Bombons de xocolata

No m’agrada l’amic invisible. Si em toca algú que ja és amic, no cal participar en aquest tipus de joc per fer-li un petit obsequi. Però si la sort ha volgut que tingui un detall amb algú amb qui no tinc gaire tracte, se’m presenta un gran problema. Què li agrada?

Busco, pregunto, medito, torno a buscar... I gairebé sempre acabo pagant més del límit establert, per assegurar-me que no acabarà al racó de les andròmines. I tants patiments a canvi de què?

Algú tenia un llibre vell i inútil, que ocupava un espai en el prestatge de la seva habitació, i no sabia com desempallegar-se’n. Jo vaig ser la seva salvació. Però no em considero una heroïna ja que no vaig salvar el llibre de la foguera, sinó de les escombraries.

Jo no vull ser el vostre amic invisible. Vull que tots sapigueu que sóc jo, la Margarida d’ Elmondelacuina, qui us fa aquest petit obsequi. Pensat, elaborat i dedicat amb tot el meu afecte.




A qui no li agrada la xocolata? Doncs uns bombons com aquests són tota una delícia. Presentats a taula en un plat, com a decoració d’un pastís, o posats en una bosseta per regalar als amics, us asseguro que desapareixen de seguida.

Només necessitem xocolata i uns motlles. Si no en teniu, podeu utilitzar els de fer glaçons i encara seran més divertits!




Desfem la xocolata al bany Maria, vigilant que la temperatura no sigui superior als 40-45˚. La remenem bé i l’aboquem al motlle. Acabem decorant amb un Lacasito, una ametlla o unes avellanes torrades. Posem el motlle a la nevera durant 15 minuts i ja podem desemmotllar els bombons.

També els podem fer farcits de taronja. Agafem la taronja confitada i la tallem ben petita. Omplim una tercera part del motlle amb xocolata, posem una mica de taronja i acabem d’omplir amb més xocolata, procurant que els laterals quedin coberts de xocolata. Així, ningú sabrà què hi ha a dins fins que no el tingui a la boca.

Ingredients:

Xocolata Nestlé Postres
Lacasitos
Ametlles torrades
Avellanes pelades
Taronja confitada




I mentre aneu menjant aquests bombons, podeu llegir el llibre de Lisa See Flor de Neu i el ventall secret. Edicions 62 (El balancí, 540), Barcelona, 2006, en què ens parla de la relació de dues dones que, gràcies a un llenguatge secret, són capaces de trobar en l’amistat el sentit de les seves vides.

Estrelletes d'ametlla

De cop i volta em vaig quedar sense res. I, encara que al principi no em vaig adonar, ben aviat vaig ser conscient que la foscor m’acompanyaria a tot arreu.

Podia pregar, desitjant temps millors. O cridar, per fer sentir la meva desesperació. O plorar fins a haver vessat l’última llàgrima. Però res ja no em tornaria la il·lusió que m’havien arrencat.

Era l’home del sac qui s’havia endut el meu tresor? La bruixa perversa dels contes? O potser l’home llop? No, cap d’ells hauria estat capaç de cometre una acció tan execrable.

Els dolents d’avui dia són invisibles. Sents les seves veus a prop, però les seves urpes poden estar a milers de kilòmetres. I malaguanyades són les paraules amb aquests monstres, ja que les seves oïdes són sordes!




Corro aquí i allà, i en la meva pertorbació confonc dia i nit, perquè no hi ha cap sol que em guiï. No m’enviaran potser els déus cap espurna d’esperança? Cap estel fugaç voldrà alleugerir la meva pena? Sé que els meus precs em portaran el consol dels amics, i perquè no es perdin pel camí, il·lumino el cel amb aquestes estrelletes.

Si voleu il·luminar els vostres cors, animeu-vos a fer-les, que són molt bones i fàcils de fer. La recepta és del llibre La gran repostería de Laura Caraza i Mónica Patiño.




Encenem el forn a 170°. En un bol posem la farina, el sucre, la mantega, els rovells i la pell de llimona, i ho treballem bé fins a obtenir una massa homogènia. L’estirem amb el corró i, quan tingui un gruix de ½ cm, amb l’ajut d’un motlle tallem les estrelletes. Les posem en una plata amb paper de forn.




