Menú de pessics



Divendres 20 de juny es va fer a la Biblioteca Can Baratau de Tiana la presentació del llibre La cuina del Maresme, guia de recursos que ha editat la Diputació de Barcelona i les Biblioteques Municipals del Maresme.

Va obrir l'acte l'alcaldessa de Tiana, Esther Pujol, i tot seguit Núria Fàbregas, la directora de la Biblioteca Can Baratau, va presentar La cuina del Maresme, en versió paper i digital. I jo, com a artífex de la recepta que representa a Tiana, vaig ser l'encarregada de parlar dels Pessics de Tiana.

No cal dir que vaig aprofitar l'ocasió per parlar d' Elmondelacuina, de les coses que hi cuino i dels relats que encapçalen les meves receptes.

Així, vaig encetar l'acte amb el relat d'un aniversari molt especial.



Acompanyament musical:  
Balmes, Gegantó




 El meu fill
 
Si voleu saber la veritat, jo no volia tenir cap fill, però el meu marit estava tan il·lusionat amb la idea que, al final, em vaig acabar engrescant. "Ja t'ajudaré a tenir-ne cura, si no t'hi veus en cor", em deia per animar-me, quan veia que jo no les tenia totes.

És cert -no us ho negaré- que em feia por no només perdre la meva independència, sinó també no ser capaç de ser una mare prou responsable, un cop passada la alegria dels primers dies. Però també us he de dir -i això és cert- que, de seguida que el vaig tenir a les mans, en vaig quedar fascinada! "Que n'és de bonic!" em repetia cada vegada que el mirava. I sí, ho reconec, em queia la bava!

No voldria pas que penséssiu que sóc d'aquelles dones encegades per l'amor de mare. No. Sóc realista jo, i reconec que el meu fill té moltes mancances. Quan el porto al parc a jugar, em fixo en els altres nens i  n'hi ha molts que em criden l'atenció perquè veig que són més eixerits, més simpàtics, més xerraires que el meu. N'hi ha que saben fer moltes més coses, d'altres són encantadors, i a més d'un te'l menjaries a petons!

Però ves, jo m'estimo el meu fill i penso que com ell no n'hi cap. Ara ha fet cinc anys, i la meva màxima aspiració és que tingui personalitat pròpia, que es faci gran i miri de ser útil. I -com a mare-  només puc desitjar una cosa: que tothom se l'estimi.

Ah, tant parlar d'ell i encara no us he dit el seu nom!  Aquí el teniu: Elmondelacuina.com



Tot seguit vaig sorprendre els assistents amb un  

Menú de pessics



Acompanyament musical:  
Bach, Double concerto in B minor: Largo in G minor. 




El vell carretó de la compra


Anava a peu i notava al cos la humitat d'aquell dia trist i fred. Avançava a poc a poc, mentre ressonava al carrer el grinyol del vell carretó de la compra que havia heretat temps enrere de la seva mare.
 
La vida no havia estat fàcil per a la Sabina. Quan tenia trenta anys, aquesta arquitecta iniciava un camí tan ple de projectes, d'il·lusions i d'amor que semblava viure en el millor dels mons. Però la sort no la va voler acompanyar en aquest viatge, i el destí va fer que abans d'arribar als quaranta ja hagués de plorar la mort d'un fill prematur, de fer el cor fort a un divorci no buscat i de patir la pèrdua sobtada dels seus pares en accident de cotxe.

Quan pensava que cap altra desgràcia podia afectar-la,  va arribar la crisi i es va quedar sense feina, i es va veure obligada a desprendre's de tot el que tenia per no perdre la casa i poder tirar endavant els bessons de cinc anys.

El que anava a fer aquell capvespre no ho havia fet mai i no estava prou segura de sortir-se'n, però si altres dones es menjaven l'orgull i ploraven en silenci, ella també podria fer-ho. I si, a l'últim moment, l'abandonaven les forces, pensar en els seus fills amb el plat buit li donaria l'impuls necessari.

