Melindros





Anava descalç a l'escola tot passant per la platja que separava Baies de Pozzuoli quan tu el vas veure. Qui sap si et va cridar l'atenció el seu posat de bon nen, somiador i solitari... Vas decidir aleshores fer quatre tombarelles i riure sorollosament, i ell, sorprès per aquell espectacle, va allargar la seva mà amiga oferint-te un tros de pa que tu vas menjar mansuet.

Amb una mirada vau tenir prou per saber que ja res no us podria separar. I perquè mai no havia vist ningú amb un nas tan xato com el teu, et va anomenar Simó. A tu et va fer gràcia, i vas moure el cap amunt i avall en senyal d'aprovació. Agraït, li vas mostrar el teu llom perquè hi pugés, i el vas portar a escola lliscant per damunt de les aigües.

Cada matí s'aturava al mateix lloc i, cridant-te pel teu nom, tu hi acudies volant des de les profunditats, i fèieu junts el viatge fins a Pozzuoli. Aviat va córrer la notícia i, el que en un principi era contemplat com una cosa admirable, aviat es va convertir en un fet usual.

Un dia, però, el nen va deixar de venir a la platja. I tu, ignorant que el nen havia mort sobtadament per una greu malaltia, hi acudies endebades dia rere dia amb l'esperança de retrobar-lo.

A poc a poc el desconsol va anar afeblint el teu cor, i un matí vas arribar a la platja disposat a exhalar el darrer sospir. Els qui van trobar el teu cos sense vida, van decidir enterrar-te al costat del pobre nen perquè poguéssiu seguir navegant junts cel enllà.




Avui us porto uns Melindros, potser les pastes més flonges i delicades que hi ha al món, i indispensables per sucar en una bona xocolata desfeta. Tinc el costum d'ajuntar-los de dos en dos, i no puc evitar veure-hi el rostre d'un dofí quan els tinc al davant.

I mentre me'ls menjo, m'agafa un atac de nostàlgia i penso en la història del Nen i el dofí de Plini (Nat. IX, 25), que havia traduït quan tenia tretze anys. I és que hi ha coses que no s'obliden mai!

Si també voleu fer aquests Melindros per l'esmorzar de demà, tot seguit us n'explico la recepta.

Encenem el forn i el posem a 180º. Cobrim amb paper de forn una plata plana.

Muntem les clares amb un pessic de sal fins a tenir-les a punt de neu. A banda, treballem amb una cullera de fusta els rovells amb el sucre fins que blanquegin. Hi afegim a poc a poc la farina i el llevat passats per un sedàs. Finalment hi incorporem les clares molt suaument.




Posem la pasta dins d'una màniga pastissera amb un broquet llis d'un centímetre d'ample, i a sobre del paper de forn fem tires d'uns 10 cm de llarg i 2'5 cm d'ample, separades entre sí. Les empolsinem amb sucre llustre i les enfornem de 8 a 10 minuts, fins que comencin a agafar color.




Ràpidament traiem els melindros del forn i amb una espàtula els desenganxem del paper i els ajuntem de dos en dos per la base.




Ingredients (per a 11 melindros dobles):

3 ous d'agricultura ecològica
un pessic de sal marina
75 g sucre
80 g farina
1 culleradeta de cafè de llevat
sucre llustre per empolsinar




A vegades existeix entre els humans i les seves mascotes un vincle afectiu molt més fort del que podrien sentir per altres persones. Tot i que a casa tenim un gat i un conill, jo m'estimo més la companyia d'un bon llibre. Com per exemple el que us recomano avui: Gerald Durrell, La meva família i altres animals. Editorial Empúries (Col·lecció Narrativa, 1). Barcelona, 1988.




32 comentaris:

  1. Ooooh! Quin relat tan trist!

    Al meu pare li agradaven molt!! Només veure les fantàstiques fotos que has posat (quin aspecte que tenen!!) he pensat en com li agradarien a ell :-)

    ResponElimina
  2. Amb la teva recepta em semblen fàcils de fer els melindros, ja t'ho diré quan m'animi.
    Es una historia molt trista i es que les mascotes es fan estimar, encara que tenim lloc al cor per les persones i per les mascotes i temps per a un bon llibre.
    No havia pensat mai que semblissin el cap d'un dofí, avui ho he vist.
    Petons.

    ResponElimina
  3. La història és trista però al menys la recepta ens fa somriure.
    (Jo també els ajunto de dos en dos).

    Petons

    ResponElimina
  4. Margarida, quina història...

    Jo de melindros també n'he fet, i per fer un tiramisú que fos totalment casolà! L'aventatge de fer els melindros és que els pots fer de diferents formes i així fer un tiramisú més original!

    Els teus dofins han quedat molt bonics i esponjosos!

    ResponElimina
  5. Que buena esta receta, me la llevo.

