Divendres 20 de juny es va fer a la Biblioteca Can Baratau de Tiana la presentació del llibre La cuina del Maresme, guia de recursos que ha editat la Diputació de Barcelona i les Biblioteques Municipals del Maresme.
Va obrir l'acte l'alcaldessa de Tiana, Esther Pujol, i tot seguit Núria Fàbregas, la directora de la Biblioteca Can Baratau, va presentar La cuina del Maresme, en versió paper i digital.
I jo, com a artífex de la recepta que representa a Tiana, vaig ser l'encarregada de parlar dels Pessics de Tiana.
No cal dir que vaig aprofitar l'ocasió per parlar d' Elmondelacuina, de les coses que hi cuino i dels relats que encapçalen les meves receptes.
Acompanyament musical:
Balmes, Gegantó.
El meu fill
Si voleu saber la veritat, jo no volia tenir cap fill, però el meu marit estava tan il·lusionat amb la idea que, al final, em vaig acabar engrescant. "Ja t'ajudaré a tenir-ne cura, si no t'hi veus en cor", em deia per animar-me, quan veia que jo no les tenia totes.
És cert -no us ho negaré- que em feia por no només perdre la meva independència, sinó també no ser capaç de ser una mare prou responsable, un cop passada la alegria dels primers dies. Però també us he de dir -i això és cert- que, de seguida que el vaig tenir a les mans, en vaig quedar fascinada! "Que n'és de bonic!" em repetia cada vegada que el mirava. I sí, ho reconec, em queia la bava!
No voldria pas que penséssiu que sóc d'aquelles dones encegades per l'amor de mare. No. Sóc realista jo, i reconec que el meu fill té moltes mancances. Quan el porto al parc a jugar, em fixo en els altres nens i n'hi ha molts que em criden l'atenció perquè veig que són més eixerits, més simpàtics, més xerraires que el meu. N'hi ha que saben fer moltes més coses, d'altres són encantadors, i a més d'un te'l menjaries a petons!
Però ves, jo m'estimo el meu fill i penso que com ell no n'hi cap. Ara ha fet cinc anys, i la meva màxima aspiració és que tingui personalitat pròpia, que es faci gran i miri de ser útil. I -com a mare- només puc desitjar una cosa: que tothom se l'estimi.
Ah, tant parlar d'ell i encara no us he dit el seu nom! Aquí el teniu: Elmondelacuina.com
Tot seguit vaig sorprendre els assistents amb un
Acompanyament musical:
Bach, Double concerto in B minor: Largo in G minor.
Però ves, jo m'estimo el meu fill i penso que com ell no n'hi cap. Ara ha fet cinc anys, i la meva màxima aspiració és que tingui personalitat pròpia, que es faci gran i miri de ser útil. I -com a mare- només puc desitjar una cosa: que tothom se l'estimi.
Ah, tant parlar d'ell i encara no us he dit el seu nom! Aquí el teniu: Elmondelacuina.com
Tot seguit vaig sorprendre els assistents amb un
Menú de pessics
Primer plat: Carbassa amb cigrons i arròs.
Acompanyament musical:
Bach, Double concerto in B minor: Largo in G minor.
El vell carretó de la compra
Anava a peu i notava al cos la humitat d'aquell dia trist i fred. Avançava a poc a poc, mentre ressonava al carrer el grinyol del vell carretó de la compra que havia heretat temps enrere de la seva mare.
La vida no havia estat fàcil per a la Sabina. Quan tenia trenta anys, aquesta arquitecta iniciava un camí tan ple de projectes, d'il·lusions i d'amor que semblava viure en el millor dels mons. Però la sort no la va voler acompanyar en aquest viatge, i el destí va fer que abans d'arribar als quaranta ja hagués de plorar la mort d'un fill prematur, de fer el cor fort a un divorci no buscat i de patir la pèrdua sobtada dels seus pares en accident de cotxe.
Quan pensava que cap altra desgràcia podia afectar-la, va arribar la crisi i es va quedar sense feina, i es va veure obligada a desprendre's de tot el que tenia per no perdre la casa i poder tirar endavant els bessons de cinc anys.