No li va tremolar la mà. Va trucar a la porta i va esperar. Ja no hi havia marxa enrere. No va trigar gaire en aparèixer un home ja gran que, pel seu posat, semblava acostumat a aquestes situacions. Després de saludar i presentar-se, la Sabina va voler explicar els motius de la seva visita.  "Vinc de part de la senyora Roser perquè m'he...". Se li va fer un  nus a la gola, i ja no li sortien les paraules.  No volia plorar, però les llàgrimes no saben obeir ordres.

L'home la va abraçar per alleujar la seva pena i la va convidar a passar. Dins hi havia la seva dona. Li van preparar un cafè calent i unes galetes, i  li van omplir el carretó fins dalt de tot perquè ni ella ni els seus fills patissin gana aquella setmana.



Acompanyament musical:  
Mozart, Ave verum corpus, motet for chorus, strings & organ K618




 El plor d'un home


Després del que li acabaven de comunicar, el Jaume no es va veure amb prou forces per anar al pàrquing a buscar el cotxe. Va seure al primer seient buit que va trobar  a la sala d'espera i va repassar mil vegades els fulls que duia a la mà. Els llegia nerviós, i li costava d’acceptar que aquells fossin els resultats de les seves proves, però ja li havien explicat que no hi havia cap marge d’error.

Quan va ser conscient que la seva vida havia quedat reduïda a una sola paraula, una paraula de mal pronunciar, el va envair un reguitzell de sentiments que barrejaven sense cap ordre l'angoixa, la culpa i la impotència.

Per què? Per què ell, que sempre havia mirat de fer una vida sana? Per què no havia escoltat més el seu cos per detectar el més petit indici de la malaltia? Per què s’havia pensat que sempre estaria bé i havia buscat excuses per no fer-se mai revisions preventives? Per què? Per què? Per què ell? Que no tenia dret a viure, potser?

Ràbia i por. I un forat negre, immens, davant seu. Va ser aleshores quan tot ell va començar a tremolar. No es veia en cor de moure's i encara menys de conduir. Es penedia de no haver dit res a la dona i d’haver anat sol a la consulta, pensant que no li trobarien res.

Assegut allà el temps anava passant, i no sabia quan tindria prou forces per aixecar-se i tornar a casa, i abraçar la família, i dir-los que sentia molt fer-los aquella mala jugada... Que no patissin, que segur que aviat estaria bé i tot tornaria a ser com abans... Com ahir... Com feia unes hores...

Però, com si no creguessin que allò fos possible, els seus ulls van començar a vessar llàgrimes i un plor desfet omplí la sala d’espera de l'hospital. Era el plor d'un home trencat que no entenia el que li passava.


Acompanyament:  Nius d'amanida

Acompanyament musical:  
Edvard Grieg, Concert de Piano, allegro molto moderato




La Maria abandona el niu


Fa estona que la Maria està dreta al costat de la porta corredissa que dóna al jardí, mirant tot el que hi ha a l'altra banda del vidre. Mentre espera l'arribada del taxi, el seu cap passa revista a totes les coses que s'haurien de fer perquè la casa tornés a tenir l'esplendor d'altres temps.

-Amb la pluja d'aquesta primavera, la buguenvíl·lia ha crescut massa, i li cal una bona esporgada...

Fa un dia clar i tot és d'un verd lluminós. Després de mesos de repòs, les plantes rivalitzen a mostrar els alegres colors de les seves flors, i un esclat de grocs, roses i vermells es reparteix per tots els racons del jardí. Però no n'hi ha prou per aixecar l'ànim de la Maria.

Segueix dreta, recolzada en el seu bastó. Desvia la mirada cap als rosers i pensa que mai havien florit tant com aquest any, i li sap greu no poder tornar a gaudir del perfum tan intens de les seves flors. De sobte recorda que la humitat ha malmès la fusta del cobert de les eines i pensa que n'hauria d'haver informat els nous propietaris. Però ara ja tant se val.

La presència d'una puput la distreu per uns instants dels seus pensaments, i segueix amb atenció el seu vol. Observa que, després d'anar a cercar menjar, torna al niu que hi ha amagat entre les branques de la vella olivera, on l'esperen els seus afamats pollets. Recorda que any rere any aquests ocells són part del seu jardí i no li agradaria que la nova situació modifiqués aquest costum i els deixés tan desemparats com està ella.

