia confosa. Per això li havia desviat la mirada i només li havia dit un fred "Bon dia", abans de tancar-se a l'ascensor, no sense haver-se fixat en la bossa de pomes.

S'havia precipitat, n'estava segura. I fins i tot se sentia ridícula. Què li diria quan obrís la porta? "Podries donar-me una poma?" Com havia pogut ser tan inconscient!

Mentre meditava quina excusa li donaria, el seu veí va obrir la porta i, després d'un petit somriure de sorpresa, li digué: "Hola! Si no et fa res... és que estic fent compota i no voldria que se'm cremés. Passa, acompanya'm a la cuina." El va estar observant mentre remenava la compota enèrgicament amb una espàtula. "A què et dediques?" "Sóc metge, però m'agrada cuinar. Vols sopar amb mi aquesta nit?"




La meva compota no sé si servirà per enamorar algú, però és un plat que agrada a tots els meus amors. No costa de fer i és molt saludable. Si la voleu fer, ara us explico la recepta.


Rentem i pelem les pomes i els traiem el cor. Les tallem a trossos no gaire petits i les posem, amb l'aigua, el sucre i el canonet de canyella, en un cassó tapat. El foc ha d'estar ben baix, perquè deixin anar el seu suc i no es cremin. Al cap de 30 minuts, destapem, posem el foc més fort i remenem amb una espàtula. Quan veiem que la poma ja és cuita, tanquem el foc.

La deixem refredar i la guardem a la nevera. Si un és impacient de mena i no pot esperar, calenta també és bona. Serà com menjar-se una poma al forn, ja pelada. A la nevera dura uns quants dies, i sempre la tindreu a punt per menjar-vos-la ben fresqueta quan us vingui de gust.


Ingredients:

1 kg de pomes sense pell ni cor
30 ml d'aigua
150 g sucre
1 canonet de canyella





Ella menjava una poma al dia amb la intenció de mantenir els metges ben lluny, sense saber que un dia un déu juganer decidiria posar al seu costat un metge que l'acompanyaria la resta de la seva vida.

Pastís de mató i móres






No m'agradaria morir sense haver pujat abans en un globus i haver recorregut el meu país des de l'aire. Us imagineu com deu ser flairar els núvols blanquinosos i perseguir els estels a la nit? O saltar a la corda amb l'Arc de San Martí?

Voldria veure el mar des de la distància i meravellar-me per tota la seva immensitat, trobar una illa nova on poder enterrar els meus tresors, i sentir els esquitxos de les onades sense por d'ofegar-me en una abraçada seva.

Com m'agradaria sobrevolar els boscos i descobrir el llac on s'amaguen les fades dels desitjos, per poder-los demanar que el meu dia no tingués hores i el pogués allargar tant com jo volgués. Sentir els secrets que guarden els arbres centenaris i parlar amb els ocells viatgers.

Podria agafar un tros de gel ben lluent de les muntanyes més altes i saltar a les planures per fer la rateta al llop ferotge, i mantenir-lo allunyat dels ramats de bens de negra llana que pasturarien plàcids, aliens a la meva excursió.




El cap de setmana passat vaig fer en bicicleta part de la Via Verda de Girona a Olot. El recorregut va ser gairebé tan fantàstic com si hagués anat en globus, perquè em va permetre agafar a Amer unes esplèndides móres amb què vaig guarnir aquest pastís de formatge que avui us presento, i que no ha necessitat cap tipus de cocció.

Comencem fent la base. Triturem ben fines les galetes amb la picadora. Desfem al bany Maria la xocolata, i un cop retirada del foc, li afegim la mantega. Remenem bé, fins que es desfà i tot seguit ho barregem amb les galetes. Folrem aleshores la base d'un motlle de 26 cm (d'aquells que tenen una tanca per poder-los desemmotllar), amb aquesta barreja, tot prement amb el dors d'una cullera i el posem a la nevera.