Barregem la clara i el sucre mòlt i unes poques gotes de suc de llimona, i tot seguit pintem totes les estrelletes amb aquesta glaça. Escampem per sobre les ametlles i les enfornem 15 minuts o fins que estiguin daurades.

Ingredients:

250 g farina
75 g sucre
175 g mantega
3 rovells
pell ratllada de ½ llimona

Per fer la glaça:
1 clara
200 g sucre mòlt
unes gotes de suc de llimona

100 g ametlles filetejades






Avui us recomano el llibre de Tahar Ben Jelloun Una absència enlluernadora de llum. Empúries (Narrativa, 159), Barcelona, 2001. La història està basada en fets reals, i és tan colpidora que no em queixo de la meva foscor. Més que res, perquè el meu monstre dóna senyals d’amansiment.

Canelons de carn

Tota la culpa era de la maleïda crosta.

Era l’única filla d’una família de ramaders i els seus pares l’havien educat per ser forta com un noi. De ben petita li havien prohibit plorar i manifestar qualsevol espurna de sensibilitat. Es deia Joana i mai s’havia posat un vestit.

Un matí va rebre una invitació dels veïns per assistir a la festa que feien pel prometatge del seu fill. Una nota a peu de pàgina deia que era obligatori vestir d’etiqueta.

-Com m’ho faré? No puc refusar la invitació! Però... no em veig en cor d’anar-hi! No vull fer el ridícul!

En el fons, somiava en ser una ventafocs i causar admiració entre els convidats. Volia que tots la veiessin com una noia moderna de 25 anys, maca i eixerida. Per això va acceptar la proposta de la seva cosina d’anar a viure amb ella fins al dia de la festa, i deixar-se aconsellar per ella.

Va ser un mes de molta feina: va aprendre a caminar amb sabates de taló, a triar la roba que més li esqueia, a maquillar-se, a ballar...




La nit de la festa, tothom parlava d’aquella noia desconeguda. Tots els nois se la disputaven i ella reia, contenta, en veure que cap d’ells l’havia reconegut, tot i que sovint hi tractava per qüestions de feina.

-Ets la Joana? Quina Joana?

Li van presentar un noi alt i ros, i se’n va enamorar a l’instant. Però com no va saber expressar-li els seus sentiments, la seva fredor va desinflar les il•lusions del jove, que va acabar marxant sense demanar-li una cita.

Camí de casa les llàgrimes li regalimaven galtes avall.

-Maleïda crosta masculina!

I aquella nit va vessar totes les llàgrimes que havia estat emmagatzemant durant 25 anys en un racó del seu cor. L’endemà va trucar al noi per donar-se tots dos una segona oportunitat.


Els meus canelons, com la Joana, també tenen sota la seva crosta un cor encisador, amorosit per un mar de beixamel. Són canelons de festa grossa. De Nadal, per exemple, encara que a la taula de casa els trobareu durant tot l’any. I és que, si ens organitzem, no són gens complicats de fer.




El dia abans rostim els pits de pollastre en una cassola amb oli, salpebrats, amb una cabeça d’alls i una branca de romaní. En un cassó posem els dos talls de carn i els fem com ja vam explicar aquí .

Traiem la pell i els ossos del pollastre i el guardem tapat a la nevera. En un plat posem els talls de carn i una mica de ceba, els tapem amb film i també els posem a la nevera.

L’endemà, triturem per separat les tres carns. Si volem, podem picar amb la vedella una mica de la ceba reservada.




Posem una olla al foc amb força aigua, sal i un rajolí d’oli d’oliva verge extra. Quan bulli, posem les plaques de lasanya, d’una en una, i amb una espàtula remenem amb cura perquè no s’enganxin. Les deixem bullir 15 minuts. Les traiem del foc, les colem, les posem uns segons en aigua freda i les tornem a colar.

Posem al marbre un llençol de cotó (cal que no hagi estat rentat amb lleixiu ni amb suavitzant), i posem les plaques una a sobre de l’altra. Les tallem per la meitat. D’aquesta manera obtenim 12 plaques de canelons. Jo sempre bullo una o dues plaques més del compte per si es trenca alguna durant la cocció.




