Pàgines

Kulich, mona de Pasqua russa







Ho sabia! La mare sabia que en Vladimir ens portaria problemes! Ella havia vist moltes pel·lícules i els russos sempre eren els dolents. No n'hi havia cap de bo!

Què es podia esperar, doncs, d'un home que es passava el dia bevent vodka? D'un home fred i calculador que no mostrava mai els seus sentiments? Evidentment no se'n podia refiar gens ni mica. I vés a saber si és un espia i encara acabarem rebent nosaltres!

No entenia com la meva germana havia pogut enamorar-se d'un xicot així. Tants nois com hi ha aquí! I ja només faltava que se n'anessin a viure al seu país, allà on nostre Senyor va perdre les sabatetes...

El dia de la presentació oficial d'en Vladimir es va escaure en Diumenge de Pasqua i nosaltres ja teníem preparada la Mona de xocolata per poder parlar de les nostres tradicions. Però només obrir la porta ja vam quedar ben parades!




Era impossible veure-li la cara perquè venia carregat de regals. Amb una mà subjectava els rams de flors que portava per a obsequiar totes les dones de casa, i amb l'altra sostenia un paquet voluminós, ben embolicat i decorat amb una gran llaçada, que amagava en el seu interior una mena de Mona de Pasqua russa que s'anomena kulich.

Encara no ens havíem refet de la sorpresa quan vam tornar a quedar meravellades amb els ous durs que ens va regalar, i que ell mateix havia pintat de color vermell, per desitjar-nos una Bona Pasqua, mentre ens feia tres petons a cadascuna.

Ens costava entendre'l perquè parlava de pressa barrejant el català, l'anglès i el rus, però no va abandonar el somriure en cap moment. I tots rèiem!

-Quin noi més simpàtic! -va dir la mare, que ja no es va separar en tota la tarda del seu costat.

No cal que us digui que, deu anys després, en Vladimir encara segueix casat amb la meva germana. I aquí ho barregem tot, la Mona i el Kulich, els ous de xocolata i els durs pintats de color vermell. I quan la mare veu que fan una pel·lícula d'espies russos, tanca la tele i posa la ràdio. Que poc han viatjat aquests americans!




En aquest bloc tinc Mones diferents a les que podeu trobar a les pastisseries. Després d'una Mona ben original, i de la nostra Valentina, aquest any us porto una Mona típica de Rússia. Si aquest Kulich us ha captivat tant com a nosaltres, ara us n'explico la recepta.

Encenem el forn i el posem a 35º. Desfem el llevat amb l'aigua tèbia. En un bol barregem la farina amb la sal, la llet tèbia i el llevat desfet. Tapem el bol amb un drap de cotó i el posem al forn durant 1 hora.

Mentre, anem preparant la resta d'ingredients. Barregem el safrà amb el conyac, deixem fora de la nevera la mantega perquè s'estovi i tallem la fruita confitada a trossos petits.

Batem els rovells d'ou amb el sucre i els barregem amb la pasta de llevat, la mantega i la resta de farina. Ho aboquem dins de la panificadora i fem que ho pasti durant 15 minuts.

Hi afegim les ametlles, les panses, la fruita confitada, la ratlladura de llimona, les llavors de vainilla i el safrà amb el conyac, i ho deixem pastar 20 minuts més.

Muntem les clares a punt de neu i les afegim a cullerades.




Folrem amb paper de forn la base d'un motlle de 16 cm de diàmetre. Com aquest kulich ha de pujar força i el motlle només fa 8 cm d'alçada, fem una corona amb 4 fulls de paper de forn de 16 cm d'alçada i la posem a l'interior del motlle.

Hi aboquem la massa, la tapem amb un drap de cotó i la posem al forn durant 1 hora i mitja (o fins que la massa hagi doblat el seu volum).

LA traiem del forn i apugem la temperatura a 175º . Quan estigui calent, li retirem el drap i l'enfornem durant 55 minuts. Passat aquest temps, traiem el kulich del forn, i el deixem refredar del tot abans de desemmotllar-lo.

Quan ja està fred del tot, barregem el sucre amb la nata i l'escampem per sobre, deixant que caigui algun regalim pels costats. I acabem decorant amb la fruita confitada.