Mentre s'endureix la base, preparem el farciment. Primer de tot posem a hidratar els fulls de gelatina amb aigua. Separem els rovells i els barregem amb el sucre, batent amb el braç elèctric fins que blanquegin. Hi afegim la ratlladura de taronja i de llima, i el mató. Ho anem batent fins que quedi tot ben barrejat. Escalfem un moment la meitat del suc de taronja, el retirem del foc i hi desfem la gelatina. Afegim l'altra meitat de suc, i ho aboquem tot a la barreja de formatge.

Muntem la nata i, amb cura, l'afegim a la barreja amb una espàtula. Muntem després les clares a punt de neu amb un polsim de sal i també les afegim, vigilant de no remenar gaire perquè no es desfacin. Aboquem la barreja al motlle i la deixem tota la nit a la nevera. A l'hora de servir, traiem el pastís del motlle, i el decorem amb les móres.








Ingredients:

Per a la base:
175 g galetes Núria
50 g xocolata
50 g mantega

Per al farciment:
3 ous
75 g sucre
1 taronja
pell de llima
350 g mató
5 fulls de gelatina
200 ml nata
1 polsim de sal

Per decorar:
móres






Mentre gaudiu menjant aquest pastís tan suau podeu passar una bona estona amb la lectura d' El viatge fantàstic de Gerard Durrell. (Versió catalana de Joan Fontcuberta i Gel). Editorial Barcanova, Barcelona, 1988. Tindreu el món a l'abast de la mà.

Galetes farcides de melmelada







Semblava que havia nascut només per treballar, perquè sempre anava atrafegada, sobretot a l'estiu, i és que de ben menuda ja havia après que si no treballes quan pots, no menges quan vols. I estava tan avesada al seu destí, que no s'imaginava la vida de cap altra manera. Tanmateix, no podia deixar de sentir una certa animadversió vers tots aquells que es passaven el dia gandulejant, l'única distracció dels quals era veure-la feinejar amunt i avall.

La seva amiga ni treballava ni s'amoïnava per res. Era alegre i sabia gaudir de la vida. Davant la seva simpatia i el seu somriure franc, ningú era capaç de negar-li res. Sempre amb la guitarra a la mà, asseguda a l'ombra i envoltada de seguidors, a tots captivava amb la seu veu.

"Au, dona, deixa estar la feina, i vine amb mi, que anirem de festa i ens ho passarem d'allò més bé", li havia dit més d'una vegada, en veure-la tan enfeinada. "Ara no puc. Un altre dia, potser".

Però els dies van anar passant i va arribar l'hivern. I la seva amiga, sense queviures, ni cap lloc on aixoplugar-se, no hauria pogut subsistir si ella, la treballadora incansable, aquella a qui tothom havia recriminat que no coneixia els plaers de la bona vida, no l'hagués acollit a casa seva i hagués compartit amb ella el seu rebost.




I quan l'amiga, una mica refeta, agafava la guitarra i començava a entonar una cançó, aleshores sí, aleshores ella s'afegia a la gresca, conscient que, en arribar el bon temps, hauria de tornar a treballar de valent. Però els moments de disbauxa, ja ningú els hi podria treure.


Jo, com la formigueta, acostumo a preparar durant l'estiu les melmelades que, amb gran plaer, em menjo per esmorzar la resta de l'any. Tanmateix, alguna vegada preparo llepolies perquè la resta de la família, poc amant d'aquestes conserves, en gaudeixi tant com jo.

Avui us preparo unes galetes farcides de melmelada de pruna, feta amb prunes de la varietat Santa Rosa que he collit del meu jardí.

