Lioneses de crema i maduixes

Sabia que tots el consideraven una mica beneitó, però allò no era un somni. Estava convençut que si era capaç de portar les relíquies de sant Valentí al monestir de Sant Benet, aconseguiria acabar amb els set anys de sequera que patia el Pla de Bages.

I així va ser com la seva tossuderia el va portar fins a Tolosa. El que no havia imaginat mai era que, després de robar les relíquies, totes les campanes de la ciutat es posarien a tocar totes soles, avisant els tolosans del furt, que de seguida es van posar a empaitar-lo.

Ell corria tant com podia, esperonat per la seva fe. I les seves forces no van defallir ni en veure davant seu el riu Garona, que li barrava el pas. I llavors, repetint-se el miracle del pas de Moisès i els israelites pel Mar Roig, les aigües del riu es van partir i el monjo va poder passar a peu eixut pel llit del riu, mentre les aigües li feien de muralla a dreta i esquerra.

En vista d'aquell prodigi, els tolosans van decidir no seguir-lo més i tornar a casa seva, i ell va poder arribar sa i estalvi al monestir, aclamat per la gent de la comarca que va acudir en processó a rebre'l en sentir que totes les campanes s'engegaven soles.

Aquestes delícies farcides de crema i maduixa potser tenen forma de campana, però no cal que repiquin per cridar l'atenció de ningú, perquè la seva aparença i el seu gust ja atreuen totes les mirades. Si us animeu a fer-les, aquí teniu la recepta:

Primer de tot farem la crema pastissera, tal com vam explicar aquí, i la tapem amb film transparent, de manera que toqui tota la superfície de la crema. Aconseguirem que el sucre tingui aroma de vainilla si el tenim tancat durant un temps dins d'un pot de vidre amb una beina ja usada d'aquesta espècie.

Encenem el forn i el posem a 200º i, mentre s'escalfa, preparem la pasta choux per fer les lioneses.

Posem al foc, en un cassó, l'aigua freda, la mantega i un pessic de sal. Passem pel sedàs la farina. Quan comenci a bullir l'aigua, hi tirem de cop tota la farina i, amb una cullera de fusta, anem remenant enèrgicament fins que ens quedi una pasta compacta que es desenganxa del cassó.

Apartem el cassó del foc i hi afegim dos ous sencers, i remenem fins que la pasta torni a ajuntar-se i a ser compacta. Tot seguit hi afegim els altres dos ous, i fem el mateix.

Posem aquesta pasta dins d'una màniga pastissera i anem fent petites boletes a sobre d'una safata, on haurem posat un full de paper de forn.

Si no teniu màniga pastissera o no la voleu utilitzar, podeu fer les boletes amb dues culleres. Les enfornem durant 15 minuts. Aleshores reduïm la temperatura del forn a 190º i les deixem 10 minuts més. No obriu la porta del forn per res del món, encara que us moriu de ganes de veure com han augmentat de volum, perquè les boles es desinflaran i ja no hi haurà res a fer.

Si teniu cap problema, podeu veure el pas a pas amb imatges que vaig posar a la recepta de les profiteroles.

Rentem les maduixes, les eixuguem amb cura i les tallem a trossos.

Quan les pastes estiguin fredes, les escapcem amb un ganivet esmolat i les omplim amb la crema pastissera, que haurem posat dins d'una màniga. Escampem trossets de maduixa a sobre de la crema, i posem una mica més de crema. Acabem posant el tros que havíem tallat, i que servirà de barret, i l'empolsinem amb sucre mòlt.

Ingredients (per a 20 lioneses):

Per a la crema pastissera:

3 rovells

75 g sucre mòlt amb aroma de vainilla

50 g Maizena

1/2 l de llet

Per a la pasta choux:

250 ml d'aigua

125 g de farina

100 g de mantega

4 ous petits

1 pessic de sal

Maduixes

Sucre mòlt amb aroma de vainilla

Avui us recomano la lectura d'Ernest Hemingway, Per qui toquen les campanes, amb traducció de Jordi Arbonès. Edicions Proa (Biblioteca a tot vent, 158-159), Barcelona, 1978.

Amb aquestes postres participo a l'HEMC d'aquest mes, que té com a amfitrió a Manu, del bloc Cocinando con Manu Catman, que ha proposat el tema de Sant Valentí.

Potser també trobareu adients aquestes Cistelletes de merenga, aquest Braç de gitano de pinya o aquest Pastís d'aniversari

Llenties vegetarianes

Eren germans bessons però ell era el preferit del pare perquè era un excel·lent caçador i sempre li portava peces que li feien el dinar més plaïble.

Un dia, en tornar del camp tot suat i afamat, va veure el seu germà Jacob coent llenties. Estava tan terriblement cansant que no tenia ànims d'esperar a tenir el dinar fet. Per això, en veure el guisat del seu germà, li va demanar un plat d'allò rogenc.

Jacob, gelós d'Esaú perquè aquest era l'hereu (i tot per haver sortit el primer del ventre de la mare), li va demanar a canvi els seus drets de primogènit.

Esaú, pensant que de res li servien aquests drets quan s'estava morint de gana, va accedir a vendre'ls-hi sense pensar-s'ho dues vegades. El seu germà li va oferir aleshores un tros de pa i un plat de llenties, que ell es va menjar sense pensar en les conseqüències del seu jurament.

