Començava a fer calor. Havien dormit molt poc aquella nit i havien hagut de treballar de valent per vendre tot el gènere que portaven. Eren encara uns nois però feien feina d'homes. Ja se sap, la vida de camp és molt bucòlica per als somiadors, però qui l'ha de treballar la veu amb uns altres ulls.
Al Born els havien pagat un bon preu per totes les hortalisses que portaven. Ara, calia tornar cap al mas amb el carro buit. El Bru, que tantes vegades havia fet el mateix recorregut de Montgat a Barcelona, i de Barcelona a Montgat, sabia el camí de memòria i, tot i anar menys feixuc, avançava amb una certa mandra encomanadissa. Els nois anaven picant cireres d'un saquet que havien comprat per fer més lleuger el viatge.
-Has vist, Joan, com et mirava aquella morenassa que ha vingut a comprar-nos faves? Sí, aquella noia andalusa tan xerraire!
-No m'atabalis, que tinc son!
-No m'atabalis, que tinc son!
En Josep només volia una mica de conversa. Havia tret el tema de la noia per burxar el seu germà gran, però no ho havia aconseguit. Estaven cansats, i el sol començava a picar. Havien de reposar una mica perquè quan arribessin al mas haurien d'ajudar els seus germans a l'hort, i a tenir cura dels animals.
- Joan, no t'agradaria viatjar i veure món?
- Joan, no t'agradaria viatjar i veure món?
-Que no en tens prou amb les coses que hi ha per aquí?
Ja és ben cert que quan un no té ganes de parlar, no hi ha res a fer! En Joan era un noi de grans silencis i no li agradava que el destorbessin. En Josep es va mig estirar al carro i anava paladejant les cireres mentre pensava en les coses que faria quan deixés el pare i els germans i se n'anés a terres estranyes. Coneixeria uns altres costums i menjaria altres coses. Anava agafant cireres i les mastegava pausadament perquè no volia que aquell plaer arribés a la seva fi. Va fer un mos i va contemplar aquell fruit carnós, de sang vermella, i tan sucós, quan de sobte...
Ja és ben cert que quan un no té ganes de parlar, no hi ha res a fer! En Joan era un noi de grans silencis i no li agradava que el destorbessin. En Josep es va mig estirar al carro i anava paladejant les cireres mentre pensava en les coses que faria quan deixés el pare i els germans i se n'anés a terres estranyes. Coneixeria uns altres costums i menjaria altres coses. Anava agafant cireres i les mastegava pausadament perquè no volia que aquell plaer arribés a la seva fi. Va fer un mos i va contemplar aquell fruit carnós, de sang vermella, i tan sucós, quan de sobte...
-Joan! Mira! Un cuc!
-No pots estar callat ni un moment?
En va agafar una altra, va fer un petit mos, va mirar i ...
-Joan! Les cireres tenen cucs!
En Joan va obrir els ulls de cop. Ell havia estat menjant cireres sense parar des que havien sortit de Barcelona. Va fer un mos i... la seva també tenia un petit cuc blanc. En va tastar dues, tres, i totes estaven igual.
-No pots estar callat ni un moment?
En va agafar una altra, va fer un petit mos, va mirar i ...
-Joan! Les cireres tenen cucs!
En Joan va obrir els ulls de cop. Ell havia estat menjant cireres sense parar des que havien sortit de Barcelona. Va fer un mos i... la seva també tenia un petit cuc blanc. En va tastar dues, tres, i totes estaven igual.
-Totes, Josep, totes tenen cucs!
Després d'uns moments de sobresalt, es van mirar i van pensar que ja no podien fer-hi res.
-I ... que n'eren de bones!
Després d'uns moments de sobresalt, es van mirar i van pensar que ja no podien fer-hi res.
-I ... que n'eren de bones!
Us puc assegurar que les cireres que he utilitzat per fer aquest pastís no tenien visites. Són cireres que he vist créixer i madurar. Jo mateixa les he collit i les he espinyolat per fer aquesta recepta que de segur us agradarà. La finor de la pasta brisa combinada amb la dolçor del farciment i l'acidesa de les cireres converteix aquest pastís en una menja exquisida.
