Compota de poma








Els qui la coneixien bé, mai haurien imaginat que pogués arribar a ser tan agosarada. Fins i tot ella no va poder evitar sentir una petita tremolor de cames mentre estava allà, davant de la porta del veí. Però ja havia tocat el timbre i no podia fer-se enrere. Havia estat tot el dia treballant i no havia tingut un moment per anar a comprar pomes. Podia sopar qualsevol altra peça de fruita però no ho faria perquè, des que havia sentit dir que An apple a day keeps the doctor away, que no havia deixat de menjar com a mínim una poma al dia, i d'això ja feia deu anys.

Tenia uns costums una mica especials, i qui sap si era aquest el motiu pel qual encara no tenia parella estable. Aquell matí, sortint de casa, havia topat amb el seu veí que arribava amb la bossa de la compra. Des que ell s'havia mudat, només havien coincidit dues vegades, i sempre havia evitat entaular-hi conversa perquè se sentia confosa. Per això li havia desviat la mirada i només li havia dit un fred "Bon dia", abans de tancar-se a l'ascensor, no sense haver-se fixat en la bossa de pomes.

S'havia precipitat, n'estava segura. I fins i tot se sentia ridícula. Què li diria quan obrís la porta? "Podries donar-me una poma?" Com havia pogut ser tan inconscient!

Mentre meditava quina excusa li donaria, el seu veí va obrir la porta i, després d'un petit somriure de sorpresa, li digué: "Hola! Si no et fa res... és que estic fent compota i no voldria que se'm cremés. Passa, acompanya'm a la cuina." El va estar observant mentre remenava la compota enèrgicament amb una espàtula. "A què et dediques?" "Sóc metge, però m'agrada cuinar. Vols sopar amb mi aquesta nit?"




La meva compota no sé si servirà per enamorar algú, però és un plat que agrada a tots els meus amors. No costa de fer i és molt saludable. Si la voleu fer, ara us explico la recepta.


Rentem i pelem les pomes i els traiem el cor. Les tallem a trossos no gaire petits i les posem, amb l'aigua, el sucre i el canonet de canyella, en un cassó tapat. El foc ha d'estar ben baix, perquè deixin anar el seu suc i no es cremin. Al cap de 30 minuts, destapem, posem el foc més fort i remenem amb una espàtula. Quan veiem que la poma ja és cuita, tanquem el foc.

La deixem refredar i la guardem a la nevera. Si un és impacient de mena i no pot esperar, calenta també és bona. Serà com menjar-se una poma al forn, ja pelada. A la nevera dura uns quants dies, i sempre la tindreu a punt per menjar-vos-la ben fresqueta quan us vingui de gust.


Ingredients:

1 kg de pomes sense pell ni cor
30 ml d'aigua
150 g sucre
1 canonet de canyella





Ella menjava una poma al dia amb la intenció de mantenir els metges ben lluny, sense saber que un dia un déu juganer decidiria posar al seu costat un metge que l'acompanyaria la resta de la seva vida.

17 comentaris:

  1. El dilluns aniré a comprar un parell de kilos de pomes, a veure si trobo algún veí metge (o advocat, o arquitecte, o fuster...) que cuini.
    I ara parlem de la teva compota. Mai hagués pensat que una branqueta de canyella millorés tant el gust de les pomes. I freda... humm, m'ha encantat!
    Petons, maca.

    ResponSuprimeix
  2. no me estranya que els teus amors es i agradi aquesta compota es bona tan per dolç con per salat ,,una abraçada.

    ResponSuprimeix
  3. Adoro le composte,chissa' quante cose buone preparerai con la tua composta di mele, magari anche un'ottima torta di mele.
    Ciao Daniela.

    ResponSuprimeix
  4. La recepta sempre genial, però avui ens has conquistat amb el teu conte. Esperem la segona part jajaja

    ResponSuprimeix
  5. Necessito saber més !!!!!!!!!!!!
    Com m´ha agradat! i jo no en sóc pas una enamorada de la compota...però la teva és tant especial......
    com va l´estiu bonica? Espero que la calor no us axafi massa i disfruteu de debó, ens veiem ben aviat, una abraçada.
    Mai

    ResponSuprimeix
  6. Montserrat: a veure si tens sort, i trobes aquesta joia, però em penso que no serà tan fàcil. Potser hauràs de preparar una expedició (tipus Indiana Jones) a la recerca d'aquesta rara avis.
    No saps tu els miracles que fan les espècies! La canyella, m'encanta! I tots els canonets me'ls menjo jo, perquè sinó anirien a les escombraries.

    Elena: doncs a casa només la fem servir com a dolç, encara que reconec que amb alguna carn també lligaria.