D'aquest fet ens ha arribat l'expressió vendre's per un plat de llenties, que ve a dir que hem fet un mal negoci ja que hem canviat una bona cosa per una altra de valor escàs.

Potser sí que un plat de llenties no ens costarà gaires diners, però jo us asseguro que no canviaria les llenties que surten de la meva cuina per res del món.

No porten xoriço, ni cansalada, ni cap ingredient carni, per això són ideals per a totes les dietes, especialment les vegetarianes. Són tal com sempre les ha cuinat la meva mare, tot i que ella hi afegeix trossets de pastanaga i patata.

Recordeu que és molt sa menjar llegums. Els Cigrons amb panses són excel·lents, i el Timbal de fesols de Santa Pau és sobrebò. I aquestes llenties son... superiors!

Si les voleu fer, aquí teniu la recepta:

Posem les llenties dues hores en remull. Les esbandim amb aigua fins que aquesta surti neta. Aleshores posem al foc les llenties amb 3 l d'aigua en una olla. Mentre esperem que bulli, tallem les cebes en juliana i les posem en una paella al foc amb l'oli junt amb els alls i la fulla de llorer.

Quan la ceba comença a agafar color, hi afegim els tomàquets tallats a trossos petits i ho deixem coure fins que s'hagi evaporat tot el líquid i el sofregit brilli.

Ara podríem abocar aquest sofregit a l'olla de les llenties, però com a mi no m'agrada trobar-me aquests ingredients barrejats amb les llenties, el que farem és posar el colador xinès dins de l'olla i abocar-hi a dins el sofregit. D'aquesta manera, mentre es couen les llenties, van agafant tota la seva substància.

Deixem que bullin durant 1 hora (o 1 hora i 1/4), a foc mig-alt. Sempre han d'estar cobertes amb un dit d'aigua. Si no és així, n'afegim una mica més, mirant que sigui calenta.

Quan veiem que ja estan cuites, aixequem el colador i amb la cullera de fusta aixafem la ceba i el tomàquet per escórrer bé tot el seu suc, que deixarem caure dins de l'olla. Salem, deixem coure dos minuts més i ja podem servir-les.

Ingredients (per a 5 persones):

1/2 kg llenties de bona qualitat
3 l d'aigua

100 ml oli d'oliva verge extra
3 cebes mitjanes
6 alls sencers i amb pell
1 fulla de llorer
3 tomàquets
sal

I ja que he encapçalat aquesta recepta amb la història de dos germans, us proposo la lectura d' Els germans Karamazov, de Fiodor Dostoievski. Club Editor, Barcelona 1990.

Galetes de nata

- Mama, jo vull ser mariner com el papa!

Avui no he dormit en tota la nit. Mariner! Endimoniat ofici que empeny els homes a abandonar les seves famílies a la recerca d'una quimera!

I ell, que tornava de cada viatge renegant de la vida d'a bord, de la duresa de l'ofici, malalt i sense un ral, jurant i perjurant que aquell havia estat l'últim viatge...! Però tot va ser anar a la cantina, sentir que un tal Cristòfor Colom estava reclutant voluntaris per anar a les Índies, i ell... de pet a allistar-se!

Ja fa mesos que va partir de Pals i a hores d'ara no sé si és viu o mort. Maleït home que s'estima més les galetes seques i corcades que omplen les bodegues dels vaixells que l'escalfor d'una llar amb un plat ple de galetes acabades de fer!

A l'època dels descobriments del Nou Món, l'aliment bàsic dels mariners després de la carn eren les galetes, preferibles al pa perquè ocupaven menys espai i duraven més. Tot i això, no era estrany veure els mariners colpejar-les contra la taula abans de menjar-se-les per fer-ne sortir els corcs.

Altres vegades us he ensenyat a fer galetes d'ametlla, amb xocolata o farcides de melmelada. Avui us porto unes galetes amb nata, molt fàcils de fer i que desapareixeran tan de pressa que no tindran temps d'endurir-se.

Encenem el forn i el posem a 160º. En un bol barregem la nata i el sucre. Tot seguit hi afegim els rovells d'ou i els incorporem batent-los bé amb una espàtula. Posem el bicarbonat i afegim la farina de mica en mica, treballant la massa amb la mà. Sabrem que ja està al seu punt quan no se'ns enganxi a la mà.

Posem la massa a sobre de paper de forn i l'estirem amb el corró fins a tenir un gruix de 4 mm. Amb un talla-pastes de 6 cm de diàmetre anem fent les galetes. No les hem de posar gaire juntes perquè creixen una mica durant la cocció.

Enretirem la massa sobrant, tornem a fer una bola, l'estirem amb el corró i fem més galetes, i així fins que ja no ens en quedi. En acabat, pintem les galetes amb la clara d'ou batuda, i les enfornem durant 15 minuts o fins que estiguin daurades.

Si les volem cruixents, amb el forn apagat, i la porta oberta, no les traurem fins que s'hagin refredat del tot.

Ingredients (per a 34 galetes de 7 cm de diàmetre):

200 ml nata (35% m. g.)

200 g sucre

2 rovells

10 g bicarbonat

530 g farina

1 clara

Sembla que la història està ben lligada, però no ens farà mal llegir La descoberta catalana d'Amèrica, de Jordi Bilbeny (Edicions Gargot. Granollers, 1999), i pensar-hi una mica.

Font de la recepta: Bocados dulces y salados, de Rosa.