Cassola de relats







La recepta d'aquesta Pavlova la trobareu clicant aquí.



Avui al migdia ha arribat la primavera a l' Escorxador de Tiana i Elmondelacuina ha tingut el plaer de participar-hi amb una cassola de relats.

L'Enric Monreal ens ha llegit la seva prosa filosòfica acompanyat pel so d'un clarinet. L'actor Òscar Intente ens ha recitat una sel·lecció de poemes de diversos autors que parlen dels desastres de la guerra, i el poema La campana de Sant Honorat de Josep M. de Segarra. Tot seguit ha tingut lloc la meva participació, en la qual he començat fent aquesta presentació del bloc:

Tinc un bloc de cuina on explico els plats que cuino a casa. Són receptes que no us faran mai la digestió pesada, car són més aviat frugals. Si us quedeu amb gana, sempre podeu repetir de postres!

Us he de confessar que jo no volia tenir cap fill, però el meu marit estava tan il•lusionat amb la idea que, al final, em vaig acabar engrescant. "Ja t'ajudaré a tenir-ne cura, si no t'hi veus en cor", em deia per animar-me, quan veia que jo no les tenia totes.

És cert que em feia por no només perdre la meva independència, sinó també no ser capaç de ser una mare prou responsable, un cop passada la alegria dels primers dies. Però us he de dir que, tan bon punt el vaig tenir a les mans, vaig quedar fascinada! "Que n'és de bonic!" em repetia cada vegada que el mirava. I sí, em queia la bava, ho reconec!

No voldria, però, que penséssiu que sóc d'aquelles dones encegades per l'amor de mare. Sóc realista i m’adono que el meu fill té moltes mancances. Quan és al parc jugant amb altres nens, tinc tendència a fer comparacions i n'hi ha molts que em criden l'atenció. Són nens més eixerits, més simpàtics, més xerraires que el meu. N'hi ha que saben fer un munt de coses. D’altres són d'encantadors, i a més d'un te'l menjaries a petons!

Però jo m'estimo el meu fill i penso que com ell no n'hi cap. Ara ha fet dos anys, i la meva màxima aspiració és que tingui personalitat pròpia, que es faci gran i miri de ser útil. I tant de bo aconsegueixi ser estimat! Encara no us he dit el seu nom? Aquí el teniu: Elmondelacuina.


I remenant dins del bloc he seleccionat unes receptes per fer-vos avui un menú ben especial.

Comencem pel primer plat: Espàrrecs gratinats. Imagineu-vos uns espàrrecs verds coberts per una salsa beixamel enriquida. Abans de posar-los al forn escampem al damunt pinyons i formatge ratllat. Boníssims!




L'home assegut al banc de l'estació estava sol. Tots els seus companys de la fàbrica havien agafat el tren d'un quart de tres. Era divendres i tots tenien pressa per començar a celebrar el cap de setmana, però ell no havia volgut tornar a casa sense portar un obsequi a la seva estimada.

El cap d’estació l’observava amb estranyesa des de la taula del seu despatx. A aquelles hores ja ningú acostumava a agafar el tren, perquè el polígon era buit.

Feia més d’una hora que s’esperava, amb un pom a la mà esquerra. El vent bufava desplaent i començava a fer-se fosc. A vegades mirava les vies, amb la vista perduda en l’horitzó. De tant en tant, aixecava els ulls cap al cel, després feia una ganyota de fred i ràpidament comprovava que el botó del coll de la camisa estigués ben cordat.

Sovint contemplava el pom i en aquells moments la mirada se li il•luminava. Fins i tot se li dibuixava un petit somriure. El cap d’estació hauria jurat que l’home tractava el pom d’espàrrecs amb la mateixa delicadesa que si es tractés d’un ram de flors, i hauria pagat per saber quina història amagava aquell home assegut al banc.

Qui sap si l’home volia fer-se perdonar, obsequiant la seva dona amb un grapat d’espàrrecs de marge que tant li agradaven. Potser tenia alguna cosa a celebrar... O simplement s’havia passat gairebé dues hores voltant pels turons de l’estació només pel plaer de poder sopar una bona truita!