Preparem la salsa beixamel com ja vam explicar aquí . Posem dos cullerots de salsa al bol on tenim les tres carns triturades. Ho lliguem bé amb una espàtula. Si convé, podem afegir una mica més de salsa. Tapem la salsa amb film transparent perquè no faci tel.

Encenem el gratinador i el posem a 200°.

Distribuïm les plaques pel llençol i anem posant a sobre de cada placa dues cullerades de carn (70-75 g). Cargolem el caneló vigilant que no surti la carn pels extrems.




Escampem una mica de salsa a la base de la safata. Posem els canelons, deixant l’extrem a la part superior. Això evitarà que ens surti la carn a l’hora de servir, si no els agafem bé.

Aboquem la resta de salsa per sobre, fins a cobrir-los del tot. Escampem el formatge per tota la superfície i hi posem uns trossets de mantega. Enfornem els canelons durant 10 minuts o fins que estiguin daurats.

N’hi ha prou amb dos canelons per persona, ja que aquests són de mida XXL. Només en poso deu a la plata perquè nosaltres som cinc. Els altres dos se’ls menjarà demà qui faci més mèrits!


Ingredients (per a 12 canelons):

2 pits de pollastre de pagès
250 g llom ibèric
250 g vedella
6 plaques de lasagne all’uovo De Cecco
850 m l de llet
75 g mantega
65 g farina
Sal, pebre, nou moscada
125 g formatge parmesà
Mantega




La meva filla Núria ja m’ha suggerit el Menú de Nadal. No ho endevinaríeu mai. Canelons? Doncs no! Croquetes de pollastre! Potser us estranyarà, però li he promès que a l’aperitiu no en faltaran. I és que són tan bones com aquests canelons!

Pastissets de Tortosa

Etimològicament, el diumenge és el dia del Senyor, però crec que hauríem de començar a considerar-lo el dia de l’oncle.

Per què, sinó, hi ha tants infants delerosos que arribi aquest dia per anar a veure l’oncle i que aquest els obsequiï amb llaminadures, dolços o petits regals?

-Au, vinga, poseu la mà dins del pot i agafeu tants caramels com vulgueu –ens deia l’oncle, mentre el cor encara ens bategava fort després d’haver pujat de dos en dos les escales de casa seva, i rivalitzant entre nosaltres per veure qui arribava abans!

El dia de Reis, un cop havíem obert els regals de casa, pujàvem corrents a casa seva per descobrir què ens hi havien deixat. Us puc assegurar que eren els llibres més bonics i més interessants que he tingut mai. La prova és que encara els tinc tots!

Però no us penseu que ens passàvem la vida pujant les escales de casa seva! Algun dissabte al vespre, quan sentíem el timbre, ja sabíem que era ell que ens portava les postres de diumenge.

-Oooh! Pastissets de Tortosa! Que bons! –dèiem tots alhora.

L’oncle tenia uns clients d’aquesta ciutat que sovint l'obsequiaven amb un parell de caixes d’aquests pastissets. Ell se’n quedava una i l’altra ens la portava a casa perquè sabia que érem tan llaminers com ell.

Si vosaltres també sou llaminers de mena i no teniu cap oncle que us els regali, feu-los, que són més fàcils de fer del que us pugueu imaginar.

Encenem el forn i el posem a 200˚. Barregem l’oli, l’anís, el moscatell i la pell ratllada de llimona, i afegim la farina de mica en mica, treballant la massa amb les mans fins que estigui ben lligada.

Posem la massa entre dos papers de forn i l’estirem amb el corró fins a tenir un gruix de 3 mm, traiem el paper superior i tallem la massa en cercles de 10 cm de diàmetre. Retirem la massa sobrant.

Al centre de cada cercle posem una cullerada de confitura de cabell d’àngel i, ajudant-nos del paper inferior, els tanquem i premem les vores amb una forquilla.

A mida que els anem fent, els posem en una plata amb paper de forn i, quan ja els tindrem tots, els enfornem durant 15 minuts o fins que comencin a agafar color. Els traiem del forn i els arrebossem amb sucre cristall.




Ingredients:

250 ml oli
65 ml anís dolç
60 ml moscatell
1 pell de llimona
550 g farina
½ kg cabell d’àngel
Sucre cristall

Sempre que faig aquests dolços penso en aquells dies i en tots els detalls que tenia amb nosaltres i que, potser, no li hem agraït prou.

