Pastís de poma amb pasta brisa







No li passava sovint però, molt de tant en tant, se sentia desplaçat i li semblava notar una certa conxorxa de la dona i la filla en contra seva. Era un home gris, i res d'extraordinari li havia passat a la vida. Ni una gran sort, ni un gran amor ni una gran fortuna havien estat al seu costat des que havia nascut.

En moments com aquells li venien ganes de fugir perquè pensava que havia fallat com a marit i com a pare. I estava segur que un dia se n'aniria de casa, sense ni tan sols dir-los adéu, i ja no tornaria. Qui sap si el trobarien a faltar! Aniria ben lluny, on ningú no el conegués ni pogués preguntar-li per la família.

Potser era un covard, però no va marxar mai. Quan li arribaven aquells moments de tristor anava a una coneguda pastisseria de la ciutat, on podia seure i prendre tranquil·lament un te mentre menjava una ració d'aquell pastís de poma, que li aportava prou energia com per fer renéixer aquell cos deprimit. Les paraules amables de la noia que el servia i les calories d'aquella llepolia eren suficients per fer-lo tornar a casa segur de si mateix i sentint-se estimat pels seus.




No cal sentir-se deprimit com el protagonista d'aquesta història per poder tastar aquest pastís. Jo mateixa me n'he servit una bona ració només pel plaer de menjar unes bones postres. I si vosaltres voleu saber com es fa per poder-ne gaudir el dia que us vagi bé, seguiu les meves indicacions.

Posem tots els ingredients junts i els barregem, primer amb una espàtula i després amb la mà, fins que es faci una bola. La tapem amb film i la posem a la nevera durant 1 hora. Passat aquest temps traiem aproximadament 1/3 part de la massa i la tornem a la nevera. Les altres dues terceres parts les estirem amb el corró i folrem un motlle de 28 cm. El posem a la nevera mitja hora.

Encenem el forn a 200º. Agafem la massa reservada a la nevera, l'estirem amb un corró i anem fent tires de 3 cm d'ample. Les posem a sobre d'un paper de forn, imitant un enreixat. Omplim el motlle que tenim a la nevera amb la compota, i posem a sobre l'enreixat, prement una mica les juntes. Pelem una poma, li traiem el cor i la tallem a làmines fines, amb les què fem unes flors a sobre de les quals escampem una mica de sucre.

L'enfornem durant 25 minuts, mirant que no es cremin gaire les flors. Traiem el pastís i el deixem refredar completament. Desfem al foc la melmelada amb l'aigua, i amb un pinzell pintem tota la superfície del pastís perquè quedi ben lluent. Acabem posant mitja cirera al centre de cada flor. Tot seguit el reservem a la nevera fins a l'hora de dinar. Com més fred estigui, més bo serà. No el desemmotllarem fins al moment de portar-lo a taula.




Ingredients:

Per a la massa:
400 g farina
200 g sucre mòlt
80 g ametlla crua mòlta
180 g mantega
2 ous
1 pell ratllada de llimona
1 pessic de sal
1/2 culleradeta de canyella mòlta


Per al farciment:
500 g compota de poma

Per a la decoració:
1 poma
2 cullerades de sucre
1 cullerada melmelada de pruna
2 cullerades d'aigua
2 cireres confitades






Si tothom es decidís a menjar-ne una bona ració, potser aquesta tardor els centres de salut veurien escurçades les llistes de pacients. Quina manera més bonica de curar-se!





15 comentaris:

  1. Hi ha tants pastissos de poma...i tots són tan bons!!! Aquest té una presentació excel.lent!
    Petunets,
    Eva.

    ResponSuprimeix
  2. Però quina cosa més bonica, llàstima que s'ha de tallar perquè la veritat és que t'ha sortit molt bé. M'encanten els pastissos de poma. Salut!!!!!

    ResponSuprimeix
  3. Segur que el protagonista del relat menjava un pastis tan bo com el teu, però tan bonic no. T'ha quedat molt delicat amb les flors.
    Besets

    ResponSuprimeix
  4. Sei bravissima a fare i dolci, anche questa torta è una vera meraviglia, complimenti.
    Ciao Daniela.

    ResponSuprimeix
  5. A mí els pastissos de poma m'agraden, però acostumen a ser massa dolços i empalagosos (ja saps que sóc més aviat saladeta). Ah, però el teu, nooo!!!
    La massa o la pasta o com es digui això de fora era d'allò més bona. I el farciment passava suau i agradable, no sé si és perquè ho fas amb compota de poma o potser perquè la mica de melmelada de pruna li dóna un gust diferent, però el teu pastís no enfarfega gens i ve de gust repetir.
    I les flors, precioses.
    Petons!

