Vam començar a sospitar que tenia problemes d'oïda, tan petita, ella! I tot va ser tenir aquest pensament i començar a tenir malsons. El món ens va caure a sobre. Com ens podia passar una cosa així? Què havíem fet malament? Pobrissona, tan maca, ella! No s'ho mereixia!
I sí, cada dia n'estàvem més segurs. No entenia mai res a la primera, i tot se li havia de repetir, una i una altra vegada. I sempre la mateixa música! "Què?" "Què?" "Quèèè?"
I sí, cada dia n'estàvem més segurs. No entenia mai res a la primera, i tot se li havia de repetir, una i una altra vegada. I sempre la mateixa música! "Què?" "Què?" "Quèèè?"
"No cridis tant, filla, que la mare ja et sent" li deia, mentre intentava per tots els mitjans fer que parlés com una princesa i no com un sergent de la guàrdia civil. I em venia al cap la gent gran, quan ja sordeja i acostuma a elevar el to de veu. Com s'ho faria ella per aprendre, tan indefensa? Tot just començava a anar a escola...
Ens pensàvem que era sorda, ella, el nostre pa de pessic! Simpàtica, llesta, rossa com un fil d'or, decidida... Força obstinada, també!
La vam portar a l'otorinolaringòleg. La va mirar del dret i de l'inrevés, li va fer totes les proves pertinents i, finalment, es va seure al davant nostre i amb veu pausada ens va dir: "La vostra filla té un problema, sí, i és normal que cridi quan parla i que mai senti res a la primera perquè... (i ens va mirar mig somrient) ...perquè alguna cosa ha de fer per cridar l'atenció! El seu problema és ser la filla mitjana!
Ens pensàvem que era sorda, ella, el nostre pa de pessic! Simpàtica, llesta, rossa com un fil d'or, decidida... Força obstinada, també!
La vam portar a l'otorinolaringòleg. La va mirar del dret i de l'inrevés, li va fer totes les proves pertinents i, finalment, es va seure al davant nostre i amb veu pausada ens va dir: "La vostra filla té un problema, sí, i és normal que cridi quan parla i que mai senti res a la primera perquè... (i ens va mirar mig somrient) ...perquè alguna cosa ha de fer per cridar l'atenció! El seu problema és ser la filla mitjana!
I perquè vegi que, quan cuino, també penso en ella i no només dedico receptes als seus germans, avui us presento aquest Rap a la crema, el seu plat preferit.
Posem al foc un cassó amb la llet, la ceba tallada a làmines, el llorer, la farigola i el julivert. Quan comenci a bullir, el retirem del foc, el tapem i el tenim en infusió un mínim de 15 minuts. Després colem la llet.
En una cassola fonem la mantega, afegim la farina i l deixem coure un parell de minuts. Tot seguit, sense deixar de remenar, afegim la llet de mica en mica, vigilant que quedi una salsa ben fina. Posem sal i pebre, i la deixem coure uns deu minuts a foc molt baix.
Afegim la nata i els talls de rap. Tapem la cassola i els deixem coure 5 minuts. Donem la volta al rap i al cap de 5 minuts ja el podem servir amb la crema per sobre.
Ingredients:
6 talls de rap
250 ml de llet
1 ceba
1 branqueta de julivert
1 fulla de llorer
1 pessic de farigola
50 g de mantega
30 g de farina
sal
pebre
200 ml de nata
Dedicat a la Núria, perquè quan té aquest plat al davant els seus ulls blaus brillen com un cel curull d'estels.
Una recepta deliciosa!
ResponEliminaUna abraçada!
Margarida, una mare que cuida tots els seus fills!! ;) I aquest plat, crec que també seria el meu preferit!! Quina pintaaaaaaaaa!!!
ResponEliminaL'hauré de provar, però amb un peix diferent, perquè el rap aquí, "nanai"! :(
Petons!
Hola Margarida, el que fan els fills per cridar la nostre atenció....jo també soc la mitjana però de dos nois, ho sigui que no he tingut problemes jajajajajaja
ResponEliminaes veu un plat molt melós i suau, m'agrada
ptns
el RAP!!! el millor plat del món. gràcies per dedicar-me'l, mama, ets la millor.