Ingredients:

25 g llevat fresc de forner
60 ml aigua
110 g farina de força
1 pessic de sal
120 ml llet

1/4 culleradeta safrà mòlt
1 cullerada conyac
3 rovells
170 g sucre
170 g mantega
330 g farina de força
40 g ametlla crua pelada i picada
50 g panses de Corint
50 g fruita confitada
2 culleradetes ratlladura de llimona
1/2 beina de vainilla
2 clares a punt de neu

90 g sucre mòlt amb aroma de vainilla
5 cullerades de nata
fruita confitada




Aquest kulitx bé es mereix la lectura d'un autor rus. Avui us porto Història d'un cavall, de Lev Tolstoi. Edicions de La Magrana (Col·lecció L'Esparver, 10). Barcelona, 1982.

Amb aquesta recepta participo a l'HEMC d'aquest mes, que té com a amfitriona a Mª Luz del bloc Hoy no sé què cocinar, i que ha proposat el tema Els dolços de Setmana Santa.


hemc 53 - dulces de semana santa



Recepta treta de Selecciones del Reader's Digest. Madrid, 1983.



Coca vegetal amb formatge Boffard






Només un boig seria capaç de tancar deu galls joves i ben plantats en un galliner sense pensar en les conseqüències. I és que, esperonats cada un d'ells per esdevenir el capitost del grup, no trigarien gaire a espicossar-se de manera ferotge per demostrar que són els millors.

Que si la meva cresta és la més altiva, que si ningú té unes plomes tan brillants com les meves, que si el meu bec és el més fort, que si tinc la veu més sonora de la comarca... -gallejarien tots entre els esgarips dels contrincants.

I aquí el teniu, el més valent de tots, passejant-se entre un escampall de plomes tacades de sang. Tant li fa el seu ull de vellut i la seva coixesa per les picossades rebudes. Ha aconseguit demostrar al món la seva força i ja pot dormir tranquil, convençut que la seva fama donarà la volta al món i perdurarà per sempre!




No fa gaire, els responsables de Boffard van tancar durant unes hores els deu guanyadors del seu concurs de receptes al Paradís de tot cuiner, i us puc assegurar que no va córrer la sang sota els nostres peus! Sigui per la dolçor de la Mireia Anglada, sigui per la benovolència dels déus, la veritat és que allò semblava més un pati d'escola de nens ben educats que un camp de batalla.

Vam jugar a cuinetes, compartint plats i cassoles. Tu remenes el risotto, jo faig la sopa de pèsols, ella pasta... Vam riure i ens vam fer un munt de fotos. I al final ens vam reunir tots al voltant d'una taula per menjar tot el que havíem cuinat.


Foto cedida per Paco, de Lazy Blog.


La Carme era la meva companya de feina i juntes vam fer la coca de pa cruixent amb tomàquet confitat, codonyat, brots de mesclum, formatge Boffard i fruits secs. Fèiem tan bon equip i estàvem tan contentes que semblàvem dues nenes de parvulari fent pastetes!

Avui us porto aquesta recepta, bona i acolorida. Segur que us alegrarà el plat en un dia gris!


Comencem preparant els tomàquets confitats. Encenem el forn i el posem a 130º. En un bol barregem tots els ingredients i els escampem a sobre d'una plata de forn. Els enfornem durant 1 hora i mitja o fins que veiem que han perdut tota l'aigua, però vigilant sempre que no es cremin. És important que no perdin el seu color vermell.




Per fer la base de pa cruixent, primer de tot desfem el llevat amb una mica de llet tèbia. En el bol del robot amassador barregem la farina amb la sal. Hi afegim l'aigua, la llet, l'oli i el llevat i treballem la massa durant 5 minuts. Hi afegim les herbes i amassen durant 2 minuts més.

Encenem el forn a 200º i posem paper de forn a sobre d'una safata. Dividim la massa en 7 parts i les estirem amb el corró fins que tinguin un gruix de 3 mm. Les posem a sobre del paper i, per evitar que pugi durant la cocció, punxem tota la seva superfície amb una forquilla.




Les enfornem durant 8 minuts, o fins que estiguin lleugerament daurades. Esmicolem les nous i tallem el codonyat a trossos. Amb el pela-patates, tallem el formatge a làmines.

Escampem la barreja d'enciams a sobre de la coca i hi repartim les nous, el codonyat, els tomàquets confitats, les làmines de formatge i les flors. Amanim amb un rajolí d'oli de confitar els tomàquets.