Aquesta recepta va dedicada al meu oncle Andreu, que demà celebra el seu sant. Felicitats!

Empanada de peix

Vaig néixer vora el mar i sempre havia desitjat tenir una petita barca per poder navegar. No havia dit res a ningú perquè, d’ençà que una tempesta s’emportà l’avi, els de casa no havien volgut tenir cap relació amb el mar.

Era realment difícil per a mi aconseguir una barca perquè, al poble, les novetats s’escampaven ràpid i els pares haurien acabat sabent-ho. Hi havia, però, en Narcís, un noi més gran que jo, orfe i amb una vella barca heretada dels seus pares. M’agradava parlar amb ell i escoltar les fantàstiques històries que explicava de les seves sortides al mar. Sé del cert que eren totes inventades però suposo que es devia anar engrescant veient la meva cara de sorpresa.

En Narcís em va ensenyar a navegar i a pescar amb canya. I, encara que tothom donava per fet que sortíem junts, només érem bons amics.

Un dia vaig anar a veure’l i, en no trobar-lo feinejant amb les xarxes, vaig decidir entrar a casa seva. No hi era, però vaig trobar una nota que deia: He hagut d’anar a visitar la meva xicota que està malalta. Cuida’m la barca mentre sóc fora. Narcís.

La barca? Deixava la barca al meu càrrec? No m’ho vaig pensar dues vegades! Per primera vegada sabria què era sortir sola a navegar i sentir la grandesa del mar. Gronxada per les onades i acompanyada de la remor del vent, estava embadalida amb els meus pensaments mentre subjectava amb suavitat la canya.

Tot d’una, una gran sacsejada em va tornar a la realitat. Un peix havia picat l’ham, però era tan gros que, d’una estrebada, em llançà al mar. Jo no volia deixar escapar la meva pressa, però a mida que les forces minvaven, veia esmunyir-se la canya d’entre les mans.

I ja em teniu enmig del mar, lluny de la barca i lluitant entre les onades perquè... ningú s’havia preocupat mai d’ensenyar-me a nedar! No recordo res. Em van trobar inconscient a la platja. Jo crec que va ser l’ànima de l’avi qui em salvà la vida. La barca va aparèixer a dues milles de la costa. I no es trobà cap rastre del peix.

Per fer una empanada tan bona com aquesta no cal que aneu vosaltres mateixos a pescar el peix. N’hi haurà prou que tingueu un peixater de confiança que us el vengui ben fresc.





Tenim tots els ingredients? Som-hi, doncs! Encenem el forn a 200˚. Quan estigui ben calent, salem el rap i el lluç i els posem al forn en una plata amb 100 ml d’aigua, de 10 a 15 minuts, fins que estigui cuit. En retirem pells i espines, i reservem el suc de la cocció. Pelem les gambes. Posem en un cassó ¼ de litre d’aigua, el suc reservat i els caps i les pells de les gambes, i ho fet bullir durant 15 minuts. Colem el suc.

Rentem els musclos i els posem en un cassó al foc amb una mica d’aigua. Tapem i ho fem bullir uns minuts fins que s’hagin obert. En retirem les valves i reservem els musclos. Si colem l’aigua que ens ha quedat, la podem congelar i utilitzar-la quan fem una paella de peix.




Tot seguit fem la salsa beixamel d’aquesta manera: Escalfem la llet. Fonem en un cassó la mantega, afegim la farina i anem remenant fins que estigui ben lligada. La deixem coure un parell de minuts a foc molt suau i li anem afegint la llet sense parar de remenar perquè no es formin grumolls. Finalment hi afegim el brou de bullir les gambes. Posem pebre i nou moscada ratllada. Deixem que es vagi coent durant uns minuts i hi aboquem les gambes i, un cop cuites, els trossos de rap i lluç i els musclos. Rectifiquem de sal i tanquem el foc.

Tot això ho podeu fer mentre es descongela la pasta de full, però si teniu convidats i no voleu passar tanta estona a la cuina, podeu fer-ho el dia abans.