ResponEliminaAiiiiiiiiii, com som les mares ehhh?. Bé que no farem per un fill, així que et Felicito!! aquest rap el probaré de fer.
ResponEliminaUna abraçada.
Aquest rap té una puinta boníssima, no l'he fet mai així, però m'agrada molt la recepta.
ResponEliminaQuina sort que té la mitjana de tenir una mare que la mima tant... :)
Hola Margarida. El pescado es mi preferido en las comidas y entre ellos, el rape y el bacalao. Cuando he visto tu receta me he dicho, debe ser algo excepcional y no me he equivocado. Tiene una pinta fabulosa. Si pudiera me pediría un buen plato. pero se habrá terminado jj.
ResponEliminaSaludos
M'ha agradat molt aquesta manera teva d'explicar el que esls passa als fills mitjans i les seves peculiars maneres de cridar l'atenció, el problema és que moltes vegades els pares no se n'adonen que l'únic problema que hi ha és ser el fill mitjà.
ResponEliminaM'encanta també aquesta deliciosa recepta de rap, delicada i boníssima.
Ptnts a tu i a la teva mitjana, però no descuidem els altres!!!!
PTNTS
Dolça
illetapitita: deliciosa i molt fàcil de fer, que això també compta!
ResponEliminaMercè: amb lluç (si n'hi ha per aquelles terres) també ha de quedar molt bo. Hauries de demanar que et fessin unes supremes (totes les espines fora)i procedir com en el rap.
Manresa: jo també sóc la mitjana: noi al davant i dos nois bessons al darrera, i sempre he sigut "la nena"!
Núria: d'aquest plat mai en tens prou, oi? I hauria de veure tothom com escures el plat: sembla acabat de sortir del rentaplats!
Carme: sí, fes-lo, i estic segura que t'agradarà. És molt lleuger i suau, i les verdures li donen un gustet molt bo a la crema.
Gemma: els he de mimar a tots, que sinó... i com ja havia dedicat la coca de llardons a l'Oriol ( i el pastís del seu sant i el de l'aniversari també) i les llengües de gat a la Natàlia, encara tenia pendent a la Núria.
Juan: sí, lo siento pero ya nos lo comimos. Y si hubiera sobrado algo(cosa que nunca pasa), ya se lo hubiera comido la Núria. O sea, que lo tienes difícil!
A mí también me encantan el rape y el bacalao (pero el salado, porque el fresco lo encuentro soso)!
Dolça:sí, és veritat, a vegades es fan coses que no s'entenen però,si mirem bé, totes tenen una explicació. I això que ens va passar amb la Núria és cert. Es porta dos anys i 5 dies amb la seva germana gran, i quan ella tenia dos anys, va néixer l'Oriol. Massa competència, pobra. Sort que es espavilada i força independent, i molt positiva.
Us agraeixo els comentaris. Una abraçada a tots!
Margarida; -El món de la cuina- Una manera de captar la atenció...sens cap dubte -a part dela teva filla mitjana- amb aquest rap tant ben col.locat i a "priori" tant facilet. Que vaigui de gust Margarida¡. Josep -menja de bacallà-
ResponEliminaMargarida, quina filla més guapa tens i agraida.
ResponEliminaI no hi ha cap dubte que aquest rap és a la crema, tan blanc com entre núbols..
Petons
Escolta potser també em faria pasar per sorda jo a casa vostre .... aiiii s'han de vigilar les relacions intragermanils ... t'ho dic jo que a casa sóm familia nombrosa i de petits alló era can seixanta i tenies que anar marcant continuament la teva posició en la jerarquia familiar .... no és fàcil i moltes vegades els grans no se'n adonen .. tot i que amb aquest rap ja li pasaràn tots els mals a la patufa
ResponEliminapetonets i bon cap de setmana
Josepb: a priori i a posteriori, perquè te'l menges en un moment! Sort hi ha que t'entretens sucant el plat amb el pa i la cosa s'allarga una mica...