I és que la Maria és a punt d'abandonar el seu niu, la seva llar els últims cinquanta-quatre anys de la seva vida. Si el seu marit fos viu no s'hauria vist abocada a aquesta situació, però és gran i no té fills, i els nebots -que no tenen temps d'ocupar-se d'ella- han decidit vendre la casa i portar-la a una residència.


Postres:  Llimones amb lemon curd

Acompanyament musical:
Frédéric Chopin, Berceuse Op. 57 




Set mil passes


Set mil passes. Set mil passes, comptades una darrere l'altra, fins a trobar la font de la vida d'on rajava l'aigua de la supervivència. Set mil passes les que feia el petit Akana amb pas decidit un dia sí i un altre també, sense preguntar-se per què era tan injusta la vida amb els que no tenen res.

Caminava descalç, amb pantalons curts i un bidó a la mà. Només tenia vuit anys però era prou gran per considerar-se afortunat. El rostre se l'il·luminava cada matí quan, després d'haver obsequiat la seva mare amb uns litres d'aigua, ella li recompensava el gest amb un somriure amorós. Era l'aigua que els permetria menjar, que els mantindria nets i lluny de les malalties, i els calmaria la  sed. I tot després de fer set mil passes.

Ni la pols ni els perills del camí  havien provocat mai unes paraules de queixa o  abatiment. I ja a l'escola, assegut entre els seus amics mentre escoltava amb atenció les lliçons del mestre i es refeia de l'esforç matinal, amb una mà s'eixugava les gotes de suor que s'escolaven pel front i amb l'altra s'espolsava les mosques emprenyadores. Sempre somrient, sempre agraït. Sempre feliç.

Un dia va tenir lloc un fet que quedaria marcat per sempre més en la memòria del petit Akana. I és que,  gràcies a la tossuderia d'un nen de la seva edat que vivia en un país ric a milers i milers de quilòmetres, es va poder construir un pou a la plaça del seu poble.

Tots ballaven i saltaven d'alegria, cantaven i cridaven de goig mentre els queien a la cara milers d'esquitxos d'aigua fresca i neta, i tot era poc per agrair la generositat del nen desconegut.

Veure rajar aigua de la font era el regal més gran que el cel podia fer al petit Akana, perquè aquell miracle li canviaria la vida: ja mai més va haver de tornar a fer set mil passes per poder beure un glop d'aigua.




En acabat, tothom va poder fer un tast dels Pessics de Tiana acompanyats d'una copa de cava Cuvée Dessert de Parxet.




Pessics de Tiana



Li dèiem en Barbes i no recordo si mai vam arribar a saber com es deia en realitat, però la imatge que tinc d'ell és la d'un home ja gran, fort i corpulent, vestit amb una faixa negra que donava quatre o cinc voltes al seu maluc, i amb un aire de bonhomia que li conferia la barba blanca que duia.

Treballava per a l'avi, i tant s'encarregava de tenir neta la cort amb les seves menjadores, abeuradors i jaços, com de raspallar el matxo, recollir els ous de les gallines i netejar la bassa de les oques.

No parlava gaire, i nosaltres el vèiem feinejant amunt i avall amb la seva galleda de metall i uns esclops de fusta als peus mentre l'avi ens donava permís per arrencar arrels de regalèssia per a tota la setmana o collir les dolces mandarines que ens menjàvem amb delit.

Jo devia tenir cinc anys i encara tinc gravat a la memòria el dia que se'ns va acostar, em va pessigar el nas i, mostrant el dit gros mig amagat entre l'índex i el del mig, em va dir:

- Guaita, ja no tens nas!  El tinc aquí a la mà! Mira, mira com es mou!

Jo me'l mirava incrèdula, pensant que el meu nas no podia ser allò tan lleig que s'insinuava entre els seus dits, però tot i així em vaig dur la mà al nas per comprovar que realment seguia al seu lloc mentre buscava amb la mirada la complicitat dels meus germans.