Ingredients:

Per als tomàquets confitats:
50 tomàquets cirera
sal
pebre acabat de moldre
farigola ben picada
1 vas d'oli d'oliva verge extra

Per a la base de pa:
20 g llevat de forner
1/2 kg farina
7 g sal
150 ml aigua
100 ml llet

50 ml oli d'oliva verge extra
1 g orenga
1 g farigola fresca picada

Per al guarniment:
barreja d'enciams
codonyat
nous
formatge Boffard
tomàquets confitats
oli dels tomàquets
flors de pensaments




I per completar una visió tan bonica, res millor que la lectura d' Els jardins de llum, d'Amin Maalouf. Edicions Proa (A Tot Vent, 358). Barcelona, 1997.




Pastís de formatge i fruites






El noi tranquil no diu mai que no, i camina a poc a poc sabedor que cap neguit no l'amoïna. No té problemes ni mancances, i resol tots els conflictes amb una sobrietat exquisida pròpia d'una edat més madura.

No té pressa per arribar enlloc perquè sap que, seguint el camí recte, hi arribarà en el moment apropiat, malgrat els voltors que puguin sorgir sense avisar. Tant li fa el temps que ha arrancat als somnis perquè està convençut que al final aquests es faran realitat.

Al noi tranquil li han crescut els peus i aviat serà un home. I mentre aprèn a fer les passes més llargues, mira endavant per descobrir amb serenitat els nous reptes que se li presenten. A poc a poc, i sense abandonar el seu somriure.




L'Oriol ha fet disset anys. Encara tinc molt presents el Pastís de xocolata i crema de mantega que vaig publicar quan en va fer quinze, i la Sachertorte dels setze anys. Amb quin gust se'ls menjava! Ja és ben cert que és un llaminer!

Aquest any li he preparat un pastís de formatge i fruites i, agraït com és, el va trobar deliciós! Si vosaltres el voleu fer, ja podeu començar a prendre nota.

Per fer la massa sablée he fet servir la recepta de la Mercè, de Cuina per a llaminers que, com ja sabeu, és de tota confiança. Per fer-la, primer barregem la mantega, el sucre i la sal fins que tinguem una massa homogènia. Hi afegim aleshores l'ametlla, l'ou i la farina, i la treballem bé fins que quedi ben fina. La deixem reposar a la nevera 1 hora com a mínim.

Encenem el forn i el posem a 180º. Amb el corró, estirem la massa (que haurem posat entre dos films transparents) i folrem la base d'un motlle de 26 cm. La punxem amb una forquilla i l'enfornem durant 20 minuts.


La traiem ràpidament del forn i, sense desemmotllar-la, la pintem amb clara d'ou batuda.




Per fer la crema, barregem el sucre amb l'aigua i els rovells en un cassó i ho posem al bany Maria fins que la barreja arribi als 84º de temperatura.

Posem en remull els fulls de gelatina. Muntem la nata i la guardem a la nevera.

Amb una batedora elèctrica batem bé la barreja dels ous fins que estigui freda. Afegim aleshores la gelatina, que haurem desfet amb una mica d'aigua calenta, i el formatge mascarpone, batent perquè ens quedi una crema sense grumolls. I finalment incorporem molt suaument amb una espàtula la nata muntada.

Posem una làmina d'acetat tot al voltant de la paret interna del motlle i hi aboquem en el seu interior tota la crema. El deixem a la nevera un mínim de 4 hores.

Escalfem la nata i, un cop calenta, fora del foc hi afegim la xocolata i remenem bé fins a desfer-la. L'aboquem a sobre del pastís, mirant de fer un cercle però sense que arribi als extrems.

Esmicolem les ametlles torrades i pelades, i les escampem a sobre de la xocolata. Fem unes rosetes de nata a la vora del pastís i hi intercalem unes móres. Acabem la decoració amb 17 gerds.

Ingredients:

Per a la base sablée:
130 g mantega
80 g sucre llustre amb aroma de vainilla
1 pessic de sal
25 g ametlla marcona mòlta
1 ou
200 g farina

1 clara per pintar

Per a la crema:
180 g sucre mòlt
50 g aigua
100 g rovells
8 fulls gelatina
500 g formatge mascarpone
400 g nata muntada

Per al disc de xocolata:
100 g xocolata
50 g nata

Per decorar:
2 cullerades d'ametlles torrades
150 g nata muntada
17 gerds
11 móres




Un pastís boníssim per celebrar l'aniversari d'un fill! I com no només de dolços viu l'home, alimenteu també el vostre esperit amb la lectura del llibre de J.M. Coetzee, Home lent. Edicions 62 (Col·lecció El Balancí,516). Barcelona, 2005.