Per fer la melmelada, rentem les prunes i les pelem. Tot seguit les posem, senceres i amb el pinyol, en una olla a foc suau amb una branqueta de canyella. No afegim gens de líquid perquè, de seguida deixaran anar molta aigua, que s'anirà evaporant a mida que es vagin coent. Just quan s'hagin evaporat gairebé 3/4 parts de l'aigua i les prunes estiguin cuites i els pinyols surin, apartem l'olla del foc. Retirem els pinyols i pesem la fruita. Si veiem que a la base de l'olla hi ha polpa de pruna enganxada, canviem l'olla, sinó, podem seguir amb la mateixa.

Hi aboquem el sucre (amb la meitat del pes de la fruita ja n'hi ha prou, però si la voleu molt dolça podeu afegir-ne més), i apugem el foc. Ara només caldrà que estiguem a l'aguait i que no se'ns cremi. Per això haurem de remenar constantment amb una cullera de fusta fins que la melmelada estigui llesta, entre 10 i 15 minuts, vigilant amb els esquitxos, que són força traïdors. Si veiem que hi ha una mica d'escuma, la retirem.

Mentre es fa la melmelada, escalfem els pots de vidre, bé al rentaplats, bé en una olla amb aigua calenta. Un cop feta la melmelada, l' aboquem dins dels pots, els tapem i els deixem refredar cap per avall per fer-hi el buit. Aquest procediment permet mantenir la melmelada en bones condicions durant força temps, conservada en lloc fresc i fosc.




Un cop feta la melmelada, farem les galetes. Barregem la farina amb el llevat i el tamisem. Tallem la mantega a trossos petits i, amb les mans, els anem barrejant amb la farina, fent engrunes. Afegim el sucre i l'ou batut i ho anem treballant fins a tenir una bola. La reservem 15 minuts a la nevera perquè no estigui tan tova.

Encenem el forn a 170º. Posem paper de forn a sobre d'una plata. Estirem la pasta amb el corró fins a tenir un gruix de 3 mm, i anem tallant cercles amb un motlle de galetes. Amb un altre de més petit, fem un forat al centre de la meitat del cercles fets. Posem tots els cercles a la plata i els enfornem durant 15 minuts o fins que hagin agafat una mica de color daurat.

Un cop cuits, deixem refredar els cercles en una reixeta. Després, posem una cullerada de melmelada al centre dels cercles rodons, i a sobre dels foradats escampem sucre mòlt amb un colador. Posem aquests a sobre dels que tenen melmelada, premem una mica i ja tenim les galetes fetes, a punt per ser devorades.





Ingredients:

Per fer la melmelada:
Prunes
Sucre (la meitat del pes de les prunes, un cop cuites)
1 branqueta de canyella

Per fer les galetes:
225 g farina
100 g mantega
1 culleradeta de llevat
75 g sucre mòlt
1 ou

Sucre mòlt per decorar





Si voleu veure la faula de La cigala i la formiga, de La Fontaine, cliqueu aquí . Com veureu, m'he permès canviar el final, perquè em semblava massa dràstic.


Amb aquesta recepta participo a l'Hemc d'aquest mes, que té com a tema les conserves fetes a casa.


hemc 35 - conservas caseras



Vol-au-vent de pollastre i xampinyons







La Carmeta estava enamorada d'en Joan, i tant li feia que fos pagès o banquer. Les germanes pensaven altrament i estaven convençudes que, un cop casada amb el noi, s'haurien acabat per sempre les festes, els vestits bonics i les mans fines. Com a dona d'un pagès hauria de treballar al camp i portar sempre roba vella. La pell se li enfosquiria, aniria amb espardenyes tot el dia i s'engreixaria com una truja.

No entenien què havia vist la seva germana en aquell noi. Era ben plantat, sí, tenia el cabell fosc i els ulls verds. Quan venia a casa de visita anava ben mudat, però sabien que això només era per causar bona impressió a la família i que, després del casament, tot canviaria.

La Carmeta mai no s'havia imaginat que a pagès la vida fos tan dura. I el que més greu li sabia era haver d'admetre que les seves germanes tenien raó. No es va deixar portar, però, pel desànim, ans al contrari, i va treballar més que ningú per demostrar que, malgrat ser una senyoreta, se'n sortia prou bé en el seu nou paper.