- No és veritat, això no és el meu nas. És el teu dit! No m'enganyaràs!

I per primera vegada el vaig veure riure a  plaer, no sé si per la meva reacció enfadosa als seus pessics inofensius, o pel gust de prendre'm el pèl.




Aquesta primavera las Biblioteques Municipals del Maresme  juntament amb la Diputació de Barcelona han publicat La cuina del Maresme, un llibre de receptes de vint-i-cinc pobles de la comarca. Cada recepta està feta per un restaurant emblemàtic de cada municipi, i jo vaig tenir la immensa alegria que se'm proposés la confecció de la recepta de Tiana, poble on visc.

La guía s'ha editat en versió digital i en paper, on s'ha incorporat un codi QR que enllaça cada recepta amb el seu vídeo, la qual cosa permet veure l'elaboració del plat pas a pas. Cada recepta presenta a més una proposta de maridatge amb vins de la DO Alella. La guia acaba amb una àmplia Bibliografia dels documents que es poden trobar a les Biblioteques.




Es dóna el cas que no només sóc l'única persona de tot el llibre que que no pertany al món de la restauració, sinó que els meus Pessics de Tiana són l'única recepta de postres que podeu trobar a La cuina del Maresme.

Si us han agradat i els voleu fer, només cal que seguiu aquestes indicacions:

Per  elaborar les cassoletes:
 - Encenem el forn i el posem a 180°.  Barregem en un bol tots els ingredients amb un batedor. Posem la barreja 15 minuts a la nevera.

- Cobrim una plata amb paper de forn. Agafem cullerades de massa i fem cercles de 8 cm de diàmetre a sobre del paper. Els enfornem de 8 a 10 minuts, fins que estiguin daurats.

- Els traiem del forn i els posem dins d’una tassa de cafè per donar-los la forma de cassoleta. Aquesta operació s’ha de fer molt ràpidament perquè és fàcil que es trenquin. Per evitar-ho, és millor fer-les de 2 en 2.

Per fer la crema:
- Preparem la crema pastissera, posant al foc la llet amb la pell de llimona. Quan arribi al punt d’ebullició, la tapem i la deixem reposar uns minuts.

- Mentre, en un cassó batem els rovells amb el sucre fins que blanquegin. Hi afegim la Maizena i remenem fins a incorporar-la bé. Tot seguit hi aboquem la llet colada.

- Posem el cassó a foc suau i no parem de remenar amb un batedor fins que arrenqui el bull. Sabrem que ha arribat el moment quan comencin a sortir unes butllofes que en esclatar fan puff. Aleshores apartem el cassó del foc, donem una bona batuda a la crema, i hi afegim el Cuvé Dessert, remenant bé amb un batedor.

- Per evitar que faci tel, la tapem ràpidament amb film transparent, procurant que toqui tota la superfície de la crema i, un cop temperada, la guardem a la nevera.

La presentació:
 - Per a evitar que les cassoletes s'estovin, no les omplirem amb la crema fins a l'últim moment. Les decorem amb una cirera i unes fulles de menta.

Si encara us ha quedat algun dubte, només cal que mireu el vídeo i ja veureu com us el resol de seguida.




Ingredients:
Per a les cassoletes (unes 25 unitats):
  • 125 g sucre mòlt
  • 40 g ametlla mòlta
  • 35 g farina
  • 125 g clara d'ou
  • 50 g mantega fosa
Per a la crema pastissera:
  •  ½ l llet
  •  pell de llimona 
  • 4 rovells 
  • 100 g sucre 
  • 40 g farina de blat de moro Maizena 
  • 50 ml Cava Cuvée Dessert de Parxet 
Per a la decoració:
  • cireres, maduixes, gerds 
  •  fulles de menta




Vaig batejar aquestes postres refrescants i de color viu amb el nom de Pessics de Tiana no només per la seva mida petita, que ens permet agafar-les amb el cap dels dits com si anéssim a fer un pessic, sinó també perquè en la seva elaboració he fet servir ingredients del poble: les ametlles, les cireres i la menta són del jardí de casa -i totalment ecològics-, la llimona és un regal de la meva veïna Amparo, i el Cuvée Dessert és de Can Parxet.