Aquest pastís és una adaptació d'una recepta del llibre Chocolate, de Nicoletta Negri i Denis Buosi, que la meva veïna Amparo m'ha deixat gustosament, i és que viu aquest bloc amb la mateixa il·lusió que si fos seu!


Cassola de relats







La recepta d'aquesta Pavlova la trobareu clicant aquí.



Avui al migdia ha arribat la primavera a l' Escorxador de Tiana i Elmondelacuina ha tingut el plaer de participar-hi amb una cassola de relats.

L'Enric Monreal ens ha llegit la seva prosa filosòfica acompanyat pel so d'un clarinet. L'actor Òscar Intente ens ha recitat una sel·lecció de poemes de diversos autors que parlen dels desastres de la guerra, i el poema La campana de Sant Honorat de Josep M. de Segarra. Tot seguit ha tingut lloc la meva participació, en la qual he començat fent aquesta presentació del bloc:

Tinc un bloc de cuina on explico els plats que cuino a casa. Són receptes que no us faran mai la digestió pesada, car són més aviat frugals. Si us quedeu amb gana, sempre podeu repetir de postres!

Us he de confessar que jo no volia tenir cap fill, però el meu marit estava tan il•lusionat amb la idea que, al final, em vaig acabar engrescant. "Ja t'ajudaré a tenir-ne cura, si no t'hi veus en cor", em deia per animar-me, quan veia que jo no les tenia totes.

És cert que em feia por no només perdre la meva independència, sinó també no ser capaç de ser una mare prou responsable, un cop passada la alegria dels primers dies. Però us he de dir que, tan bon punt el vaig tenir a les mans, vaig quedar fascinada! "Que n'és de bonic!" em repetia cada vegada que el mirava. I sí, em queia la bava, ho reconec!

No voldria, però, que penséssiu que sóc d'aquelles dones encegades per l'amor de mare. Sóc realista i m’adono que el meu fill té moltes mancances. Quan és al parc jugant amb altres nens, tinc tendència a fer comparacions i n'hi ha molts que em criden l'atenció. Són nens més eixerits, més simpàtics, més xerraires que el meu. N'hi ha que saben fer un munt de coses. D’altres són d'encantadors, i a més d'un te'l menjaries a petons!

Però jo m'estimo el meu fill i penso que com ell no n'hi cap. Ara ha fet dos anys, i la meva màxima aspiració és que tingui personalitat pròpia, que es faci gran i miri de ser útil. I tant de bo aconsegueixi ser estimat! Encara no us he dit el seu nom? Aquí el teniu: Elmondelacuina.


I remenant dins del bloc he seleccionat unes receptes per fer-vos avui un menú ben especial.

Comencem pel primer plat: Espàrrecs gratinats. Imagineu-vos uns espàrrecs verds coberts per una salsa beixamel enriquida. Abans de posar-los al forn escampem al damunt pinyons i formatge ratllat. Boníssims!




L'home assegut al banc de l'estació estava sol. Tots els seus companys de la fàbrica havien agafat el tren d'un quart de tres. Era divendres i tots tenien pressa per començar a celebrar el cap de setmana, però ell no havia volgut tornar a casa sense portar un obsequi a la seva estimada.

El cap d’estació l’observava amb estranyesa des de la taula del seu despatx. A aquelles hores ja ningú acostumava a agafar el tren, perquè el polígon era buit.

Feia més d’una hora que s’esperava, amb un pom a la mà esquerra. El vent bufava desplaent i començava a fer-se fosc. A vegades mirava les vies, amb la vista perduda en l’horitzó. De tant en tant, aixecava els ulls cap al cel, després feia una ganyota de fred i ràpidament comprovava que el botó del coll de la camisa estigués ben cordat.

Sovint contemplava el pom i en aquells moments la mirada se li il•luminava. Fins i tot se li dibuixava un petit somriure. El cap d’estació hauria jurat que l’home tractava el pom d’espàrrecs amb la mateixa delicadesa que si es tractés d’un ram de flors, i hauria pagat per saber quina història amagava aquell home assegut al banc.

