“Per res del món obris aquesta gerra, estimada meva!” havia advertit a Pandora el seu marit. I, si bé ella havia intentat no caure en la temptació, també és veritat que una de les qualitats que els déus li havien concedit era la curiositat. I què podia fer ella davant d’aquella gerra? “No, no l’ obriré. No puc decebre’l”
Es va passar hores pensant què hi podia haver amagat. Joies? S’acabaven de casar i sens dubte la volia obsequiar amb un regal valuós. Estava segura que si només aixecava una mica la tapa i mirava el seu interior, ningú no ho sabria. I no feia cap mal, perquè al cap i a la fi, tot el seu contingut havia de ser per a ella.

Just en el moment en què les serventes havien sortit de la cambra i no hi havia ningú més que pogués ser testimoni de la seva malifeta, va aprofitar per córrer a destapar-la i, a l’instant, van sortir de la gerra tota mena de mals i vicis: l’enveja, la maldat, la venjança... La visió inesperada d’aquells dimonis la van sorprendre i, un cop refeta de l’ensurt, va precipitar-se a posar la tapa al seu lloc, però ja era massa tard. La gerra era pràcticament buida, car només l’esperança romania en el seu interior. L’esperança, allò que mai abandona els homes!
També jo vaig amagar una cosa en l’interior d’una capsa. I ho vaig fer amb l’esperança que el seu contingut agradés al destinatari del regal. Un bloc amic celebrava el seu primer aniversari i em va fer il·lusió obsequiar-lo amb uns dolços que a casa agraden molt.

Si vosaltres també voleu fer carquinyolis, bé per menjar-vos-els, bé per regalar-los, seguiu les meves instruccions i veureu que són molt fàcils de fer. I no cal dir que són boníssims!

Primer de tot encenem el forn a 220º i posem en remull les ametlles. En un bol posem la farina amb el llevat i la canyella, el sucre, la ratlladura de llimona i l’ou, i ho aixafem tot amb una forquilla. Quan estigui tot ben barrejat, hi afegim les ametlles escorregudes i ho treballem tot amb les mans.

Dividim la pasta en 3 parts. Treballem cada una de les parts fent un bastonet de dos dits d'amplada, que posarem a sobre d’una plata amb paper de forn. Els pintem amb el rovell d’ou (que haurem barrejat amb unes gotes d’aigua) i els enfornem durant 15 minuts o fins que estiguin ben daurats. I, encara calents, amb un ganivet elèctric fem talls al biaix d’un centímetre de gruix. Els posem a sobre de la reixeta del forn i els torrem 5 minuts més.

Ingredients:
150 g ametlles crues amb pell
175 g farina
1 culleradeta i mitja de llevat
1 pessic de canyella
100 g sucre
1 ratlladura llimona
1 ou
1 rovell per pintar