    Daniela: també la faig servir per fer pastissos. Aviat en publicaré un.

    Bajoqueta: diuen que segones parts mai són bones, així que el final de la història te l'hauràs d'imaginar, ja,ja...

    Mai:Hola, noia, quant de temps sense saber res de tu! Com estàs?
    La calor no m'aixafa però em deshidrata i m'esgota del tot. No sóc d'estius jo. M'estimo més les primaveres, però què hi farem! No puc pas marxar tres mesos al nord d'Europa!

    Estic molt contenta que, malgrat ser època de vacances, trobeu un moment per seguir-me. Un envio un petó a totes! Que tingueu molt bona setmana.

    ResponSuprimeix
  7. La setmana passada vaig estar malament de la panza i menjava poma bullida a tot hora!! I que n'és de bona...ia xió que no li posava ni sucre ni canyella...imagina't la teva que bona que n'és...segur que enamora!!!
    Petuents,
    Eva.

    ResponSuprimeix
  8. Margarida me ha encantado la historia. No se si vengo buscando recetas o estos relatos cortitos pero tan chulos que pones en tu blog.
    Besos de manzana.

    ResponSuprimeix
  9. És una recepta clàsica però que no passarà mai de moda. Sempre tant rica. A mi m'agrada molt, i si no és molt dolça més encara. Salut!!!!!

    ResponSuprimeix
  10. Margarida, a casa els meus pares fa molts anys que mengen una poma cuita amb una cullerada de sucre. Pero aquesta compota teva, amb la canyella ha de ser molt mes enriquida! Ja ho crec! :)
    Petons!

    ResponSuprimeix
  11. Quina historia mes bonica..la compota ha d'estar molt bona amb la canyella!!.
    Petons,
    Nuria

    ResponSuprimeix
  12. Bona tarda Margarida.L'estiu bé?
    Enamorada ja estic de fa anys,encara que no es metge,i sense cap esforç també puc compartir l' estima amb una cosa tan fina i deliciosa com la compota que ens presentes.De segur que a la primera culleradeta et quedes sola de bona que estarà.
    Besets.

    ResponSuprimeix
  13. Coincideixo completament amb el comentari de no poder esperar i menjar-la calenta... és brutal!
    Quan toca posar canyella a les coses, la meva dona sempre em diu que hi tinc la mà fluixa; la veritat és que m'agrada moltíssim el gust!

    ResponSuprimeix
  14. El cullerot Festuc: m'alegro que ja estiguis bé. Suposo que la poma devia ajudar força a aquesta millora.

    Mari Carmen: me alegra que, sea lo que sea lo que vengas a buscar aquí, salgas contenta!


    OLLES I SOMRIURES: és un clàssic, però dels que agraden! Si faig poma al forn no se la mengen tan a gust. Aquesta compota, en canvi, freda, calenta, com sigui, se la mengen sense cap problema.

    Mercè: La canyella sempre millora qualsevol plat. I després, a l'hora de servir el plat, sempre la poso a la meva ració perquè m'encanta menjar-me-la!

    The kiwi kitchen: molt bona! I com sempre en faig més del compte, la guardo a la nevera en un pot de vidre amb la canyella a dins. Així, encara fa més gust quan ens la mengem.

    Mesilda: l'estiu... amb ganes que s'acabi!
    El meu enamorat tampoc és metge però... com gaudim quan tenim una compota ben fresqueta al davant!
    A la història vaig posar un metge perquè m'anava molt bé amb la dita anglesa: "una poma al dia, manté el metge ben lluny", aconsellant que si menges pomes tot sovint, estaràs ben sa i no caldrà anar a cal metge.

    surfzone: estic completament d'acord amb tu! Ja veus, ni tan sols llenço el canonet després, sinó que me'l menjo a poc a poc, com si fos una regalèssia, assaborint-la bé!

    Us agraeixo a tots les vostres visites i els vostres comentaris. Intentaré seguir presentant-vos els plats que faig a casa tot esperant que us agradin! Un petó!

    ResponSuprimeix
  15. M'acabes de donar l'alegria del vespre... no sabia que és pogués menjar així "a palu secu" (i mai més ben dit)!

    ResponSuprimeix
  16. surfzone: doncs me n'alegro! La veritat és que fa molts anys que em menjo els canonets (dels flams, de la compota, de la melmelada....). El meu pare ho feia i jo he seguit amb la tradició!

    ResponSuprimeix
  17. Margarida, esta receta no he tenido ningun problema para entenderla, pero es que es facil, cuando la cosa se pone dificil es con algunos ingredientes.
    ¿ Como no pones un traductor al español??? gracias y saludos almerienses

    ResponSuprimeix