Tant es pot menjar tebi com fresquet de la nevera. No sabria dir com m'agrada més. Animeu-vos a fer-lo, ara que és arribat el temps de les cireres.
Primer de tot fem la pasta brisa posant en un bol tots els ingredients i amassant-los amb la mà. Quan veiem que s'han unit formant una bola, la deixem reposar a la nevera durant mitja hora.
Encenen el forn i el posem a 170º. Traiem la pasta de la nevera i l'estirem. Jo n'he tingut prou quantitat per folrar 6 flameres i dos motlles de 20 cm. Per evitar que pugi durant la cocció, retallem un tros de paper de forn de la mida de la base del motlle i el posem a sobre de la massa. I hi aboquem un bon grapat de cigrons, que facin pes. L'enfornem durant 15 minuts.
Mentre està al forn, podem aprofitar per espinyolar les cireres. Després, posem en un bol els ous, el sucre i la crema de llet i ho batem tot una mica.
Quan la pasta brisa ja està cuita sense que hagi agafat color, la traiem del forn. Pugem la temperatura a 180º. Retirem els cigrons i el paper i hi aboquem el farciment. I amb una mica de cura anem posant les cireres. Tornem a posar el pastís al forn, aquesta vegada durant 20 minuts, o fins que hagi quallat el farciment. Desfem al foc 2 cullerades de gelatina de poma amb una mica d'aigua. La deixem refredar una mica i tot seguit pintem tota la superfície del pastís.
Tant es pot menjar tebi com fresquet de la nevera. No sabria dir com m'agrada més. Animeu-vos a fer-lo, ara que és arribat el temps de les cireres.
Primer de tot fem la pasta brisa posant en un bol tots els ingredients i amassant-los amb la mà. Quan veiem que s'han unit formant una bola, la deixem reposar a la nevera durant mitja hora.
Encenen el forn i el posem a 170º. Traiem la pasta de la nevera i l'estirem. Jo n'he tingut prou quantitat per folrar 6 flameres i dos motlles de 20 cm. Per evitar que pugi durant la cocció, retallem un tros de paper de forn de la mida de la base del motlle i el posem a sobre de la massa. I hi aboquem un bon grapat de cigrons, que facin pes. L'enfornem durant 15 minuts.
Mentre està al forn, podem aprofitar per espinyolar les cireres. Després, posem en un bol els ous, el sucre i la crema de llet i ho batem tot una mica.
Quan la pasta brisa ja està cuita sense que hagi agafat color, la traiem del forn. Pugem la temperatura a 180º. Retirem els cigrons i el paper i hi aboquem el farciment. I amb una mica de cura anem posant les cireres. Tornem a posar el pastís al forn, aquesta vegada durant 20 minuts, o fins que hagi quallat el farciment. Desfem al foc 2 cullerades de gelatina de poma amb una mica d'aigua. La deixem refredar una mica i tot seguit pintem tota la superfície del pastís.
Ingredients:
Per a la pasta brisa:
3oo g de farina
150 g de mantega
75 g de sucre
2 ous petits
1 pessic de sal
Per al farciment:
250 ml de crema de llet
4 ous
75 g de sucre
1/2 kg de cireres
Per abrillantar:
2 cullerades de gelatina de poma
aigua
El Josep de la història és el meu pare.
Estic convençuda que en Josep, amb la seva ànsia de conèixer d’altres lloc i de tastar coses noves, mai hagués pogut imaginar que per a menjar saborós sols tenia que passar per la teva cuina.
ResponEliminaOstres, quines històries el teu pare! Les cireres amb cucs! Sort que al teu deliciós pastís no se n'hi veu cap, perquè sinó, la veritat, no sé si podria menjar-me'l! ;) jeje
ResponEliminaT'ha quedat amb una pinta genial!!
Petons!
Quina delícia de pastís... les cireres són un vici, oi? Això sí, sense visites, eh? Je je je...
ResponEliminaAcabo de llegir 3 receptes diferents de pastissos de cirera en menys de 10 minuts i m'heu fet entrar unes ganes boges de menjar-ne un tall...
Quina història tan entretinguda, i el pastís deliciós, de vici!
ResponEliminaUn petó! Beth
M'ha encantat la teva història, i saps per què?
