Fesols amb tellerines




La Khaldiva només té sis anys però ja li han pres la infantesa que tot nen necessita. Mai no somriu i té els ulls tristos. Fa tant de temps que va marxar de casa que gairebé no recorda ni les joguines que hi va deixar ni el color de les parets de l'escola. Té fred i malsons quan dorm. A vegades fins i tot se la sent xisclar en la foscor de la nit.

Tot va començar el dia que, jugant al carrer de casa seva amb altres nens, el seu cosí Alí va caure a terra enmig d'un bassal de sang. Una bala li havia travessat el cap sense que es pogués fer res per salvar-li la vida. Va ser aleshores quan els pares de la Khaldiva van prendre la decisió que feia temps que anaven ajornant: agafar quatre coses i iniciar un viatge que mai haurien imaginat tan incert.

Els han robat els diners, han caminat mesos sencers sota un sol abrusador i també trepitjant la neu del fred hivernal, sense tenir garantit el menjar, dormint al ras i sempre amb l'ai al cor perquè allà on arribaven eren rebuts amb menyspreu, amb gasos lacrimògens, o amb mànegues d'aigua. Sovint s'han trobat el camí barrat amb tanques curulles de ganivetes. Però res no els atura perquè enrere només hi ha rastres de  mort.

La Khaldiva no acaba d'entendre perquè van haver de deixar casa seva i aventurar-se en un viatge tan llarg i ple de perills. Que diferent de l'estiu que els pares la van portar a Tartús a veure per primera vegada el mar, tan blau i tan immens. Encara té presents els vaixells arrenglerats al port amb les seves banderoles de colors, i les platges tranquil·les que convidaven a passejar-hi. Va ser allà on va trobar la petita petxina blanca acanalada amb un foradet al mig que el pare va penjar del seu coll amb una cadeneta d'or. 

És l'únic record que té de la seva vida a Síria, i s'ha convertit en el símbol de la seva peregrinació de poble en poble, tot esperant que algú els aculli amb un somriure. Però mentre no arriba el dia, porta aquesta petxina ben amagada sota el jersei perquè ningú pugui prendre-li.




De petxines n'hi ha de molts tipus, però avui per fer aquest plat farem servir les tellerines, un mol·lusc de closca allargada i fina, molt apreciat pel seu gust suau.

Si us ha agradat l'aspecte d'aquests Fesols amb tellerines i us agradaria fer-los, només cal que seguiu aquestes indicacions:

- Rentem bé les tellerines i les posem en remull 2 hores amb aigua amb sal. Les esbandim. Laminem els alls i tallem els pebrots a trossos.

- Posem l'oli en un cassó, hi afegim els alls  i els pebrots i, quan els alls comencin a agafar color, hi posem les tellerines i deixem que s'obrin. Enretirem els alls, i  eliminem les valves de les tellerines, deixant-ne algunes per decorar.

- Hi aboquem els fesols i la seva aigua, i  ho escalfem. Rectifiquem de sal abans d'emplatar. Decorem amb les tellerines reservades i julivert picat.




Ingredients (per a 4 persones):
  • 800 g fesols de Santa Pau cuits
  • 600 g de tellerines*
  • 2 pebrots verds italians* 
  • 2 alls*
  • 4 cullerades d'oli oliva verge extra 
  • 400 ml aigua de bullir els fesols
  • julivert*
  • sal marina*
Tots els ingredients marcats amb (*) són procedents de l'agricultura ecològica.



La Khaldiva s'aferra a la seva petxina per oblidar l'infern que viuen tots els sirians que han hagut de fugir de casa seva. I no només se'ls abandona a la seva sort, sinó que, a més, se'ls posa al davant tots els impediments que calgui per fer-los més dur el camí, ja prou ple de dolor i misèria.

Avui per acompanyar aquests Fesols amb tellerines us recomano la lectura de Szilárd Borbély, Els desposseïts. Edicions del Periscopi (Col·lecció Antípoda). Barcelona, 2015. Un llibre que parla dels qui no tenen res i a qui se'l nega fins i tot la dignitat.



3 comentaris:

  1. Es ja força difícil deixar la teva terra en condicions privilegiades cm les nostres, però ni puc imaginar el dolor de la gent que ho fa per desesperació i amb pegues de tota mena... I com no sempre els acollim con hauriem de fer-ho...
    I la recepta ... me l'emporto, mira que m'agrada cuinar llegums i productes del mar... però gairebé mai les mengem junts! Quina idea més bona!
    Petons i bona setmana,
    Palmira

    ResponSuprimeix
  2. ostres!! fa molt de temps que no menjo tallarines!!! que bones amb un raig de suc de llimona!! petons

    ResponSuprimeix
  3. Es un relat molt trist perque no es ficció, es la realitat, deixar la casa enrera ha de ser molt dur per qualsevol persona, però encara més per un infant.
    Les tellerines no son gaire habituals als mercats ùltimament, quan les veig aprofito a comprar i les faig saltejades amb all i julivert. Amb els fesols de Santa Pau segur que estaven molt bones.
    Petons.

    ResponSuprimeix