Pastís de lioneses







Aquesta és la història d'un gran fracàs, el meu. I estic segura que Imhotep, quan ideava la piràmide egípcia de Saqqara, no va patir ni la meitat dels infortunis a què vaig haver d'afrontar-me jo aquell 8 de maig.

Ell va construir, fa més de 4.000 anys, l'estructura de pedra més antiga del món, i si fos viu potser es sorprendria de veure-la encara dempeus i admirada per tothom. Jo havia de bastir la torre de lioneses més espectacular de l'univers, capaç de sorprendre i enorgullir al més sibarita i llaminer de tots els pares. Però mai no arribarà a veure-la!




Quan ja tenia enllestides les 86 lioneses curulles de crema i el caramel a punt per a actuar de ciment, vaig començar a construir la base del que havia de ser el meu croquembouche. Un cercle de 15 lioneses valentes i ufanoses disposades a suportar sobre les seves espatlles onze o dotze pisos més de lioneses amb el seu ventre ben ple. La intenció ja ho crec que la tenien, però les cames els van fer figa i, molt a contracor, es van doblegar sota el pes d'aquella construcció.

I ja em veieu a mi, en la meva desesperació, anant amunt i avall de la cuina, implorant l'ajut dels déus. Els convidats a punt d'arribar i la joia de la corona jeia a la safata tan enfonsada com el meu orgull! Feia mesos que somiava amb ella. La trobava perfecta per a un retrobament familiar i ideal per festejar l'alegria d'haver deixat enrere dies de metges i un futur incert.

Va ser aleshores quan una espurna de lucidesa em va empènyer a desenganxar totes les lioneses i a tornar-les a ajuntar de manera més compacta. I vet aquí que, com un au fènix que reneix de les seves cendres, la meva meravellosa torre imaginada es va convertir en un senzill pastís de lioneses que feia prou patxoca com per omplir d'il·lusió els ulls d'aquell home que el 8 de maig feia 86 anys. Per molts anys, papa!




Per fer les lioneses encenem el forn a 200º. Posem al foc, en un cassó, l'aigua freda, la mantega i un pessic de sal. Anem remenant perquè la mantega es desfaci abans que no bulli l'aigua. Aleshores, hi tirem tota la farina de cop i, amb una cullera de fusta, anem remenant enèrgicament fins que ens quedi una pasta compacta que es desenganxa del cassó.

Apartem el cassó del foc, i hi afegim un ou sencer, que trenquem amb la cullera de fusta, i remenem fins que la pasta torni a ajuntar-se i a ser compacta. Aleshores afegim un segon ou i fem el mateix. I així fins a haver incorporat els quatre ous.




Amb dues culleres anem fent boletes i les deixem a sobre d'una safata, on haurem posat un full de paper de forn. N'han sortit 36. Les pintem amb ou batut i les enfornem durant 15 minuts. Aleshores reduïm la temperatura a 190º i les deixem 10 minuts més. No obrirem la porta del forn per res del món, encara que ens morim de ganes de veure les voluptuositats que s'hi han format, perquè la pasta es desinflarà i ja no hi haurà res a fer.

Podríem fer les 86 lioneses d'un cop, però és millor que totes estiguin a la mateixa alçada dins del forn, i per això les fem en tres vegades: 36,36 i 18. Les quatre de més se les menjarà la pastissera com a recompensa per la feina feta!




Les traiem del forn i les deixem refredar mentre preparem la segona safata. I mentre es refreden aquestes, preparem la tercera.

La crema la tenim preparada del dia abans i reservada a la nevera. Surt tan bona que no ens fa mai mandra preparar-la! Aquí podeu veure la seva elaboració.

Posem la crema dins d'una xeringa grossa i farcim les lioneses. Aquesta és potser la part més feixuga de tot el procés però, després de farcir l'última, ja podem respirar alleujats.

Per fer aquest pastís, no cal untar les lioneses amb caramel per unir-les però, si mirant les fotografies veieu que en tenen, és perquè la meva idea inicial era confeccionar un croquembouche.

Construïm una torre amb totes les lioneses, i acabem la decoració amb un llaç i unes flors naturals.




Poc abans de servir, desfem la xocolata en la nata calenta. I deixem caure un bon rajolí a sobre de les lioneses.