Pel seu sant en Joan li va regalar un barret ben elegant que havia comprat a Barcelona. En emprovar-se'l, va sentir una alegria tan gran que, per uns moments, va oblidar el cansament acumulat i es va veure més maca que mai. Aviat, però, la realitat va estroncar el seu somni. De què servia tenir un barret tan bonic si no podia lluir-lo? "Te'l pots posar quan anem a visitar la teva família", va fer en Joan.

Aquella tarda de diumenge les germanes van quedar ben parades en obrir la porta de casa i veure la seva germana tan mudada. La Carmeta no es va treure els guants per no ensenyar les seves mans aspres, però tampoc les haurien vist, perquè només tenien ulls per aquell barret que haurien desitjat que fos seu.


El plat que avui us presento s'hauria de dir Vol-au-vent de pollastre i xampinyons amb salsa velouté i barret, però he eliminat les últimes paraules per no fer un títol tan llarg. No sé vosaltres, però jo trobo que aquest plat és més elegant amb barret i, encara que els seus ingredients siguin senzills, més d'un senyoràs desitjaria tenir-lo davant seu avui per sopar.


Si el voleu fer, primer descongelem les làmines de pasta de full. Encenem el forn a 220º. Estirem una mica cada una de les dues làmines fins a tenir un rectangle de 25 x 13. Tallem, amb l'ajut d'un motlle rodó de 12 cm, dos cercles en cada làmina. Agafem la pasta que ens ha sobrat, fem una bola i la tornem a estirar. Tornem a tallar 2 cercles més. Aquests són més prims, però és el que volem perquè els farem servir de base. Amb un altre motlle de 10 cm fem un forat al mig dels cercles més gruixuts, amb la qual cosa n'obtindrem uns altres més petits que faran de barret.

Posem en una plata de forn les bases primes, les pintem amb ou batut, i a sobre col·loquem els cercles gruixuts, que també pintem amb ou. Amb una forquilla punxem la base perquè no s'infli durant la cocció. Els cercles més petits els posem al costat i també els pintem, i amb els retalls de pasta fem una boleta que col·locarem al centre de cada barret, pintant-los tot seguit amb ou. Els enfornem durant 25 minuts, o fins que estiguin daurats.





Per fer la salsa velouté, primer escalfem el brou de pollastre. Fonem la mantega a foc baix, afegim la farina i agitem amb energia perquè quedi ben integrada. Ho deixem coure 4 minuts, sense parar de remenar, fins que ens agafi una mica de color (un to semblant al de la palla). Incorporem de mica en mica el brou calent, remenant ràpid, i ho deixem coure 10 minuts.

Mentre, netegem els xampinyons, els tallem a làmines i els passem per la paella per coure'ls una mica a foc fort fins que desaparegui l'aigua que han deixat anar. Esmicolem el pit de pollastre i el reservem. En un bol batem l'ou i la nata. Agafem 3 cullerades de la salsa velouté i les afegim a l'ou, ho remenem bé i ho aboquem un altre cop al cassó de la salsa. Hi afegim els trossos de pollastre i xampinyons, salpebrem i ho deixem al foc fins que arrenqui el bull.

Farcim els vol-au-vents amb els trossos de pollastre i xampinyons i salsa velouté, i al cap d'amunt posem els barrets.











Ingredients (per a 4 vol-au-vents):

Vol-au-vents:
2 làmines de pasta de full congelada de 250 g cada una
1 ou

Salsa velouté:
25 g mantega
25 g farina
250 ml brou de pollastre
1 rovell d'ou
30 ml nata
sal i pebre

Farciment:
1 pit de pollastre de pagès (rostit o a la planxa)
100 g xampinyons





No impressiona veure el vol-au-vent amb aquest barret? I m'hi jugo el que vulgueu que el vent no se l'emporta!