ResponEliminaMaria: sí, sí, guapa sí que l'és, i això que en aquesta fotografia no m'agrada gaire. I agraïda... no em puc queixar!
Mar: Això ho feia de petita, ara com és natural fa servir altres tàctiques. Lo curiós del cas és que, una vegada, parlant amb la mare d'una companya de classe ens va dir que ella també havia portat a la seva mitjana al metge perquè pensava que era sorda! Ens va fer molta gràcia i van pensar "Pobres otorinolaringòlegs!"
Gràcies a tots tres pel vostre comentari. Que tingueu un bon cap de setmana!
Quin bon gust que té la Núria!
ResponEliminaQuin patiment que deurieu passar...per sort tot va acabar amb un somriure!!! I mira ara la Núria que espavilada que és..no m'estranya que sigui el seu plat preferit!
ResponEliminapetunets,
Eva.
Ostres!! QUIN RAP!!
ResponEliminaMargarida m'ho has fet posar amb majuscules i tot. M'imprimeixo, val?? ;))
Records
Bon dia Margarida
ResponEliminaEncara que donaríem la vida per cada un d'ells, ells sempre veuen alguna diferència (que no existix) en la manera de tractar-los.De totes formes,és normal.Sempre ha sigut així i sempre serà.
Enhorabona per la filla tan guapa que tens.Mira com esta vegada si que t'ha sentit a la primera!.
I per descomptat el rap: Exquisit.No cap mes.
Un besset
Bonjour chère Margarida,
ResponEliminaOn dit que les filles jeunes ont besoin de beaucoup d'attention, la mienne, qui pourtant était l'ainée a été un peu comme cela. Cependant, en devenant plus grande elle a été une adolescente et une jeune fille parfaite. C'est maintenant une maman et elle est toujours aussi agréable...
En lisant te recette magnifique, je ne peux que penser que Núria a un goût excellent!
Bon dimanche et plein d'amitié,
Henriette.
Glòria, molt bon gust i no només en el menjar! És una noia amb molt bon criteri i amb molt sentit comú.
ResponEliminaEl cullerot Festuc: és el seu plat preferit de peix, perquè de postres li agrada tot el que tingui xocolata!!!
La vella carmanyola: sí, sí, imprimeix-lo i fes-lo un dia que hagis de celebrar alguna cosa: és un plat per quedar bé!
Mesilda: no només ho veuen, sinó que t'ho diuen com fent-te un retret!
I mira si és maca que quan ha anat de viatge fora (perquè és la viatgera de la família), sempre m'ha portat un llibre de receptes del país perquè les puguem fer a casa!
Henriette: Núria était la fille la plus espiègle des trois frères. Et celle qui avait plus de caractère. Nous ne réussissions jamais à lui faire une photo où elle sortit bien, parce qu'elle faisait toujours des grimaces. Et maintenant, en compensation,elle est très responsable et indépendant. Et elle a un goût excéllent en tout.
Gràcies, noies, pels vostres comentaris que serveixen sempre per enriquir aquesta cuina. Us desitjo a totes que passeu un bon cap de setmana. Petons.
Margarida, tens una sensibilitat exquisida. petons.
ResponEliminaTant com m´agrada el rap i així no l´he preparat mai, penso fer la teva recepta, estic segura que m´agradara moltíssim...i és curiós...nosaltes sóm tres germanes i el pediatre va dir el mateix a la meva mare referint-se a la meva germana mitjana...serà veritat? ;)
ResponEliminaLa cuina vermella: gràcies nois, es fa el que es pot!
ResponEliminaMaria Jose: quina gràcia, és el segon cas que conec (a part del meu)! Deu ser propi dels germans mitjans!
Jo també sóc la mitjana, però a casa sempre han dit que sóc la que menys problemes els he donat! Deu ser que sóc l'única filla (al davant tinc un germà i al darrere dos germans bessons!
Ah, aquest rap és molt bo, de veritat!
Petons a tots!