Un cop deixareu la caixa buida, i us puc assegurar que no trigareu a fer-ho, podeu aprofitar-la per desar aquelles coses que considereu petits tresors.
I mentre us mengeu els carquinyolis, dediqueu un temps al llibre Pandora al Congo, d'Albert Sánchez Piñol. Ed. La Campana (Col·lecció Tocs, 47), Barcelona, 2005
Es va passar hores pensant què hi podia haver amagat. Joies? S’acabaven de casar i sens dubte la volia obsequiar amb un regal valuós. Estava segura que si només aixecava una mica la tapa i mirava el seu interior, ningú no ho sabria. I no feia cap mal, perquè al cap i a la fi, tot el seu contingut havia de ser per a ella.
Just en el moment en què les serventes havien sortit de la cambra i no hi havia ningú més que pogués ser testimoni de la seva malifeta, va aprofitar per córrer a destapar-la i, a l’instant, van sortir de la gerra tota mena de mals i vicis: l’enveja, la maldat, la venjança... La visió inesperada d’aquells dimonis la van sorprendre i, un cop refeta de l’ensurt, va precipitar-se a posar la tapa al seu lloc, però ja era massa tard. La gerra era pràcticament buida, car només l’esperança romania en el seu interior. L’esperança, allò que mai abandona els homes!
També jo vaig amagar una cosa en l’interior d’una capsa. I ho vaig fer amb l’esperança que el seu contingut agradés al destinatari del regal. Un bloc amic celebrava el seu primer aniversari i em va fer il·lusió obsequiar-lo amb uns dolços que a casa agraden molt.
Si vosaltres també voleu fer carquinyolis, bé per menjar-vos-els, bé per regalar-los, seguiu les meves instruccions i veureu que són molt fàcils de fer. I no cal dir que són boníssims!
Primer de tot encenem el forn a 220º i posem en remull les ametlles. En un bol posem la farina amb el llevat i la canyella, el sucre, la ratlladura de llimona i l’ou, i ho aixafem tot amb una forquilla. Quan estigui tot ben barrejat, hi afegim les ametlles escorregudes i ho treballem tot amb les mans.
Dividim la pasta en 3 parts. Treballem cada una de les parts fent un bastonet de dos dits d'amplada, que posarem a sobre d’una plata amb paper de forn. Els pintem amb el rovell d’ou (que haurem barrejat amb unes gotes d’aigua) i els enfornem durant 15 minuts o fins que estiguin ben daurats. I, encara calents, amb un ganivet elèctric fem talls al biaix d’un centímetre de gruix. Els posem a sobre de la reixeta del forn i els torrem 5 minuts més.
Ingredients:
150 g ametlles crues amb pell
175 g farina
1 culleradeta i mitja de llevat
1 pessic de canyella
100 g sucre
1 ratlladura llimona
1 ou
1 rovell per pintar
Un cop deixareu la caixa buida, i us puc assegurar que no trigareu a fer-ho, podeu aprofitar-la per desar aquelles coses que considereu petits tresors.
I mentre us mengeu els carquinyolis, dediqueu un temps al llibre Pandora al Congo, d'Albert Sánchez Piñol. Ed. La Campana (Col·lecció Tocs, 47), Barcelona, 2005
Segueixo sense internet. Espero que m'ho solucionin aviat. "Màxima prioritat", m'han dit. A veure si és veritat!
ResponSuprimeixUn petó a tots. I perdoneu que no us visiti, però no puc estar gaire estona a la biblioteca. Just el temps per publicar la recepta.
Bona nit , Margarida!!
ResponSuprimeixEn primer lloc Moltes felicitats per el 1er Aniversari .M´agradat molt llegir el teu post.
els carquinyolis , molt macos soposo que també son molt bons.
Moltes felicitats de nou.
Margarida, aquest matí dubtava entre publicar el que he posat o carquinyolis, i guaita la sorpresa que m'he trovat al veure els teus!!! Tenim telepatía,jaja. Com sempre, un relat fantàstic, una recepta magnífica i unes fotos de llibre. Qué puc dir més? que desitjo que t'arreglin ben aviat els problemes d'internet. Molts petons
ResponSuprimeixMargarida; Sóc testimoni físic, de que aquest carquinyolis estaven molt i molt bons. La caixa, amb la vana esperança de que estornin a omplir... mentrestant el contingut de la caixa buida serà de que quànt l'obri, sempre recordaré aquest meravellós detall. Moltes gràcies Margarida¡¡. Josepb -menja de bacallà-
ResponSuprimeixUn detall encantador, segur que li ha encantat. Els carquinyolis son irresistibles, amb aquell gustet que et deixa l'ametlla....mmmm!!!!
ResponSuprimeixPtons ;)
Mònica
Ay Margarida, esto es un verdadero manjar para mi, me chiflan. Te han quedado sorprendentes, porque se ven las almendras, en otros sitios se la enseñan nada más.
ResponSuprimeixY una presentación, que ni de pastelería.
Un gran beso. Me gusta mucho lo que haces, siempre con tan buena vista.
Margarida, com sempre les teves receptes i fotos precioses i el regal de luxe! Espero que no triguis molt en tenir internet!
ResponSuprimeixPetons
Nuria
nenaaaaaa!!! quin datallaso més bonic. Un petó.
ResponSuprimeixSegur que el destinatari va estar ben content amb aquest relat i amb aquesta recepta. M'has fet agafar ganes de fer carquinyolis, encara no n'he fet mai. Una consulta: quan els talles i els tornes a posar a torrar al forn, els poses plans o drets, com si encara s'haguessin de tallar?. M'explico?. No voldria cremar-los!.