    ResponSuprimeix
  6. Ah! M'he oblidat de dir-te que deixis de fer intrusisme professional.
    El teu protagonista pot afartar-se de pastissos, però després serà millor que vagi al centre de salut mental a buscar ajuda, que serà molt ben atès... encara que no li donin ni pastes ni cafè.
    Petons!

    ResponSuprimeix
  7. Bon dia Margarida
    No diuen que un bon menjar ressuscita a un mort?.No és res estrany que al protagonista del teu relat,al menjar-se un tros d'este pastís se li renovara l'esperit i tornara a casa mes content que unes pasqües.També la presentació alegra l'anime.T'ha quedat molt senzill i molt bonic,con les coses bones d'esta vida.
    El pastís de poma és un bon postre per a despres del braç salat, (que quasi m'ho perd per culpa de les festes, sort que m'agrada repassar).
    Besets.

    ResponSuprimeix
  8. Segur que m'en menjaria un trosset, m'encanta la decoració que li has posat a sobre :)

    ResponSuprimeix
  9. Tens una mà en les presentacions dels plats que sembla que facis obres d'art, no et sap greu tallar-lo el pastís quan t'ha sortit tan bonic?
    PTNTS
    Dolça

    ResponSuprimeix
  10. El cullerot Festuc: tens raó: no sé perquè, però tots els pastissos de poma són bons. Déu ser que aquesta fruita és màgica!

    OLLES I SOMRIURES: aquest és un problema que se'm planteja sovint! I és que quan un plat té una bona decoració, t'agradaria conservar-lo per contemplar-lo a totes hores. Però no pot ser!

    Maria Dolores: si aquell pastís era capaç d'aixecar un cos tan deprimit, suposo que devia ser ben bo. La decoració.... potser també era ben maca!
    Vaig fer les flors per donar-li una mica més d'alegria, i el vermell de les cireres hi fa molt!

    Daniela: gràcies! També sóc "brava" a menjar-me les coses que faig, i hauria de moderar-me una mica per no engreixar-me. Ja m'engreixen prou els vostres comentaris!

    Montserrat: eren tots els ingredients en conjunt que el feien bo. Sinó, com s'entén que ens l'acabéssim en un tres i no res?
    I no pateixis, dona, que no faig intrusisme professional, ja,ja... Però si l'home de la història pot anar trampejant la seva vida a base de pastissos... ja anirà a la consulta d'un bon professional quan realment ho necessiti!

    Mesilda: tu sempre amb les paraules adequades!
    Ja s'han acabat les festes? Sempre m'ha agradat veure lo ben abillats que van els protagonistes d'aquestes festes.
    Ho has endevinat: després del braç de gitano salat ens vam menjar aquest pastís de poma. Vam quedar com un reis (moros o cristians, que suposo que tots devien tenir a taula grans menges)!

    bajoqueta: jo també me'n menjaria un trosset ara, ben fresquet de la nevera, però aquesta vegada l'hauràs de fer tu, que avui ja he cuinat prou!

    Bé, noies, us agraeixo els vostres comentaris i m'agradaria tornar-lo a fer per poder compartir amb totes vosaltres un trosset d'aquest pastís a casa meva. Petons a totes!

    ResponSuprimeix
  11. Tans caps tans barrets, tantes cuineres (i cuiners) tans pastissos de poma. El teu és d'una bellesa exquisita, i la manera de cuinar-lo del tot genial. Moltes abraçades bonica Margarida!!!

    ResponSuprimeix
  12. On hi hagi canyella i melmelada de pruna...:P Mama, la massa et va sortir molt bona. A mi no em passa com l'home deprimit de la teva història però em va encantar esmorzar un trosset de pastís acompanyat de la llet calenta amb cafè... que bo!!

    ResponSuprimeix
  13. m'encantaria curar-me amb un bon tros d'aquest pastís de poma tan original i ben presentat ;)

    ResponSuprimeix
  14. Ostres, ara mateix agafaria un trosset d'aquest pastís de poma tan ben guarnit amb les floretes de poma. :)
    Petons!

    ResponSuprimeix
  15. Dolça: sí que sap greu, sí, però no hi ha altre remei! L'alternativa seria deixar que es fes malbé, i això encara seria pitjor!

    La cuina vermella: ja teniu raó, ja! Tants caps, tants pastissos. I tantes boques disposades a menjar-se'ls!

    Natàlia: sí que era bo, sí. I el trosset que va sobrar, ben a gust que te'l vas menjar per esmorzar, oi?

    Manel: tant de bo totes les malalties es poguessin curar tan fàcilment, oi?

    Mercè: les floretes eren per donar una mica de color a aquest pastís, i trencar la monotonia del daurat, però per ser més bo ni li calien.

    Us agraeixo a tots els comentaris que m'he escrit, i us desitjo un bon cap de setmana. Espero que l'aprofiteu bé, que les vacances ja arriben a la seva fi!

    ResponSuprimeix