El segon plat: Lluç a la papillota. La papillota és una manera sana de coure els aliments, perquè en conserva tots els seus nutrients. Aquí utilitzem talls de lluç de la nostra costa, embolcallats amb paper de forn, formant uns paquets que lliguem amb un cordill. Abans de servir-los a taula, el canviem per un llaç de ras de color vermell. Realment sorprenent!




Feia 10 anys que la Llúcia no veia la seva mare. Des que havia anat a viure al Japó només havien mantingut contacte telefònic, raó per la qual no s'havia assabentat del càncer que patia. La pobra dona estimava tant la seva filla que li havia amagat la seva malaltia fins al final, perquè en cap moment havia perdut l'esperança de poder-la superar.

Mentre era a l'avió de retorn a Kobe, pensava que encara no havia vessat cap llàgrima per la mort de la seva mare. Però com hauria pogut plorar per una dona a qui la malaltia havia afeblit tant que li resultava totalment una desconeguda?

Ella en guardava la imatge de deu anys enrere, de quan s’havien abraçat per darrera vegada. Aleshores era una dona jove, àgil i de gran bellesa, que feinejava a totes hores. I aquest era el record que volia portar al seu cor.

De cop i volta li va venir al cap un pensament, i es va posar a buscar desesperadament alguna cosa dins de la bossa de mà. Del bitlleter va treure una fotografia que feia temps que no mirava.

Hi sortien totes dues, assegudes al jardí de casa. Ella tenia deu anys i lluïa una cua de cavall amb un llaç vermell. A la seva mare li agradava tant aquella fotografia que, durant una bona temporada, no havia parat d'ensenyar-la a tothom, orgullosa com estava de la seva filla.

I recordant aquests fets, no es va adonar que l'avió havia aterrat i que ja no quedava cap passatger a bord. Quan l' hostessa se li va acostar, va veure el seu rostre banyat de llàgrimes.


I ja hem arribat a les postres. I aquí us vull fer contents a tots! Com sé que hi ha gent molt llaminera, he preparat un Braç de gitano blanc, farcit de formatge mascarpone, nata, xocolata i ametlles torrades. Està cobert de nata i adornat amb unes flors molt delicades d'una planta que aquests dies comença a florir per les muntanyes de Tiana, l'estepa borrera. No us puc negar que el seu aspecte és espectacular!




Vaig perdre el braç dret quan tot just feia una setmana que m'havia casat. Ningú que no hagi patit una amputació semblant pot fer-se una idea del que això va suposar a la meva vida.

La mà que feia uns dies havia portat orgullosa el ram de núvia ja no formava part del meu cos. Però no era només una mà la que havia desaparegut en aquell accident. Em mancava la mà que acaronava, la mà que brodava, la que cuinava, la que la que escrivia cartes d'amor... La mà que comptava els diners, sí, però també la que dibuixava cors en els vidres entelats els dies de pluja.

Tots em miraven de reüll i sé que només veien la pobra dona sense braç. I així era, malgrat els meus esforços per dissimular-ho. Però fins i tot jo no podia evitar mirar d’amagat el meu braç invisible, i aleshores no pensava en res més que en els braçalets que tenia guardats al joier i que no tornaria a lluir, en les pigues que mai més tornaria a veure, en els quadres que ja no pintaria...

Mil nits vaig plorar la meva dissort, abans no vaig acceptar l'adéu definitiu de la meva mà. Però un matí em vaig llevar decidida i vaig collir el plomall de lletsó més bonic del jardí, i el vaig bufar amb totes les meves forces, per escampar arreu tots els angelets. I vaig imaginar que anaven a jugar amb la meva mà, que m'esguardava cofoia darrere d'un núvol, i orgullosa de veure que me’n sortia prou bé sense ella.


Per als qui preferiu coses més lleugeres, us porto un Kugelhopf. És un pa lleugerament dolç típic d'Alsàcia, molt semblant a un brioix però amb ametlles i panses. Com diu una filla meva, irresistible!




Ni Marlon Brando en la seva millor època tenia la bona pinta que té el meu Kugelhopf. Fort, ben plantat i amb la pell ben bronzejada. Es fa el dur, però només és en aparença, perquè un cop heu traspassat la crosta superficial, de seguida us adonareu de la seva tendresa.