ResponSuprimeixFins aviat
Sempre he volgut fer carquinoylis, quina il·lusió trobar la teva recepta!
ResponSuprimeixpt i bon cap de setmana!
Eva
No em faria res rebre de regal una capsa tan ben farcida com aquesta... M'encanten els carquinolis!
ResponSuprimeixAmb el ganivet elèctric ha d'anar mot millor de tallar, jo ho faig amb un normal (no en tinc d'elèctric)
Bona tarda Margarida.
ResponSuprimeixEspere que prompte tingues reparat l'internet.
Per ací els anomenem col·loquialment "casquinyols",i en ma casa ens encanten,sobretot al meu marit.Jo els faig com tu amb molta ametla!,que com diu Irmina en alguns llocs només l'ensenyen.
Veient com t'han eixit segur que deixava la caixa buida.
Besets.
Que bons que són els carquinyolis encara que només em recordo d'ells quan els veig fets a algú. Tinc que mirar si la meva recepta és com la teva i... posar-me a fer-ne.
ResponSuprimeixPetons
Margarida estás perdonada. M'agraden molt que bons estan y ven plens d'armetla, quin bon regal vares fer
ResponSuprimeixHola Margarida,
ResponSuprimeixAvui he fet els carquinyolis de la teva recepta i m'han quedat boníssims.
Gàcies
Aquesta la tinc pendent, prometo fer-la com has fet tu. Ja que ha d'estar boníssim. Salut!!!!
ResponSuprimeixMargarida, un detall fantàstic!! I pel que fa als carquinyolis, de ben segur que deliciosos!! I no m'estranya que la capsa quedi buida en un tancar i obrir d'ulls. ;)
ResponSuprimeixPetons!
Preciós detall i com sempre un relat fantàstic .
ResponSuprimeixEls carquinyolis no poden faltar mai amb un cafè , com aquelles llengües de gat, no conec ningú que s´hi ressisteixi .
Jo vaig estar uns dies com tu i el que mes molesta és la tabarra amunt i avall per solucionar-ho , que tinguis sort i ho arreglis ràpid.
Una abraçada.
Qué bons els carquinyolis... També jo tinc una recepta pendent de publicar, i veig que els faig semblant a tu amb alguna variació.
ResponSuprimeixI molt bona recomanació "Pandora al Congo".
ptns.
Quin regal tan bonic!!! els regals fets per un mateix sempre són els millors! No m'estranya que el Josep li agradessin tant...fan una pintaaaaa!!!
ResponSuprimeixPetunets,
Eva.
me encantan los carquinyolis, y los tuyos te han quedado estupendos, me la apunto, besitos
ResponSuprimeixEstimada Margarida...aquesta entrada teva em demostra que tens una delicadesa fora de llímits...quin regal tan maco, quina recepta tan bona, quina narració tan interessant i quin llibre recomanat més especial, el vaig llegir fa dos estius i em va encantar!!!...al meu pare li agradan molt els carquinyols i mai n´he fet, penso provar la teva recepta, li farà força il.lusió...petonets!!!
ResponSuprimeixHola Margarida. Antes de nada quiero pedirte disculpas por la tardanza en entrar en tu blog pero me ocurría que al entrar para dejar el comentario no dejaba hacerlo, me bloqueaba el ordenador y tenía que cerrarlo. En esta ocasión he entrado con cautela pero ya veo que no sucede nada.
ResponSuprimeixCuando pasé unos años en Barcelona solía tomar bastante, al principio no me llamron la atención pero conforme los iba probando más me iban gustando, ahora me encantan jj.
Espero que a partir de este momento no vuelva a tener problemas.
Saludos
Quin detall tan bonic!! El Josep deu estar ben content amb aquesta capsa tan ben acompanyada...De veritat que aquests carquinyolis tenen una pinta magnífica!!
ResponSuprimeixUn petó! Beth
Margarida! que bons a nosaltres ens encanten. Però jo encara em fa una mica de respecta fer-ne.
ResponSuprimeixQuan vas en bicicleta a la motxilla uns carquinyolis així no m'anirien malament, no els fariem cap lleig,noooo!!
Rècords
Sempre em deixes amb la boca oberta per les narracions, per les receptes, per les il·lustracions, ... però qui segur va gaudir mes amb la boca oberta va ser en Josep per l’obsequi que va rebre.
ResponSuprimeixFelicitats als dos.
Hola Margarida, que recuerdos ver tu receta.
ResponSuprimeixPasa por mi blog, tienes un regalito.
Un petó
Cuánto tiempo sin probarlos.Muy bien explicada la receta y las imágenes muy bonitas. Felicidades. Bessets.
ResponSuprimeixSón molt bons aquests carquinyolis, mama!!
ResponSuprimeixMargarida exquisitos carquiñoles, me cvuelven loca, Que bien te ha quedao y en su cajita....un gran detalle.
ResponSuprimeixlamento no haber pasdo antes pero es que no doy a basto con todo.
bsss desde Almeria
Quin bon regal! Una capseta ben bonica la veritat :)
ResponSuprimeixMargarida, bona tarda!
ResponSuprimeixSé que ja fa temps que ho vas publicar, però he probat avui de fer-los i ha sigut una mica desastre!
No sóc massa experta a la cuina i no en conec les tècniques.
Primer, la farina era excessiva per 1 sol ouet... he hagut de treure'n perquè ja no n'acceptava més.
I per fer les barretes amb les mans ha estat impossible! S'enganxava tota la massa i se'n perdia la meitat,,,,
Ara estan al forn però estic segura que no em sortiran com a tu...
Algun consell????
Mil gràcies!
Clar que serveix una recepta ja publicada Margarida. Moltíssimes gràcies per participar, tenen molt bona pinta. Petonets
ResponSuprimeix