Qui sap si l’home volia fer-se perdonar, obsequiant la seva dona amb un grapat d’espàrrecs de marge que tant li agradaven. Potser tenia alguna cosa a celebrar... O simplement s’havia passat gairebé dues hores voltant pels turons de l’estació només pel plaer de poder sopar una bona truita!


El segon plat: Lluç a la papillota. La papillota és una manera sana de coure els aliments, perquè en conserva tots els seus nutrients. Aquí utilitzem talls de lluç de la nostra costa, embolcallats amb paper de forn, formant uns paquets que lliguem amb un cordill. Abans de servir-los a taula, el canviem per un llaç de ras de color vermell. Realment sorprenent!




Feia 10 anys que la Llúcia no veia la seva mare. Des que havia anat a viure al Japó només havien mantingut contacte telefònic, raó per la qual no s'havia assabentat del càncer que patia. La pobra dona estimava tant la seva filla que li havia amagat la seva malaltia fins al final, perquè en cap moment havia perdut l'esperança de poder-la superar.

Mentre era a l'avió de retorn a Kobe, pensava que encara no havia vessat cap llàgrima per la mort de la seva mare. Però com hauria pogut plorar per una dona a qui la malaltia havia afeblit tant que li resultava totalment una desconeguda?

Ella en guardava la imatge de deu anys enrere, de quan s’havien abraçat per darrera vegada. Aleshores era una dona jove, àgil i de gran bellesa, que feinejava a totes hores. I aquest era el record que volia portar al seu cor.

De cop i volta li va venir al cap un pensament, i es va posar a buscar desesperadament alguna cosa dins de la bossa de mà. Del bitlleter va treure una fotografia que feia temps que no mirava.

Hi sortien totes dues, assegudes al jardí de casa. Ella tenia deu anys i lluïa una cua de cavall amb un llaç vermell. A la seva mare li agradava tant aquella fotografia que, durant una bona temporada, no havia parat d'ensenyar-la a tothom, orgullosa com estava de la seva filla.

I recordant aquests fets, no es va adonar que l'avió havia aterrat i que ja no quedava cap passatger a bord. Quan l' hostessa se li va acostar, va veure el seu rostre banyat de llàgrimes.


I ja hem arribat a les postres. I aquí us vull fer contents a tots! Com sé que hi ha gent molt llaminera, he preparat un Braç de gitano blanc, farcit de formatge mascarpone, nata, xocolata i ametlles torrades. Està cobert de nata i adornat amb unes flors molt delicades d'una planta que aquests dies comença a florir per les muntanyes de Tiana, l'estepa borrera. No us puc negar que el seu aspecte és espectacular!




Vaig perdre el braç dret quan tot just feia una setmana que m'havia casat. Ningú que no hagi patit una amputació semblant pot fer-se una idea del que això va suposar a la meva vida.

La mà que feia uns dies havia portat orgullosa el ram de núvia ja no formava part del meu cos. Però no era només una mà la que havia desaparegut en aquell accident. Em mancava la mà que acaronava, la mà que brodava, la que cuinava, la que la que escrivia cartes d'amor... La mà que comptava els diners, sí, però també la que dibuixava cors en els vidres entelats els dies de pluja.

Tots em miraven de reüll i sé que només veien la pobra dona sense braç. I així era, malgrat els meus esforços per dissimular-ho. Però fins i tot jo no podia evitar mirar d’amagat el meu braç invisible, i aleshores no pensava en res més que en els braçalets que tenia guardats al joier i que no tornaria a lluir, en les pigues que mai més tornaria a veure, en els quadres que ja no pintaria...

Mil nits vaig plorar la meva dissort, abans no vaig acceptar l'adéu definitiu de la meva mà. Però un matí em vaig llevar decidida i vaig collir el plomall de lletsó més bonic del jardí, i el vaig bufar amb totes les meves forces, per escampar arreu tots els angelets. I vaig imaginar que anaven a jugar amb la meva mà, que m'esguardava cofoia darrere d'un núvol, i orgullosa de veure que me’n sortia prou bé sense ella.


Per als qui preferiu coses més lleugeres, us porto un Kugelhopf. És un pa lleugerament dolç típic d'Alsàcia, molt semblant a un brioix però amb ametlles i panses. Com diu una filla meva, irresistible!