El que anava a fer aquell capvespre no ho havia fet mai i no estava prou segura de sortir-se'n, però
si altres dones es menjaven l'orgull i ploraven en silenci, ella també podria fer-ho. I si, a l'últim moment, l'abandonaven les forces, pensar en els seus fills amb el plat buit li donaria l'impuls necessari.
No li va tremolar la mà. Va trucar a la porta i va esperar. Ja no hi havia marxa enrere. No va trigar gaire en aparèixer un home ja gran que, pel seu posat, semblava acostumat a aquestes situacions. Després de saludar i presentar-se, la Sabina va voler explicar els motius de la seva visita. "Vinc de part de la senyora Roser perquè m'he...". Se li va fer un nus a la gola, i ja no li sortien les paraules. No volia plorar, però les llàgrimes no saben obeir ordres.
L'home la va abraçar per alleujar la seva pena i la va convidar a passar. Dins hi havia la seva dona. Li van preparar un cafè calent i unes galetes, i li van omplir el carretó fins dalt de tot perquè ni ella ni els seus fills patissin gana aquella setmana.
El segon plat: Lluç amb mantell de verdures
Acompanyament musical:
Mozart, Ave verum corpus, motet for chorus, strings & organ K618.
El plor d'un home
Després del que li acabaven de comunicar, el Jaume no es va veure amb prou forces per anar al pàrquing a buscar el cotxe. Va seure al primer seient buit que va trobar a la sala d'espera i va repassar mil vegades els fulls que duia a la mà. Els llegia nerviós, i li costava d’acceptar que aquells fossin els resultats de les seves proves, però ja li havien explicat que no hi havia cap marge d’error.
Quan va ser conscient que la seva vida havia quedat reduïda a una sola paraula, una paraula de mal pronunciar, el va envair un reguitzell de sentiments que barrejaven sense cap ordre l'angoixa, la culpa i la impotència.
Per què? Per què ell, que sempre havia mirat de fer una vida sana? Per què no havia escoltat més el seu cos per detectar el més petit indici de la malaltia? Per què s’havia pensat que sempre estaria bé i havia buscat excuses per no fer-se mai revisions preventives? Per què? Per què? Per què ell? Que no tenia dret a viure, potser?
Ràbia i por. I un forat negre, immens, davant seu. Va ser aleshores quan tot ell va començar a tremolar. No es veia en cor de moure's i encara menys de conduir. Es penedia de no haver dit res a la dona i d’haver anat sol a la consulta, pensant que no li trobarien res.
Assegut allà el temps anava passant, i no sabia quan tindria prou forces per aixecar-se i tornar a casa, i abraçar la família, i dir-los que sentia molt fer-los aquella mala jugada... Que no patissin, que segur que aviat estaria bé i tot tornaria a ser com abans... Com ahir... Com feia unes hores...
Assegut allà el temps anava passant, i no sabia quan tindria prou forces per aixecar-se i tornar a casa, i abraçar la família, i dir-los que sentia molt fer-los aquella mala jugada... Que no patissin, que segur que aviat estaria bé i tot tornaria a ser com abans... Com ahir... Com feia unes hores...
Però, com si no creguessin que allò fos possible, els seus ulls van començar a vessar llàgrimes i un plor desfet omplí la sala d’espera de l'hospital. Era el plor d'un home trencat que no entenia el que li passava.
Acompanyament: Nius d'amanida
Acompanyament musical:
Edvard Grieg, Concert de Piano, allegro molto moderato.
La Maria abandona el niu
Fa estona que la Maria està dreta al costat de la porta corredissa que dóna al jardí, mirant tot el que hi ha a l'altra banda del vidre. Mentre espera l'arribada del taxi, el seu cap passa revista a totes les coses que s'haurien de fer perquè la casa tornés a tenir l'esplendor d'altres temps.
-Amb la pluja d'aquesta primavera, la buguenvíl·lia ha crescut massa, i li cal una bona esporgada...
Fa un dia clar i tot és d'un verd lluminós. Després de mesos de repòs, les plantes rivalitzen a mostrar els alegres colors de les seves flors, i un esclat de grocs, roses i vermells es reparteix per tots els racons del jardí. Però no n'hi ha prou per aixecar l'ànim de la Maria.