Ingredients:

Per a la pasta choux (recordeu que amb aquestes quantitats surten 36 lioneses. Per a fer-ne 86, cal multiplicar per 2 1/2):
250 ml d'aigua
125 g de farina
100 g de mantega
4 ous petits
1 pessic de sal

2 ous per pintar

Per a la crema:
1500 ml de llet
10 rovells d'ou
350 g sucre
140 g de fècula
1 beina de vainilla

Per a la trufa:
500 ml nata
250 g xocolata Nestlé Postres





No sé si el meu pare va arribar a tenir coneixement del meu fracàs, però ja sóc feliç sabent que va gaudir menjant una cosa tan llaminera. No estarà de més, però, que em dediqui a estudiar a fons les estructures d'Imhotep per millorar la meva tècnica i evitar una nova frustració. Vosaltres, mentrestant, podeu llegir Un equilibri perfecte, de Rohinton Mistry. Edicions 62 (Col·lecció El Balancí, 446). Barcelona, 2002.





Cistella de maduixes







Sense adonar-se, l’Aurora havia revelat a una companya de classe el seu secret més pregon.

Feia mesos que tenia a tothom atabalat amb els comentaris que deixava caure com si res. Que si l’àvia li havia fet un vestit d’època perquè aviat viatjaria al passat, que si aniria al Palau Reial, que si hi havia una locomotora de vapor, que si els rails de la via eren de plata...

La veu va córrer ràpidament i tota l’escola n’anava plena. Per això, quan aquell matí va entrar a classe, tots van començar a fer mofa.

-El Tren de la Maduixa? Ja podies haver inventat un nom més aristocràtic per al teu tren! Sa Majestat la Reina Aurora viatjarà en el Tren de la Maduixa!

I tots van esclafir a riure, mentre la cara de l’Aurora canviava de color i feia esforços per no plorar. Però no se sentia ferida. S’havia adonat de com n’havia estat de ximpleta, i ara se n’avergonyia.

Que fàcil hauria estat parlar del regal que els pares li havien fet per al seu aniversari! I podia haver aprofitat per explicar coses que segur que els seus companys no coneixien. Amb quin gust l'haurien escoltat si els hagués relatat que la segona via ferroviària que s’havia construït a Espanya anava de Madrid a Aranjuez, i que el tren rebia aquest nom perquè transportava a la capital les maduixes que es conreaven en aquesta vil•la!

Però l'emoció d’aquest viatge li havia obnubilat l'enteniment. I n'estava tan penedida!




Segur que a la tornada ja tothom haurà oblidat l'incident, i ella serà feliç explicant les anècdotes del viatge i compartint amb els companys la cistella curulla de maduixes que els ha portat, mentre senten de fons El Concierto de Aranjuez.

Si vosaltres no hi heu anat, però estaríeu encantats de menjar-vos aquesta cistella de maduixes, ja podeu començar a encendre el forn.

El posem a 180º. Cobrim amb paper de forn un motlle de 20 cm de diàmetre. Fem un pa de pessic com ja hem fet altres vegades. Surt tan esponjós!




Tallem la meitat de les maduixes en 4 o 5 trossos. Els reguem amb el xerès i els empolsinem amb el sucre.

Un cop el pa de pessic estigui fred, el desemmotllem i el tallem horitzontalment en 4 trossos. Els tres primers serviran per fer la cistella i amb el quart tallarem les nanses.

Muntem la nata amb una cullerada de sucre mòlt. Colem les maduixes. Barregem 150 g de nata muntada amb 125 g de maduixes, i escampem la barreja a sobre del primer pis de pa de pessic.

Cobrim amb el segon pis de pa de pessic. I escampem a sobre 150 g de nata barrejada amb la resta de maduixes. Tapem amb el tercer pis de pa de pessic.

Cobrim tots els costats de la cistella amb una mica de nata, i la guardem a la nevera.




Per fer la crema anglesa, batem en un cassó els rovells amb el sucre i la fècula fins que blanquegin. Aleshores afegim a poc a poc la llet calenta, remenem bé i posem el cassó al foc, molt suau, i sense parar de remenar ho tenim fins que arrenqui el bull. Trigarà uns minuts. Ho veurem perquè es formaran uns butllofes que en esclatar fan "puff". Ràpidament retirem el cassó del foc i li donem una bona remenada.

Posem la mantega en un bol i la batem fins a deixar-la ben suau. Li afegim, a poc a poc, la crema tèbia que acabem de fer, batent bé amb la batedora elèctrica. quan ja haurem incorporat tota la crema, seguim batent durant un o dos minuts més, fins que estigui ben suau.

Aquí trobareu un slide que us explicarà amb imatges com fer-la.