Ni Marlon Brando en la seva millor època tenia la bona pinta que té el meu Kugelhopf. Fort, ben plantat i amb la pell ben bronzejada. Es fa el dur, però només és en aparença, perquè un cop heu traspassat la crosta superficial, de seguida us adonareu de la seva tendresa.

Podríem pensar que es passa el dia al gimnàs fent peses per tenir aquests pectorals que llueix a les fotografies, però res més lluny de la realitat. La natura l'ha dotat així i no li cal cap guarniment per semblar més seductor!

No us agradaria entretenir-vos a comptar les seves pigues, tot resseguint el seu cos amb la punta del dit? No tingueu por, acosteu-vos-hi! I és que en les distàncies curtes, millora. Mmmmm, quin perfum! Calvin Klein, potser? Hugo Boss? No, i ara! Torres 10, de tota la vida!


I perquè ara que comença a fer calor hi ha qui prefereix una cosa més fresqueta, us porto també un Sorbet de llimona i menta , servit dins de la mateixa llimona. Molt refrescant, sens dubte!




Jo vull ser una turista tot l'any. Viatjar, veure coses, menjar als millors llocs i conèixer gent interessant. Jo vull ser una turista sense amoïnar-me per si tinc la butxaca plena o buida, si plou o fa sol, si són les 7 del matí o les 5 de la tarda.

Jo vull ser turista a la meva terra, sentir la seva olor i tocar la seva pell. Vull escoltar la seva veu i tastar tot el que m'ofereix. Vull veure els cims més alts i les valls més verdes, les aigües cristal•lines i els camps polsegosos.


A la tardor, quan la xafogor de l'estiu ja ha desaparegut, vull fer una Volta per Banyoles i pujar al Tren Pinxo i, tot vorejant l'estany, anar cantant joiosa

El tren Pinxo de Banyoles
és el més bonic que hi ha.
Fet de llaunes i cassoles
i barrets de capellà.

(Popular catalana)


A l'hivern, vull perdre'm per les Muntanyes de Prades i, tot sortint de Montblanc, arribar fins a la Cova de Nialó. I deixar passar les hores mentre imagino la vida austera de la noble dama Elionor d'Urgell, tot sentint-me culpable per les comoditats de casa meva.

A l'Ermita de Sant Joan hi feien vida de sants
Nialó i Mestre Pere, fa d'això molt temps enrere.
D'ells hem anat recuperant les antigues savieses
i hi hem anat recomposant molt antigues poesies.

(Ermitans de Sant Joan de la Muntanya)


A la primavera, quan els camps de conreu verdegen i l'aire és fresc, vull fer la Ruta de les dues valls. I anar de castell en castell cavalcant per tota la Segarra al costat d' heroics cavallers. Sentir-me princesa i cantar tristes històries d'amor mentre espero el retorn del meu enamorat.

Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i amb ell, les males herbes."

( Inici De Càntic En El Temple. Raimon)


A l'estiu, quan tothom cerca paratges llunyans, jo vull quedar-me pels Voltants de Tiana perquè com a casa no hi ha res.

Oh Verge...
Del Cel on teniu posada
envieu vostre socors:
vostres mans són com cascada
que vessa rius de favors.
Oh Verge de l'Alegria!
oïu sempre nostra veu.

(Goigs de la Mare de Déu de l' Alegria)


I mentre em delecto menjant aquest sorbet de llimona i menta, penso en la generositat de la meva veïna Amparo, que m'ha ofert aquestes llimones del seu jardí. I en el meu pare, que un dia em donà un ramet de menta que vaig plantar a terra i cada any rebrota amb força, negant-se a desaparèixer.


Bon profit! I gràcies per la vostra companyia!


Agraeixo a l'Ajuntament de Tiana, i especialment al seu Regidor de Cultura, Ferran Pascual, que m'hagi convidat a participar en aquesta jornada poètico-literària.

La primavera ha arribat a Tiana amb tota la seva generositat!




Pastís Saint Honoré






El mosso acabava d'entrar a la cuina i tot panteixant va donar la notícia. Ella, que estava vigilant el pa que acabava de posar al forn, no donava crèdit a aquelles paraules i, sense amollar la pala recremada per l'ús, va replicar:

-El meu senyor, bisbe d'Amiens? No pot ser!