Segueix dreta, recolzada en el seu bastó. Desvia la mirada cap als rosers i pensa que mai havien florit tant com aquest any, i li sap greu no poder tornar a gaudir del perfum tan intens de les seves flors. De sobte recorda que la humitat ha malmès la fusta del cobert de les eines i pensa que n'hauria d'haver informat els nous propietaris. Però ara ja tant se val.
Segueix dreta, recolzada en el seu bastó. Desvia la mirada cap als rosers i pensa que mai havien florit tant com aquest any, i li sap greu no poder tornar a gaudir del perfum tan intens de les seves flors. De sobte recorda que la humitat ha malmès la fusta del cobert de les eines i pensa que n'hauria d'haver informat els nous propietaris. Però ara ja tant se val.
La presència d'una puput la distreu per uns instants dels seus pensaments, i segueix amb atenció el seu vol. Observa que, després d'anar a cercar menjar, torna al niu que hi ha amagat entre les branques de la vella olivera, on l'esperen els seus afamats pollets. Recorda que any rere any aquests ocells són part del seu jardí i no li agradaria que la nova situació modifiqués aquest costum i els deixés tan desemparats com està ella.
I és que la Maria és a punt d'abandonar el seu niu, la seva llar els últims cinquanta-quatre anys de la seva vida. Si el seu marit fos viu no s'hauria vist abocada a aquesta situació, però és gran i no té fills, i els nebots -que no tenen temps d'ocupar-se d'ella- han decidit vendre la casa i portar-la a una residència.
Set mil passes
Set mil passes. Set mil passes, comptades una darrere l'altra, fins a trobar la font de la vida d'on rajava l'aigua de la supervivència. Set mil passes les que feia el petit Akana amb pas decidit un dia sí i un altre també, sense preguntar-se per què era tan injusta la vida amb els que no tenen res.
Caminava descalç, amb pantalons curts i un bidó a la mà. Només tenia vuit anys però era prou gran per considerar-se afortunat. El rostre se l'il·luminava cada matí quan, després d'haver obsequiat la seva mare amb uns litres d'aigua, ella li recompensava el gest amb un somriure amorós. Era l'aigua que els permetria menjar, que els mantindria nets i lluny de les malalties, i els calmaria la sed. I tot després de fer set mil passes.
Ni la pols ni els perills del camí havien provocat mai unes paraules de queixa o abatiment. I ja a l'escola, assegut entre els seus amics mentre escoltava amb atenció les lliçons del mestre i es refeia de l'esforç matinal, amb una mà s'eixugava les gotes de suor que s'escolaven pel front i amb l'altra s'espolsava les mosques emprenyadores. Sempre somrient, sempre agraït. Sempre feliç.
Un dia va tenir lloc un fet que quedaria marcat per sempre més en la memòria del petit Akana. I és que, gràcies a la tossuderia d'un nen de la seva edat que vivia en un país ric a milers i milers de quilòmetres, es va poder construir un pou a la plaça del seu poble.
Tots ballaven i saltaven d'alegria, cantaven i cridaven de goig mentre els queien a la cara milers d'esquitxos d'aigua fresca i neta, i tot era poc per agrair la generositat del nen desconegut.
Veure rajar aigua de la font era el regal més gran que el cel podia fer al petit Akana, perquè aquell miracle li canviaria la vida: ja mai més va haver de tornar a fer set mil passes per poder beure un glop d'aigua.
Tots ballaven i saltaven d'alegria, cantaven i cridaven de goig mentre els queien a la cara milers d'esquitxos d'aigua fresca i neta, i tot era poc per agrair la generositat del nen desconegut.
Veure rajar aigua de la font era el regal més gran que el cel podia fer al petit Akana, perquè aquell miracle li canviaria la vida: ja mai més va haver de tornar a fer set mil passes per poder beure un glop d'aigua.
En acabat, tothom va poder fer un tast dels Pessics de Tiana acompanyats d'una copa de cava Cuvée Dessert de Parxet.