    Saludos

    ResponElimina
  6. GUau Margarida quina història tan maca i tan trista a la evgada !!!
    A mi també m'agrada llegir molt, però ara no en tinc gaire temps per fer-ho.
    Els melindros t'han quedat perfectes.
    petonets

    ResponElimina
  7. Els melindros t'han quedat fantástics. A mi també m'agrada fer-ne casolans.
    La recomanació del llibre, encertadissima. Jo em vaig divertir molt i també el recomano moltes vegades...
    Petonets.

    ResponElimina
  8. A casa son uns enamorats dels melindros, m,agrada molt la teva recepte...molts petons

    ResponElimina
  9. Quina cosa tan bona! en vam fer l'any passat i ens va fascinar lo fàcils que són i lo boníssims que queden!
    Petons
    Sandra

    ResponElimina
  10. Quina història més trista :o(

    Els melindros sempre m'han semblat complicats però amb la teva recepta ja m'animaré aviat, bueno quan estigui a la nova cuina (que encara no existeix!).
    Petonets,
    Palmira

    ResponElimina
  11. T'han quedat molt bé!!!! nomès els he fet una vegada, tindré qie repetir
    Petonets

    ResponElimina
  12. No hi fet mai, semblen fàcils, ho intentaré.
    Una abraçada

    ResponElimina
  13. Molt bona recepta...i sí,si que tenen cara de dofí, per això són tant bons, oi?

    ResponElimina
  14. sono bellissimi e molto invitanti questi biscotti, complimenti Margardia. un abbraccio Daniela.

    ResponElimina
  15. tienes toda la razon si que parecen cabezas de delfines,buena historia,triste pero buena,menos mal que al final nos traes estos buenos melindros para dejarnos buen sabor de boca,me encantan
    peto

    ResponElimina
  16. Que pena.....pero me llevo estas galletas para endulzar el dia!.....deliciosas.....Abrazotes, Marcela

    ResponElimina
  17. Carai quina melindros! Així embolicats fins i tot fa pena menjar-se'ls! I no semblen difícils de fer! A veure si m'animo i em surten tan bé com a tu. PEtons!

    ResponElimina
  18. Me encanta el nombre... melindros... son mas o menos como soletillas ¿verdad? te han quedado de una perfección que da envidia jaja
    Besicos sorianos:)

    ResponElimina
  19. Fan tan bona pinta que no cal sucar-los amb res!!! que rebonics que t'han quedat!!!petó

    ResponElimina
  20. La història és molt trista,però tendra com els melindros.
    Fas molt bé d'ajuntar-los de dos en dos.
    Besets.

    ResponElimina
  21. Que bizcochos tan suaves y delicados, son una maravilla. Y la historia es muy bonita, triste y tierna al mismo tiempo.

    bicos

    ResponElimina
  22. Per a mi els melindros són la meva història dels diumenges pel matí.
    No n'he fet mai, aquesta recepta m'agrada.
    Nani

    ResponElimina
  23. me encantan, siempre he oido a mi madre decir... " no seas melindres" ahora veo a que se refería, a este dulce tan delicado.
    Los probaré hacer, aunque no sé si los míos parecerán delfines jajaja

    besos.

    ResponElimina
  24. tinc la recepta a pendents des de fa molt!!! t'han quedat genials. Molts petonets

    ResponElimina
  25. Quin relat més maco, i quina recepta més fantàstica, me l'apunto perquè a mi m'encanten, tot i que prometo que no els faré fins que no perdi, al menys 3 kg! jajajaja.
    Petons!

    ResponElimina
  26. Que bons que són els melindros i amb una tassa de xocolata desfeta... mmmm!!!
    Petons!

    ResponElimina
  27. Tan suaus i flonjos que són i tan fàcils que són de fer, oi?
    Amb una presa de xocolata, són un esmorzar deliciós!
    Gràcies pels ànims amb la epicondilitis ;)

    ResponElimina
  28. Hola Margarida guapa tu

    En primer lloc et desitjo un BON ANy, plé de dolços moments com aquests melindros que ens presentes avui, hummm

    mil petonets Susanna

    ResponElimina
  29. Ja ho pots ben dir que els animalets es fan estimar molt, donen moltes alegries i lògicament els moments trists no es poden evitar, son tant nobles i innocents que no s'entén que hi hagi persones que els puguin voler mal. Molt trista la historia, però bonica, per que es ben be el que un animalet sent per la persona que forma part de la seva vida.

    Margarida, jo només he provat els melindros del llibre de la Montserrat Seguí, però fa temps que vull tornar a fer-ne i seguiré la teva recepta, segur que és immillorable. :-)

    Molts petons bonica

    ResponElimina
  30. que fàcil de fer, m'encanta i sobretot té pocs ingredients especial per a una rica berenar. gràcies per les receptes són ecxelentes. salutacions

    ResponElimina