El seu senyor era de família noble i ella, que l'havia embolcallat amb un llençol tot just acabat de néixer i li havia donat les primeres sopes, hauria jurat i perjurat sota un jou roent que el seu senyor no hauria acceptat mai tan gran dignitat. El coneixia prou bé per saber que no es considerava digne de tal honor.

El que ignorava la pobra dona era que, instants després d'haver refusat aquell càrrec, un raig de llum d'origen diví havia caigut sobre el seu cap i un oli misteriós li havia ungit el front, i que ell, davant aquests senyals, no havia tingut altre remei que acceptar la voluntat de Déu.

La dona, per legitimar les seves paraules, va dir que només s'ho creuria si aquella pala que tenia a les mans es convertia en un arbre. Encara no havia acabat de parlar quan la fusta va començar a treure arrels i va ser coberta per una fina escorça davant la mirada estupefacta de la dona.

Fa segles que els forners i flequers tenen com a patró a sant Honorat i un pastisser parissenc li va retre homenatge dedicant-li el Gâteau Saint Honoré.

Fa uns dies va ser el meu aniversari i jo no vaig trobar una manera més dolça de celebrar-lo que regalant-me aquest pastís.




Sembla laboriós, i no us negaré que ho és. Però no m'agradaria que la seva espectacularitat us desanimés a fer-lo pensant que no en sou capaços. Us asseguro que la seva elaboració està a l'abast de qualsevol persona.

Primer de tot preparem la crema pastissera com ja hem fet tantes vegades. Un cop feta, la tapem amb film mirant que toqui tota la superfície i la deixem refredar.

Agafem la làmina de pasta de full, la posem a sobre de paper de forn i hi retallem una circumferència de 28 cm de diàmetre. Punxem tota la seva superfície amb una forquilla per evitar que pugi durant la cocció.

Encenem el forn i el posem a 200º. Preparem la pasta choux com us vaig explicar quan vam fer les profiteroles. Posem la pasta dins d'una màniga pastissera i fem un cercle d'uns 3 cm d'ample a sobre de la pasta de full, tot resseguint la vora de la circumferència.




Amb la pasta que ens ha sobrat fem boles de la mida d'una nou i les posem separades a sobre d'una altra safata coberta amb paper de forn. Ho enfornem tot durant 15 minuts i, sense obrir el forn, abaixem la temperatura a 190º i ho deixem 10 o 15 minuts més, fins que veiem que les boles ja s'han inflat i estan daurades.

Posem la crema dins d'una màniga pastissera amb un broquet llarg i estret, i farcim les boles. Per fer aquest pastís en necessitarem 12, la resta les guardem a la nevera.

Muntem la nata i la mantenim en fred. Posem el sucre dins d'un cassó al foc i fem un caramel. Amb una cullera, n'agafem una mica i l'anem deixant caure a sobre de paper de forn, fent uns dibuixos, que serviran per la decoració.

Omplim el buit central del pastís amb la crema pastissera. Posem una mica de caramel a la base de les boles farcides i les anem enganxant a sobre del cercle de pasta choux.




En posem una altra al centre del pastís i amb la nata, que haurem posat dins d'una màniga pastissera, cobrim tota la crema. Tot seguit, fem unes rosetes entre les boles.

Acabem la decoració posant els guarniments de sucre a sobre de la nata i empolvorant les boles amb sucre mòlt.




Ingredients:

1 làmina pasta de full de 230 g

Per a la pasta choux:
125 ml aigua
125 ml llet
100 g mantega
1 pessic de sal
150 g farina
4 ous

Per a la crema pastissera:
1/2 l de llet
4 rovells
125 g sucre amb aroma de vainilla(*)
45 g Maizena

400 ml nata 35% m.g.

100 g sucre per al caramel

1 cullerada sucre mòlt


(*) Després d'extreure'n les llavors, no hem de llençar mai les beines de vainilla. Si les posem dins d'un pot de vidre ple de sucre, sempre tindrem a punt sucre amb aroma de vainilla.




I per celebrar que fa poc he realitzat un dels somnis de la meva vida, avui us recomano Jules Verne, Cinc setmanes en globus. Edicions de la Magrana (Col·lecció L'Esparver). Barcelona, 1991.

Navegar entre els núvols és una aventura fantàstica!