ResponEliminadoncs perque el meu home es diu Josep, el seu germà es diu Joan, i han estat a pagès fins que s'han independitzat.......
I la recepta del pastís, també em sembla molt original amb les cireres....i facilet
ptns
muchas gracias por compartir esta historia familiar con nosotros, y esta deliciosa receta!
ResponEliminaJo tinc una mania amb els cucs.. em vaig comprar l'estri de treure els pinyols a les cireres perquè abans de menjar-les les tinc que desossar primer i veure que no en tenen.. Un molt bon pastís i la teva història, càlida com sempre.
ResponEliminaHola Margarida. Pues menos mal que no fui yo el Joan del cuento porque si me llega a pasar a mi no quiero ni pensarlo. Me dan escalofríos jj.
ResponEliminaMenos mal que estas cerezas son estupendas y no hay que mirarlas una a una jj.
La tarta que has hecho debe estar para no dejar ni señal. Tengo previsto hacer una, así que ya la verás. Me conformaría con que me saliera la mitad de buena que la tuya.
Saludos
Margarida,
ResponEliminaEn primer lloc, felicitats per aquest deliciós pastis que ens presentes. En segon lloc, felicitarte perquè m'encanten les històries amb que guarneixes els teus posts. Una autèntica delicia tot plegat. Una abraçada
Jo només he probat la claufotis...i m'encanta!! Així que aquest pastís me'l poso a la llista de pendents ara que és temps de cireres!! Esperem per això que sense visites! ;)
ResponEliminaPetunets,
Eva.
un pastel delicioso y te ha quedado muy bonito, un saludo pepa.
ResponEliminaApa noia, que bo, aquest pastís té les tres BBB.
ResponEliminaUna abraçada.
ja ja ja quina história més dolça i divertida que ens has explicat, sempre és un plaer llegir-te és com fer un parèntesis a la vida cotidiana i fer una mica de retorn a la inocència de la infantessa sense parlar de les teves receptes com aquets pastis de cireres simplement extraordinari
ResponEliminapetonets i bon cap de setmana
Dolorss. dona, aleshores no ho sabia però ara sí, perquè bé que tasta tots els pastissos que faig (és el meu pare)!
ResponEliminaMercè: en haver sentit aquesta història de petita, sempre que menjo cireres tinc el costum de tallar un trosset amb el ganivet i mirar: si no hi ha visites, tota la cirera a la boca!
Gemma: s'ha d'aprofitar ara que n'hi ha, que si t'esperes una mica ja s'haurà acabat la temporada!
La Llibreta Viatgera: Mira si és bo aquest pastís, que tinc una filla que em va dir: el pastís m'encanta, és boníssim, però em sobren les cireres!(sic)
Manresa: ja ho diuen, ja, que de Joans, Joseps i ases, n'hi ha a totes les cases!
I mira si és fàcil que fins i tot, si et vols estalviar fer la pasta brisa, la pots comprar feta. Aleshores sí que en 2 minuts tens fet el pastís!
SandeeA: gracias, guapa. Yo disfruto mucho viendo tus ingeniosas recetas!
Maria: jo també me'l vaig comprar però per anar més de pressa per espinyolar-les quan he de fer pastissos. Per menjar-me-les, no em cal, perquè utilitzo un ganivet.
Juan: estas cerezas son estupendas. Y además biológicas, porque no están ni ensulfatadas! Y es un gusto ver el árbol todo blanco cuando florece!
Ya estoy esperando tu tarta, y como mínimo, será tan buena como la mía.
Josep: gràcies, noi, per les teves paraules. Faig el que puc, però confesso que m'agradaria fer-ho millor.
El cullerot Festuc: jo vaig fer un clafoutis fa quinze dies, però m'agrada més aquest perquè és semblant pero a més a més té la pasta brisa,que és molt bona.
pepa cooks: gracias por pasarte por mi cocina. En cuanto termine te hago una visita.
Carme: Bueno, Bonito, Barato? Segur que sí! I molt fàcil de fer.
Mar:història de la infantesa del meu pare, però dolça, dolça... a mi em passa i m'agafa un mal de ventre bestial!