Estirem una mica amb el corró les làmines de pasta de full, ja descongelades, fins a obtenir la mida que volem. Posem una de les làmines a sobre de paper de forn, pintem les vores amb ou batut i hi aboquem la salsa beixamel amb el peix, escampant-la bé i deixant les vores lliures. Tapem amb l’altra làmina. Amb una forquilla pressionem a sobre de les vores perquè quedin enganxades, i amb un talla-pastes fem uns dibuixos per tota la superfície. Tot seguit la pintem amb ou batut i, amb la punta del ganivet fem uns forats perquè hi pugui sortir el baf. L’enfornem durant 20 minuts o fins que estigui ben daurada.




Ingredients:

Per a la salsa beixamel:
50 g mantega
50 g farina
350 ml llet
150 ml brou de marisc
Sal, pebre i nou moscada

½ kg de rap
½ kg de lluç
½ kg de gambes
½ kg de musclos

2 làmines de pasta de full (250 g cada una)
1 ou per pintar




Si sou curiosos de mena, segurament us preguntareu quina va ser la reacció d’en Narcís en tornar a casa seva. Haureu de tenir una mica de paciència, perquè us ho explicaré en una altra ocasió. Mentre, podeu entretenir-vos llegint El vell i la mar, d’Ernest Hemingway. Edicions Proa (Biblioteca A Tot Vent, 125) Barcelona, 1966. I gaudint amb aquest plat de dia de festa!

Pastís de préssec

Hi ha gent tan mandrosa que, per no pelar-se la fruita, s'estima més no menjar-ne. I no assenyalo ningú. Però no puc negar que pel meu cap han passat volant en un segon uns quants noms. El teu, potser? No, no pateixis, que sóc prou discreta i no els diré en veu alta per no malmetre el teu prestigi.

I qui ha dit que tota la fruita s’ha de pelar? És evident que no ens podem menjar la pela del plàtan, de la taronja o del meló, però hi ha moltes fruites que ens les podem menjar senceres, sense llevar-ne res. Pomes, peres, préssecs, prunes... totes del grup de la Pe.

No trobeu que és realment patètic que algú decideixi no menjar fruita només per peresa? No sé pas quin plaer poden trobar en una alimentació tan pèssima! I ja és penós, ja, que sempre hi hagi qui fa el ploricó només per aconseguir que algú li peli la fruita!

Sempre he dit que si hagués de treballar en una botiga, triaria una fruiteria. Cada temporada fruita diferent, colors variats i olors fantàstiques. Ara pico un raïm, ara tasto una maduixeta, ara devoro un plàtan pigat. Potser el negoci no rutllaria, però jo estaria ben alimentada!

Aquest pastís és tan fàcil i ràpid de fer que fins i tot resulta ideal per a mandrosos de tota mena. En la seva elaboració he utilitzat préssec en almívar perquè, tot i que encara se’n veuen de frescos al mercat, no estan en la seva millor època.

La pasta de full és congelada. La crema pastissera la podem fer el dia abans. I amb només mitja hora tindrem unes postres de luxe, sanes i sense feina de pelar la fruita! Què més volem?

Comencem preparant la crema pastissera com ja vam explicar aquí. Un cop feta, la tapem amb film transparent i la deixem refredar.

Descongelem la pasta de full. Encenem el forn a 220˚. Folrem un motlle amb la pasta de full i pintem les vores amb ou batut. Cobrim la base amb paper de forn i posem a sobre un bon grapat de cigrons. L’enfornem durant 20 minuts o fins que estigui ben daurada.

Enretirem els cigrons i el paper i omplim la base amb la crema pastissera. Tallem el préssec a gallons i cobrim tota la superfície. Acabem decorant amb uns grans de magrana o unes fulles de menta i una cirera.


Ingredients:

Per a la crema pastissera:
4 rovells
125 g sucre
45 g Maizena
½ l llet
Pell de llimona

1 làmina de pasta de full
1 ou per pintar
1 pot de préssec en almívar de 845 g
Grans de magrana (o 1 cirera i fulles de menta)

Si la serp va seduir Eva amb una poma, a mi m’hauria enganyat amb un préssec, sobretot si aquest és de Calanda. Bon color, de textura ferma i un perfum que enamora!