Posem una mica d'aquesta crema dins d'una màniga pastissera, i fem unes tires primes verticals al voltant de tota la cistella, separades uns 2 cm entre elles.

Posem més crema dins d'una altra màniga pastissera, i anem dibuixant les tires horitzontals imitant l'enreixat d'una cistella. La posem a la nevera perquè es refredi la crema. Cobrim les nanses amb nata i després amb crema.




Escampem la resta de la nata a sobre de la última capa de pa de pessic i l'allisem amb una espàtula. Enganxem les nanses clavant mig escuradents a cada costat, i dibuixem la vora de la cistella amb més crema de mantega.

Acabem la cistella posant la resta de maduixes senceres, i adornant amb unes fulles de menta.





Ingredients:

Per al pa de pessic:
4 clares
1 pessic de sal
4 rovells
125 g sucre
110 g farina de reposteria
1 culleradeta de llevat

Per a la crema de mantega:
250 ml llet
2 rovells
25 g sucre mòlt
5 g Maizena

250 g mantega a temperatura ambient

Per al farciment i decoració:
500 ml nata per muntar
1 cullerada de sucre mòlt

1/2 kg maduixes
65 ml xerès dolç
25 g sucre mòlt




I després de menjar un tros d'aquesta cistella tan bona, dediquem una estona a la lectura. Avui us proposo El tren de les 4.50, d'Agatha Christie (Col·lecció Nova Terra, 51. Sèrie Agatha Christie, 4). La Llar del Llibre, Barcelona, 1985.


Amb aquesta recepta participo en la proposta que ens fan aquest mes Els fogons de la Bordeta i Xocolata desfeta per a la Recepta del 15.





Font de la idea: La cocina paso a paso. Ediciones Sarpe.





Megamagdalena







Quan va arribar al país de Brobdingrag no va poder evitar un calfred en veure per primera vegada els seus habitants. Éssers gegantins més alts que el campanar de l'església del seu poble que, malgrat tot, no deixaven de ser humans.

Eren bona gent i en adonar-se que ell era inofensiu del tot i que posseïa una vasta cultura, de seguida van començar a respectar-lo i a vetllar per la seva integritat.

Tot i això, en la seva petitesa per a ell tot era desproporcionat i fora de mida. Durant força temps va trobar repulsiu veure menjar la Reina. I és que aquesta noble dama, que en realitat tenia un estómac molt delicat, amb cada queixalada s'empassava tant de menjar com dotze pagesos anglesos engolirien en un àpat sencer.





Pensem que ho sabem tot, però no podem estar segurs de res. Mirem, i els ulls ens enganyen. Res és el que sembla.

Podríem pensar que és la imatge d'una delicada magdalena, però en realitat és una peça única que mereixeria estar al Museu de les Coses Extraordinàries. Pesa gairebé un kilo dos-cents grams i no hi ha cap boca en aquest món capaç de menjar-se-la amb dos mossos.


Per fer-la, primer de tot encenem el forn i el posem a 160º. En un full de paper de forn tallem una circumferència de 36 cm de diàmetre i folrem un motlle-flamera de pyrex.

Separem les clares dels rovells. Hi posem un pessic de sal i les muntem a punt de neu. A banda barregem la farina i el llevat.




En un bol batem l'oli i el sucre, i la ratlladura de llimona. Hi afegim els rovells, la llet i la farina batent bé amb la batedora elèctrica abans d'incorporar cada ingredient.

Amb una espàtula anem afegint les clares de mica en mica i amb molta suavitat. Aboquem la barreja dins del motlle, escampem les ametlles per tota la superfície i l'empolsinem amb el sucre.

L'enfornem durant 1 hora i 10 minuts, o fins que veiem que les ametlles ja tenen un color daurat. La traiem del forn i la deixem refredar del tot abans de desemmotllar-la.




Ingredients:

3 ous
270 gr. sucre
ratlladura de llimona
180 cc d'oli d'oliva verge extra
225 cc llet
335 gr. farina
1 sobre de llevat

50 g ametlla crua laminada
50 g sucre


Amb aquesta Megamagdalena participo en el repte proposat per Paco, de Lazy Blog, per al dia d'avui.




Lemuel Gulliver va viatjar molt i va veure coses extraordinàries, però no sé si mai li van oferir una megamagdalena tan bona com aquesta.

Nosaltres, però, mentre ens la mengem podem gaudir també amb les seves aventures. Jonathan Swift, Els viatges de Gulliver (I·lustrat per Guillermo Pérez Villalta). Galàxia Gutenberg/Cercle de Lectors. Barcelona, 2006.