Podríem pensar que es passa el dia al gimnàs fent peses per tenir aquests pectorals que llueix a les fotografies, però res més lluny de la realitat. La natura l'ha dotat així i no li cal cap guarniment per semblar més seductor!

No us agradaria entretenir-vos a comptar les seves pigues, tot resseguint el seu cos amb la punta del dit? No tingueu por, acosteu-vos-hi! I és que en les distàncies curtes, millora. Mmmmm, quin perfum! Calvin Klein, potser? Hugo Boss? No, i ara! Torres 10, de tota la vida!


I perquè ara que comença a fer calor hi ha qui prefereix una cosa més fresqueta, us porto també un Sorbet de llimona i menta , servit dins de la mateixa llimona. Molt refrescant, sens dubte!




Jo vull ser una turista tot l'any. Viatjar, veure coses, menjar als millors llocs i conèixer gent interessant. Jo vull ser una turista sense amoïnar-me per si tinc la butxaca plena o buida, si plou o fa sol, si són les 7 del matí o les 5 de la tarda.

Jo vull ser turista a la meva terra, sentir la seva olor i tocar la seva pell. Vull escoltar la seva veu i tastar tot el que m'ofereix. Vull veure els cims més alts i les valls més verdes, les aigües cristal•lines i els camps polsegosos.


A la tardor, quan la xafogor de l'estiu ja ha desaparegut, vull fer una Volta per Banyoles i pujar al Tren Pinxo i, tot vorejant l'estany, anar cantant joiosa

El tren Pinxo de Banyoles
és el més bonic que hi ha.
Fet de llaunes i cassoles
i barrets de capellà.

(Popular catalana)


A l'hivern, vull perdre'm per les Muntanyes de Prades i, tot sortint de Montblanc, arribar fins a la Cova de Nialó. I deixar passar les hores mentre imagino la vida austera de la noble dama Elionor d'Urgell, tot sentint-me culpable per les comoditats de casa meva.

A l'Ermita de Sant Joan hi feien vida de sants
Nialó i Mestre Pere, fa d'això molt temps enrere.
D'ells hem anat recuperant les antigues savieses
i hi hem anat recomposant molt antigues poesies.

(Ermitans de Sant Joan de la Muntanya)


A la primavera, quan els camps de conreu verdegen i l'aire és fresc, vull fer la Ruta de les dues valls. I anar de castell en castell cavalcant per tota la Segarra al costat d' heroics cavallers. Sentir-me princesa i cantar tristes històries d'amor mentre espero el retorn del meu enamorat.

Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i amb ell, les males herbes."

( Inici De Càntic En El Temple. Raimon)


A l'estiu, quan tothom cerca paratges llunyans, jo vull quedar-me pels Voltants de Tiana perquè com a casa no hi ha res.

Oh Verge...
Del Cel on teniu posada
envieu vostre socors:
vostres mans són com cascada
que vessa rius de favors.
Oh Verge de l'Alegria!
oïu sempre nostra veu.

(Goigs de la Mare de Déu de l' Alegria)


I mentre em delecto menjant aquest sorbet de llimona i menta, penso en la generositat de la meva veïna Amparo, que m'ha ofert aquestes llimones del seu jardí. I en el meu pare, que un dia em donà un ramet de menta que vaig plantar a terra i cada any rebrota amb força, negant-se a desaparèixer.


Bon profit! I gràcies per la vostra companyia!


Agraeixo a l'Ajuntament de Tiana, i especialment al seu Regidor de Cultura, Ferran Pascual, que m'hagi convidat a participar en aquesta jornada poètico-literària.

La primavera ha arribat a Tiana amb tota la seva generositat!




22 comentaris:

  1. M'encanta aquest article, la combinació de bones receptes i els escrits... Felicitats!!

    ResponSuprimeix
  2. Margarida, el teu fill puja simpatiquíssim i eixeridíssim!! :)))

    ResponSuprimeix
  3. margarida, el teu és un dels blogs més macos que he trobat mai. pots estar ben orgullosa del teu fill: és sa, és bonic, és honest, escriu bé, t'envolta amb el seu caliu... sent cursis: nodreix l'ànima i el cos!

    ResponSuprimeix
  4. Margarida, com m'ha agradat la teva cassola de relats! :) I el teu fill, puja d'allò més eixerit! Res a envejar als dels altres. ;)
    Petons!