Panellets

Estava segura que aquella nit el seu fill tornaria a casa i ella sentiria una alegria immensa, encara que només fos per unes hores. Així havia estat els últims tres anys, des del dia que se’n va anar de casa i va deixar la pobra dona ben sola.

-Fill, que no et donen menjar? Estàs tan pàl•lid!

El dia abans s’havia passat tota la tarda fent panellets de pinyons i els havia posat ben arrenglerats en una plata. Després de dinar, havia posat els moniatos a la llar de foc perquè s’anessin fent amb el caliu de les brases. Les castanyes les torraria al vespre, perquè les trobés ben calentes. Com sempre.

Es passava tot l’any plorant l’absència del fill i només es mostrava alegre quan el veia aparèixer al menjador de casa.

-No li fas cap bé amagant-li el teu patiment! El noi ha de veure la teva angoixa, la tristor tan intensa que sents per la seva absència. Si no el vols veure com una ànima en pena, no disfressis més la teva desesperació! –no es cansava de repetir la seva millor amiga.

Era creença popular que per Tots Sants els morts tornaven per unes hores a casa. Si veien els familiars tristos per la seva pèrdua, en retornar al Purgatori, eren rellevats de la pena i lliurats a la Glòria. Però si la família es mostrava alegre, el mort havia de restar al Purgatori un any més.

I aquella tarda, rumiant les paraules de l’amiga, va decidir que no allargaria més la pena del fill i que faria el possible per ajudar-lo a descansar en pau. Per això, quan el va tenir al davant, es va desfogar, mostrant al noi la ràbia que sentia per la seva mort inútil.

-Com em vas poder fer això, fill? Com? Per què havies de creuar el carrer sense mirar? Ja fa tres anys que em vas deixar òrfena! I com creus que em sento sense tu? Buida? No, en absolut! Em sento plena ... plena de pena, i en la meva desesperació sóc incapaç de viure. Un mar de llàgrimes he vessat des del dia de l’accident! Ploro per tots els racons de casa, ploro quan veig un noi al carrer, ploro cada vegada que passa un cotxe gris, quan obro l’armari i veig la roba que ja no et posaràs, quan cuino els plats que més t’agradaven... I ploro perquè sé que ja no tornaràs!


Aquella nit, després de tres anys, va poder dormir més tranquil•la, i estava segura que l’ànima del noi també va poder descansar. L’endemà, va trobar la plata del panellets buida.

Jo, com la mare del noi, cada any faig un munt de panellets perquè se’ls mengin les persones que estimo. I a la nit deixo un plateret a la cuina, per si apareix una ànima afamada. Si voleu saber com els faig, tot seguit us ho explico.

Per fer els panellets primer de tot hem de fer el massapà. Hi ha qui hi posa patata i qui no hi posa cap fècula. Jo acostumo a posar-hi moniato blanc, perquè és el que més m'agrada.

Bullim el moniato amb pell fins que estigui cuit, i el deixem refredar del tot. El pelem i l’aixafem bé amb una forquilla, afegim el sucre i ho barregem bé amb una espàtula de fusta. Afegim l’ou, la pell de llimona ratllada i la vainilla ensucrada. Tot seguit hi aboquem la meitat de l’ametlla, treballant bé tots els ingredients amb l’espàtula. Afegim la resta de l’ametlla i ara seguim treballant la pasta amb les mans. Aquest pas és una mica laboriós, perquè no pararem fins que l’ametlla suï, és a dir, fins que quedi ben brillant pel seu propi oli. Sabrem que és el moment perquè les mans ens quedaran netes i no se’ns enganxarà la pasta. No us vull desanimar, però això vol dir mig hora de feina manual. Fem un cilindre, l’emboliquem amb film transparent i el deixem reposar 1 o 2 dies.

Per fer panellets de pinyons:
Agafem trossets de pasta de 20 g i fem unes boletes. Les passem per clara d’ou batuda i tot seguit les posem a la tassa on haurem posat els pinyons i, prement una mica, veurem que els pinyons hi queden enganxats. Si hi ha algun tros sense pinyó, l’enganxem amb els dits. Els pintem amb rovell d’ou.

Per fer panellets d’ametlles:
Agafem trossets de pasta de 20 g i fem unes barretes rectangulars. Les passem per clara d’ou i tot seguit pels bol on tindrem l’ametlla granulada, prement lleugerament. Els pintem amb rovell d’ou.