Parlant d'infantesa, veig que la Carla ha crescut bastant. Es veu molt maca en aquest foto! I la mare, super-orgullosa, és clar!
Us agraeixo les vostres visites amb els comentaris que em feu. Aquest pastís és molt bo, i us el recomano. De fet, el podeu fer amb la fruita que més us agradi. Una abraçada a tots!
Una història molt divertida!. De fet, encara que no ens agradi gens pensar-hi, segur que tots hem menjat cucs alguna vegada. Ja sigui amb els bolets, les fruites, els fruits secs... Jo sempre miro molt les fruites i els bolets els vaig retallant fins que no hi ha cap cuc, però no podria afirmar que no n' he menjat mai cap.
ResponEliminaEl pastís, el provaré, segur que és molt bo.
ptns.
Ei Mama!!! aquesta història és molt divertida. No vull ni pensar la cara que deuria posar l'avi en adonar-se que totes les cireres tenien cucs...!!
ResponEliminaI el pastís, molt bo, encara que potser té massa cirera pel meu gust.
Ara em faré un bon sopar, i sí, després rentaré tots els plats i paelles que embruti jejeje
:)
Bon dia Margarida.
ResponEliminaMolt bo el relat de les cireres i els cucs.I la lliçó es clara:allò que s'ha fet,fet està,i si estaven bones,perquè preocupar-se...!
El teu pastis, com tu dius,tebi o fresquet està per a donar bon compte d'ell.
Que sort tenim en estes terres per disposar de la varietat de matèries primeres tan gran i exquisides!.
Un beset.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaAi per un moment he pensat que a les teues cireres també havien inquilins jajaja.
ResponEliminaEspero que haigue sobrat un trosset per berenar... m'encanta la pasta brisa, les cireres i la crema :)
Annafs: Jo també sóc de les que miren i remiren , sobre tot els bolets, però tampoc podria jurar que mai no me n'he menjat cap. Encara que... espero que no!
ResponEliminaEl pastís, boníssim.
Núria: Així m'agrada, que toquis totes les tecles: no només t'ho prepares, sinó que també neteges. Ai, que divertida seria la cuina si només cuinéssim i fent click desaparegués tot el que hem embrutat!
Mesilda: ja ho diu el meu pare que no van agafar cap mal de ventre!
Tenim molta sort de viure on vivim, sobre tot els de la part mediterrània, que gaudim de fruita variada i dolça. Quan he viatjat fora del nostre país, he vist fruita molt maca d'aspecte però sense gust, i és que el sol fa meravelles!
Gràcies a les tres pels vostres comentaris. Us desitjo que tingueu una bona setmana, i a tu, Núria, que et vagi molt bé la selectivitat.
Aquesta història m'ha recordat una altra -era un acudit, eh?-, que explicava el meu pare de dos que van anar a robar préssecs i se'ls menjaven, afamats, dalt del presseguer, fins que un d'ells va dir: "Són tan bons, que em menjaria fins i tot els pinyols", a la qual cosa l'altra, sobtat, li va preguntar: "Ah!... Però és que en tenen?"
ResponEliminaM'encanta llegir les teves receptes precedides sempre d'una història, en aquest cas, tan entranyable per a tu.
I el pastís ha de ser de vici!!!
Bajoqueta: no, no , a les meves cireres et puc assegurar que no hi havia visites! M'esgarrifo només de pensar-hi!
ResponEliminaHe escrit que vaig fer dos pastissos com el de la foto i 6 petits de mida individual. Però no és cert: en vaig fer el doble, i entre nosaltres 5 ens els vam menjar en tres dies! Eren tan bons que no vam deixar ni una engruna. Fins i tot la Núria, a qui no agraden gaire les cireres passades pel forn, m'ha dit que a veure quan en torno a fer un altre!
Enric: doncs els pinyols dels préssecs no, però els de les cireres ben bons que són! Jo sovint me'ls empasso. A casa són incapaços de fer-ho, però jo... dec ser més pagesa!
I parlant de pinyols de cireres: em van regalar un coixí que va la mar de bé per l'esquena, quan estàs assegut al sofà, que en lloc d'anar farcit d'espuma, porta pinyols de cirera! I és de la marca Cerecita.
Gràcies a tots dos pels comentaris que em feu.