    ResponSuprimeix
  5. Margarida, una cassola de relats ben plena i bona :) el teu fil súper eixerit, simpatiquíssim, honest i escriu molt bé, pots estar contenta.
    Molts petons

    ResponSuprimeix
  6. Una jornada poètica - literària i jo afegeixo, gastronòmica! Je je je...

    ResponSuprimeix
  7. Margarida, et felicite per aquesta entrada tan bonica i tot el que vas aconseguint amb aquest meravellós bloc.És un dels primers blocs que vaig descobrir des que vaig començar amb el meu i no em pense moure d'aquí. És fantàstic llegir-te. petons

    Marisa

    ResponSuprimeix
  8. Quina cassola de relats tan maca vas fer!. I com els altres també et vull dir que el teu fill em sembla que creixerà molt i molt bé, de moment és fa estimar molt!

    ResponSuprimeix
  9. quin bé de deu d'entrada! hi tenim de tot!!! Felicitats!!!petó

    ResponSuprimeix
  10. Noiaaaaaaaaaa quin post!!

    M'he passejat amunt i avall, llegint relats, mirant fotos... i he passat una molt bona estona :-))

    Aquest blog teu és de premi... i quan dic això estic pensant en alguna cosa... en alguna proposta... hehehe...

    ResponSuprimeix
  11. Margarida:En mes d'una ocasió t'he dit lo mol que m'agraden els teus relats i la forma que tens de lligar-los a les teues receptes.
    Pots estar orgullosa del teu fill,és molt complit.Cada vegada que vinc a veure'l em rep de categoria i me'n vaig ben contenta de les coses que m'oferix,be per a una dinar,un sopar un bon postres y ,sempre una refexió de moltes coses de la vida que,a vegades ens passen desapercebudes.
    En definitiva, és un xic molt sencios i ben educat.
    Besets

    ResponSuprimeix
  12. Gràcies per visitar el meu bloc. M´agradat molt la teva entrada...També et felicito pel pastís St. Honoré...em vaig quedar eclipsada.

    ResponSuprimeix
  13. Margarida la cassola está ben plena de coses bònes. El teu fill es ben bonic y mos alimenta molt bé.
    Un abraç molt fort.

    ResponSuprimeix
  14. Margarida. De nuevo me sorprendes con lo de tu hijo jj, leyendo tu entrada al llegar a lo de tu hijo, me he dicho vaya madre guapa que tiene ese hijo jj y además joven, hasta que he seguido leyendo y el hijo no es otro que elmondelacuina, pero ello no quita que la madre sea guapa y joven.
    Es una delicia leerte, por tus relatos y por tus rectas. En esta entrada quedan reflejadas ambas cualidades. Transmites serenidad.
    Saludos

    ResponSuprimeix
  15. Un menú perfecto.Creo que repetiría de todos los platos.
    bsos

    ResponSuprimeix
  16. Quina cassola de relats tan maca i el teu fill fantastic
    moltes felicitats per els dos
    miquel

    ResponSuprimeix
  17. Enhorabuena por tus relatos. Me encanta la idea de que también los vayas a poner en castellano, ya que con el traductor de google se perdía cierto significado, ya sabes que muy fino no es, jajaja

    Besos, Paula
    http://conlaszarpasenlamasa.cultura-libre.net
    http://galletilandia.blogspot.com

    ResponSuprimeix
  18. que maco el pastis de les floretes
    Petons preciosa

    ResponSuprimeix
  19. La teva cassola esta plena de plats magnifics...
    I aquest nen escriu com els millors escriptors, es un goig poder llegir-lo.
    Moltes gràcies
    Un petonet

    ResponSuprimeix
  20. Hola Margarida , sé que arribo tard però no puc deixar de dir-te lo meravellosa que trobo la idea de la cassola de relats. Moltes vegades t'he dit que m'encanta el teu bloc tant per les receptes i les presetacions tant cuidades com per la bellesa del realt que l'acompanya. Pots estar ben orgullosa del teu fill , camina segur i gens tot sol i et puc dir que té personalitat , i molta és el segell de "el món de la cuina", esper que segueixi tornant gran i que que el seu camí sigui tant bell com fins ara. Enhorabona. Una abraçada

    ResponSuprimeix