Per fer panellets de cafè:
Afegim 2 culleradetes de cafè soluble a una part de la pasta. Ho treballem bé perquè quedi una massa uniforme i fem unes barretes de 20 g amb les puntes arrodonides. Les enfarinem amb sucre mòlt i posem un gra de cafè al mig del panellet.

Per fer panellets de codonyat:
Estirem el massapà fent una teula. Posem un tros d’un dit de gruix de codonyat, i el tapem amb el massapà. El fem rodolar per donar-li una forma arrodonida, i el tallem amb el ganivet a trossos de poc més d’1 cm de gruix. Els passem per sucre cristall.

Per fer panellets de coco:
Batem l’ou, afegim el sucre i seguim batent amb una forquilla. Afegim el coco ratllat i unim bé tots els ingredients. Agafem una cullerada de pasta i ens la posem al palmell de la mà esquerra. Fem una bola prement bé la pasta i, amb els dits polze i índex de la mà dretà fem un bon pessic.

Si els volem més cridaners, en lloc del pessic, fem una petita cavitat al centre de la bola i hi posem mitja cirera confitada.

Encenem el forn i el posem a 200°. Quan estigui ben calent, posem tots els panellets en una plata coberta amb paper de forn i els enfornem entre 8 i 10 minuts. Els de coco entre 5 i 8 minuts.

Ingredients:

Per al massapà:
400 g sucre mòlt
100 g moniato bullit amb pell
1 ou petit
Ratlladura d’una llimona
1 culleradeta de vainilla ensucrada
500 g ametlles crues mòltes

200 g de pinyons
100 g d’ametlla granulada
2 culleradetes de cafè soluble
Un tros de codonyat
1 clara
2 rovells
sucre mòlt
sucre cristall

Per fer els panellets de coco:
1 ou petit
150 g sucre
150 g coco ratllat
Cireres confitades

Els primers panellets que vaig aprendre a fer són els de coco. Fa gairebé quaranta anys que els faig i la recepta és de la professora d' Enseñanzas del Hogar de l’Institut on vaig estudiar. Fa molts anys que és morta, però sempre que els faig penso en ella, i en totes les coses que ens va ensenyar.

Pollastre a la reina

De què em serveix el títol de reina si no puc portar a terme les meves decisions? Què he de fer si tot se’m capgira i ningú escolta la meva veu? I és que no estava acostumada a aquestes contrarietats!

L’acurada educació amb què vaig ser criada m’ha impedit dir-vos les coses a crits, i molt em temo que no funcioneu ni a cops de bastó, perquè sinó no entenc la vostra ineptitud.

Vull que sapigueu que aquest és el meu reialme, i estic avesada a fer les coses quan em vénen de gust, sense tenir en compte influències foranes. Us pago amb escreix el servei que em doneu i en lloc d’estar-me agraïts, no em mostreu més que indiferència. No us conec, ni en tinc ganes, però us ben asseguro que ja en tinc prou!




Quan era princesa, tenia altres ocupacions menys feixugues i no havia d’estar pendent de vosaltres, però ara que sóc la reina, i tinc les meves obligacions, necessito connectar-me una estona cada dia. Podeu entendre’m quan us dic que estic àvida de les receptes dels blocs amics?

Em rendeixo. M’ho he rumiat bé, i només hi veig una solució. El meu regne per una connexió a internet!!!!

Ja no sóc la reina del meu portàtil, perquè un ordinador sense connexió és poc més que una màquina d’escriure. Sort en tinc d’aquest Pollastre a la reina, que em recorda el que he estat i m’encoratja a seguir lluitant, amb l’esperança de poder tornar a lluir ben aviat la meva corona.



Per fer aquest plat, primer posem a escalfar l’oli i la mantega en un cassó. Tallem els xampinyons a làmines i els pebrots a daus. Els saltegem en l’oli durant tres minuts, i hi afegim la farina. Deixem que es cogui, remenant sense parar amb una espàtula.