A la primavera hi poso cireres, però la resta de l’any decoro les cassoletes amb la fruita que més ens agrada: maduixes, gerds... A l’estiu les guarneixo amb les móres amb què ens obsequien els esbarzers que trobem durant les nostres passejades pel Parc de la Serralada de Marina. I també són molt bones amb ametlles o avellanes torrades, que esmicolarem i escamparem per sobre de la crema.

 Avui, permeteu-me que per acompanyar aquests Pessics de Tiana recomani el llibre on surten publicats, i que tan feliç m'ha fet: La cuina del Maresme. Guia de recursos. Biblioteques Municipals del Maresme, 2014.

Bunyols de bacallà



De còpies en trobaràs a dotzenes, però d'autèntics només ens tens  a nosaltres. Som els primers, els genuïns, els originals... Hauríem d'estar sobre un pedestal i ser dignes de la més gran admiració però som als llimbs de l'oblit i gairebé ningú ens coneix.

La gent s'ha acostumat tant a  les imitacions que les considera autèntiques joies i es desfà en elogis quan les té al davant. Baveja només veure-les i més d'un és capaç de donar cops de colze per ser a primera fila  i no parar d'engrapar fins a fer-se'n un tip.

Són la joia dels aperitius, el deliri dels nens, el somni de la festa. Rodons i calents, de la safata volen directes a la boca. Els impacients els agafen amb la punta dels dits, els finolis s'estimen més punxar-los amb un escuradents. Els anomenen bunyols de bacallà, però són farinacis i feculents.

Nosaltres som bacallà pur i venim directes de les aigües transparents de l'oceà Atlàntic. Ens han perfumat amb all i julivert i  l'oli calent ens ha enrossit amb calidesa. Tenim el cos perfecte, la lluminositat dels estels  i el gust més saborós.

Busquem sibarita que ens adopti i ens valori com mereixem.




Quan una cosa no ens surt gaire bé es diu que hem fet un  bunyol. Jo no puc estar més en desacord amb aquesta expressió perquè, quan miro els meus bunyols, penso que són gairebé perfectes!

Si a vosaltres també us han agradat els meus Bunyols de bacallà i els voldríeu fer, només cal que seguiu aquestes indicacions:
- Si hem de dessalar el bacallà, el posarem en remull a la nevera durant 3 dies sense canviar-li l'aigua. El quart dia li fem dos canvis d'aigua. El cinquè li fem un altre canvi d'aigua i el tastem. Si està al punt, ja el podem utilitzar. 

- Posem a foc suau, en un cassó, oli d'oliva en abundància, que es vagi escalfant. Mentre, traiem la pell i esqueixem el bacallà. El posem a la picadora juntament amb l'all i les fulles de julivert, i ho trinxem bé. 

-Barregem el bacallà amb l'ou i la farina. Quan l'oli és calent, hi tirem boletes de bacallà que haurem fet ajudant-nos de dues culleres. No cal donar la volta al bunyols perquè ells mateixos ja van girant a mida que agafen color. 

- Quan ja s'hauran enrossit, els traiem i els posem a sobre de paper de cuina per eliminar-ne l'excés d'oli. 




Ingredients (per a 27 bunyols):
  • 500 g bacallà remullat 
  • 1 ou d'agricultura ecològica
  • 50 g farina 
  • 1 all 
  • 4 branques de julivert (només les fulles) 
  • 3/4 l oli d'oliva suau per fregir 




Aquests són els autèntics Bunyols de bacallà, fets amb bacallà, molt d'amor i poca cosa més. Aquesta és l'única manera que tinguin gust de bacallà, no de patata ni de farina com els que trobem arreu.

I, si després d'una menja tan exquisida voleu dedicar una estona a la lectura, avui us recomano  Saul Bellow,  L'autèntica. Edicions62 (Col·lecció El Balancí, 219). Barcelona, 1998.