Tota la vida estalviant, de què li va servir a la pobra Antònia? Per ser més feliç? Per tenir una vellesa més còmoda? Com s'entén, doncs, que els veïns la trobessin un matí al bell mig del carrer, amb totes les seves pertinences dins d'unes bosses, plorant desconsoladament la seva sort?
Mai havia anat a la moda, no sabia el que eren les vacances i ja feia anys que el marit l'havia abandonat. Semblava una d'aquelles persones que només havien nascut per treballar. Era petita i rabassuda, i molt alegre, malgrat les circumstàncies.
60 anys, sola, sense feina, en cadira de rodes i al carrer. Just quan semblava que la seva vida no podia anar més malament, va sorgir una llum al final del camí. Era la Pilar, una vídua sense fills, que la va acollir a casa seva i va compartir amb ella la seva misèria.
Cada dia anaven juntes al mercat i demanaven a les parades allò que la gent no volia. Un cap de peix, unes espines, un pa del dia abans, unes pomes macades... Com agraïen tanta generositat! Aquell menjar senzill, fet amb amor i menjat amb alegria, va tornar la felicitat a les seves vides i mai ningú no les va sentir queixar-se de la seva sort.
No sé si elles van preparar mai aquest pastís de peix, però m'esgarrifo pensant com hi pot haver gent que llenci els caps i les espines, i no els aprofiti per fer un fumet ben bo que ens soluciona un primer plat o serveix per vestir de gala una recepta com la que avui us presento.
Quan volem supremes de lluç o rap, o filets de llenguado o de qualsevol altre peix, convé que en demanem al peixater els caps i les espines per poder fer fumet, que guardarem al congelador per quan el necessitem. Per al brou d’aquesta recepta he utilitzat el cap i les espines de dos lluços de palangre, els he bullit amb aigua a foc fort durant ½ hora i després l’he colat.
Quan comprem el lluç, triarem la part de la cua, per estalviar-nos les arestes, i demanarem al peixater que l’escati i en tregui les espines laterals.
Descongelem la làmina de pasta de full. Després encenem el forn a 200˚. Rentem el peix, el salem i el posem en una plata amb 4 cullerades de caldo. Tapem amb paper d’alumini i el posem al forn calent durant 15 minuts.
Rentem els musclos, els posem al foc i els obrim al vapor. Tot seguit colem l’aigua que han deixat anar i els traiem les valves.
Retirem la pell del lluç i l’espina central. Esmicolem una mica el lluç i el repartim, junt amb els musclos, en cinc motlles individuals, que poden ser de soufflé o de cassoletes (tartaletas).
Posem en un cassó el fumet, el suc que ha quedat a la plata del lluç, l’aigua que han deixat anar els musclos, prèviament colada, i el vi, i ho deixem bullir fins que tot el líquid s’hagi reduït a ½ litre.
Posem l’oli en un altre cassó a foc lent. Piquem ben fina la ceba i la posem al cassó. Quan comenci a agafar color, afegim els xampinyons tallats a làmines i els coem durant 3 o 4 minuts.
Afegim la farina i remenem bé amb una espàtula. Traiem el cassó del foc i afegim el brou reduït fins a tenir una salsa ben lligada. Salpebrem i tornem el cassó al foc, fins que arrenqui el bull. Deixem que es cogui lentament durant 5 minuts. Afegim la nata i, 3 minuts més tard, retirem el cassó del foc.
Aboquem aquesta salsa a sobre del lluç i els musclos. Encenem el forn a 200˚. Estirem la pasta de full amb el corró i la tallem en 5 trossos de la mida dels motlles. Amb els retalls, fem els guarniments.
Cobrim els motlles amb els trossos de la pasta de full. En pintem la superfície amb ou batut, i a sobre posem els guarniments. Els pintem també. Abans d’enfornar els motlles, els fem un petit forat al mig perquè hi pugui sortir el baf. Els posem al forn durant 20 minuts o fins que la pasta de full estigui ben daurada.
Ingredients (per a 5 persones):
750 g de lluç
500 g musclos
60 ml oli
1 ceba mitjana
100 g xampinyons
40 g farina
sal i pebre
550 ml caldo de peix
150 ml vi blanc
60 ml nata
250 g pasta de full
1 ou per pintar
Tan commovedora com aquesta és la història d'Oliver Twist, de Charles Dickens (Edicions Proa, Col·lecció Clàssics Moderns. Barcelona, 1996 3a ed.). Malgrat l'ambientació tètrica de la novel·la, en què cal situar el reguitzell d'infortunis del pobre Oliver, l'autor aconsegueix dotar-la d'una profunda humanitat. Sempre hi ha una llum al final del camí.