Hi aboquem la llet calenta i remenem enèrgicament perquè no es formin grumolls. Afegim la nata i deixem que bulli a foc molt suau, fins a obtenir una salsa espessa, sense deixar de remenar. Salpebrem, posem el pebre vermell i el conyac, deixem coure durant dos minuts més i afegim el pollastre tallat a trossos petits. Una bona remenada i ja podem apartar el cassó del foc. El tapem amb film perquè no faci tel.

Fem bullir l’aigua amb sal i un rajolí d’oli. Afegim l’arròs, remenem i, quan arrenqui el bull, el deixem coure 14 minuts. Colem l’arròs i el posem al plat en forma de corona, i al mig hi aboquem el pollastre amb la salsa. Decorem amb uns grans de magrana.





Ingredients:

6 cullerades d’oli d’oliva verge extra
25 g mantega
200 g xampinyons
½ pebrot vermell
50 g farina
300 ml llet
250 ml nata
Sal
Pebre
Un pessic pebre vermell dolç
3 cullerades conyac
550 g pit de pollastre rostit (o a la planxa), sense ossos
3 l aigua
400 g arròs
Grans de magrana per decorar





Amb aquest plat tan bo, tots tindreu la sensació de dinar com una reina!

Carquinyolis

“Per res del món obris aquesta gerra, estimada meva!” havia advertit a Pandora el seu marit. I, si bé ella havia intentat no caure en la temptació, també és veritat que una de les qualitats que els déus li havien concedit era la curiositat. I què podia fer ella davant d’aquella gerra? “No, no l’ obriré. No puc decebre’l”

Es va passar hores pensant què hi podia haver amagat. Joies? S’acabaven de casar i sens dubte la volia obsequiar amb un regal valuós. Estava segura que si només aixecava una mica la tapa i mirava el seu interior, ningú no ho sabria. I no feia cap mal, perquè al cap i a la fi, tot el seu contingut havia de ser per a ella.




Just en el moment en què les serventes havien sortit de la cambra i no hi havia ningú més que pogués ser testimoni de la seva malifeta, va aprofitar per córrer a destapar-la i, a l’instant, van sortir de la gerra tota mena de mals i vicis: l’enveja, la maldat, la venjança... La visió inesperada d’aquells dimonis la van sorprendre i, un cop refeta de l’ensurt, va precipitar-se a posar la tapa al seu lloc, però ja era massa tard. La gerra era pràcticament buida, car només l’esperança romania en el seu interior. L’esperança, allò que mai abandona els homes!

També jo vaig amagar una cosa en l’interior d’una capsa. I ho vaig fer amb l’esperança que el seu contingut agradés al destinatari del regal. Un bloc amic celebrava el seu primer aniversari i em va fer il·lusió obsequiar-lo amb uns dolços que a casa agraden molt.



Si vosaltres també voleu fer carquinyolis, bé per menjar-vos-els, bé per regalar-los, seguiu les meves instruccions i veureu que són molt fàcils de fer. I no cal dir que són boníssims!




Primer de tot encenem el forn a 220º i posem en remull les ametlles. En un bol posem la farina amb el llevat i la canyella, el sucre, la ratlladura de llimona i l’ou, i ho aixafem tot amb una forquilla. Quan estigui tot ben barrejat, hi afegim les ametlles escorregudes i ho treballem tot amb les mans.



Dividim la pasta en 3 parts. Treballem cada una de les parts fent un bastonet de dos dits d'amplada, que posarem a sobre d’una plata amb paper de forn. Els pintem amb el rovell d’ou (que haurem barrejat amb unes gotes d’aigua) i els enfornem durant 15 minuts o fins que estiguin ben daurats. I, encara calents, amb un ganivet elèctric fem talls al biaix d’un centímetre de gruix. Els posem a sobre de la reixeta del forn i els torrem 5 minuts més.




Ingredients:

150 g ametlles crues amb pell
175 g farina
1 culleradeta i mitja de llevat
1 pessic de canyella
100 g sucre
1 ratlladura llimona
1 ou

1 rovell per pintar





Un cop deixareu la caixa buida, i us puc assegurar que no trigareu a fer-ho, podeu aprofitar-la per desar aquelles coses que considereu petits tresors.

I mentre us mengeu els carquinyolis, dediqueu un temps al llibre Pandora al Congo, d'Albert Sánchez Piñol. Ed. La Campana (Col·lecció Tocs, 47), Barcelona, 2005