Flam de figues i iogurt amb caramel de vainilla

Aquest estiu vam anar tota la família a passar uns dies a cals avis, i ja us podeu imaginar l’enrenou que va suposar encabir disset persones al mas.

A la meva cosina Berta i a mi ens va tocar dormir a l’habitació de l’oncle Quimet, de qui gairebé no en sabíem res, llevat que va morir d’accident quan era jove. Tanmateix sempre m'havia semblat que un gran misteri planava al voltant de la seva mort.

Era gairebé mitjanit quan la meva cosina es va adormir, però a mi els pensaments no em deixaven aclucar els ulls, i és que la curiositat era més poderosa que el cansament acumulat del dia. Així que em vaig llevar i em vaig entretenir a resseguir els títols dels llibres que l’àvia havia mantingut intactes a les lleixes.

Vaig aturar-me en un vell volum de La figuera, arbre de fruits saborosos pels quals tinc una gran debilitat. Em disposava a llegir-ne un capítol quan vaig veure mig amagat entre les seves pàgines el quadernet “La flor inexistent”.

L’autor de l’escrit parlava de la figuera i d’una misteriosa flor que apareixia només la nit de Sant Joan. Una flor que voletejava com una cuca de llum entre les branques més elevades de l’arbre i que omplia de fortuna i felicitat a qui aconseguia agafar-la.

El miol d’un gat em va distreure uns moments de la lectura i vaig aprofitar per obrir la finestra i deixar que entrés una mica d’aire fresc. I va ser aleshores quan la vaig veure allà: una figuera majestuosa que s’enlairava al cel curulla de fulles i il·luminada per la lluna. I vaig imaginar l’oncle Quimet enfilat a les seves branques a la recerca d’aquella flor inexistent.

Segurament l’esperonava la il·lusió d’un futur millor, però la manca de prudència (o potser una broma de les bruixes de la nit) el va arrossegar a una mort segura.

No m'estranyaria gens que la família hagués amagat tots aquests anys la causa de la seva mort pensant que l'oncle Quimet s'havia trastocat i havia fet una bogeria la nit de Sant Joan...

Aquest Flam de figues i iogurt amb caramel de vainilla és la tercera recepta que vaig preparar per al Taller de cuina El calci, del plat a l'os, que vaig impartir al Fòrum Dona i Menopausa organitzat per ella y el abanico.

Si voleu veure'm preparant la recepta pas a pas, podeu fer-ho mirant aquest vídeo:

Però si us estimeu més seguir la recepta per escrit, tot seguit us l'explico:

Comencem torrant lleugerament les ametlles laminades en una paella sense afegir-hi cap tipus de greix.

Barregem en un cassó l'aigua, l'agar-agar i la mel, i el posem al foc. Quan arrenqui el bull, ho deixem coure durant 12 minuts.

Pelem una figa i la barregem amb el iogurt, tot aixafant-la amb una forquilla. Tot seguit hi afegim l'agar-agar que teníem al foc, i ho remenem amb un batedor.

Amb aquesta preparació omplim dos motlles de 8 cm de diàmetre i els guardem a la nevera fins que quallin, si fa no fa una hora.

Ara prepararem les figues d'aquesta manera:

Posem en un cassó la vainilla, la branqueta de menta, el sucre i l'aigua suficient per cobrir el sucre. Col·loquem dins del cassó l'accessori de coure al vapor i hi posem les 3 figues. Tapem i les coem 7 minuts.

Apartem amb cura les figues, retirem l'accessori de coure al vapor i deixem reduir el líquid fins que tingui consistència de caramel.

Desemmotllem els flams, i tallem pel mig les figues. Emplatem els flams i hi posem al damunt 3 meitats de figa. Els reguem amb una cullerada de caramel i els empolsinem amb les ametlles laminades.

Podem acabar la decoració amb una cirereta d'arboç i unes fulles de menta.

Ingredients (per a 2 persones):

100 ml aigua 1 1/2 culleradetes d'agar-agar en flocs

1 cullerada de mel

100 ml iogurt de soja natural

4 figues coll de dama

2 cullerades sucre integral de canya

1 branqueta de menta

1/4 beina de vainilla

ametlles laminades

Aquest Flam de figues i iogurt amb caramel de vainilla us el podeu menjar amb les figues acabades de coure o bé després de tenir-les unes hores a la nevera. Totes dues opcions són boníssimes!

També qualsevol ocasió és bona per dedicar una estona a la Flor blava de què parla Novalis en el seu llibre Enric d'Ofterdingen, vol. I i II (amb traducció de Joan Maragall). Biblioteca Popular de l'Avenç, nº 65 i 66. Barcelona, 1907.