Pastís català de carn i patates







Des que el seu fill havia tornat d' Anglaterra que no havia parat de demanar-li un pastís de carn. I, tot i haver passat gairebé un any, encara no havia pogut satisfer el seu desig. Unes vegades, era la mandra. D'altres, després d'haver-se fet un tip de navegar per internet buscant receptes del beef and potatoes pie, era el noi qui li deia que no era ben bé allò, que aquells pastissos no s'assemblaven al que ell havia menjat.

La mare havia conclòs que el fill tenia el pastís idealitzat. Només n'havia menjat un, però per sempre més passà a l'imaginari dels records agradables i estava convençuda que, per més bona cuinera que fos, mai superaria el pastís de carn anglès.

Un dia el va fer seure al seu costat i van estar estudiant junts totes les possibilitats. La carn no havia de ser picada. No havia de portar puré de patates, però sí patates a trossos. Ceba, la mínima. Gens de pebrot. Espècies fortes, suprimides. La carn havia d'estar a l'interior, i tenir una capa de massa cruixent per fora. Res de formatge.





Amb tots aquells condicionants la mare va decidir que faria una mena d'estofat de vedella i patates, tallat tot a trossos petits, i ho posaria al forn cobert amb pasta brisa. "Vols dir que serà bo?" "Tu, deixa'm fer!" I, renoi, si va fer! Quina bona olor que se sentia a casa seva aquell dia per dinar! I, en treure'l del forn, tan daurat i lluent amb aquella forma rodona, semblava que el sol hagués entrat a la seva cuina.

Faltava, però, l'aprovació del fill. La mare va posar amorosament una ració al seu plat i quan, després de tastar-lo, va aixecar el cap i va dir "Mmmm, que bo! Mama, és un pastís boníssim!" "Però... és tan bo com el que et vas menjar a Anglaterra?" , va insistir la mare. "No ho sé, ja no me'n recordo gaire de com era. Però aquest és molt bo i l'has de tornar a fer més vegades."

"I quin nom li posarem? No és un pastís anglès de carn, tampoc americà, ni australià!" "No l'has fet tu? No dius que li has posat el teu estofat? Doncs està clar, mama: Pastís català de carn i patates!"






I així va ser com van batejar aquell pastís. No recordo com ha arribat la recepta a les meves mans, però no tinc cap problema a passar-vos-la i fer-vos partícips d'aquesta novetat mundial. Seguiu llegint i prenent nota, perquè no la trobareu a cap llibre ni a cap altre bloc.

Per fer l'estofat, tallem a trossos petits la carn i la fregim amb oli abundant. Un cop feta, la reservem. Piquem ben fina una ceba i la posem al foc en l'oli de fregir la carn. Quan gairebé estigui cuita, li afegim una pastanaga tallada a rodanxes fines, i deixem que es coguin juntes. Mentre, pelem les patates i les tallem a trossos petits i les coem al vapor durant 12 minuts.

Tornem a posar la carn a la paella amb la ceba i la pastanaga, i afegim també les patates. Salpebrem, i posem també una mica de clau mòlt. Tanquem el foc. Escalfem el brou de pollastre.

En un cassó desfem la mantega, posem la farina, remenem bé que no hi hagi grumolls, ho deixem coure un parell de minuts i li aboquem el brou calent, remenant bé amb un batedor. Ho deixem coure uns deu minuts a foc molt lent. Posem sal, una mica de pebre i nou moscada. Passat aquest temps, hi afegim la carn i les patates reservades. Tanquem el foc i ho tapem amb film transparent perquè no s'assequi.






Ara farem la pasta brisa. Posem la farina sobre el lloc de treball, amb un forat al mig, on posarem la resta d'ingredients. L'anem treballant barrejant-los, però esmicolant la pasta amb els dits, com si féssim engrunes, fins que ella mateixa s'ajunti i formi una bola. La partim en dos trossos, els emboliquem amb film transparent i els posem 1/2 hora a la nevera.

Agafem una de les boles i l'estenem amb el corró posant-la entre dues làmines de film. D'aquesta manera la treballarem més bé sense que s'enganxi enlloc. Folrem un motlle amb aquesta massa, i punxem la base amb una forquilla. I per assegurar-nos que no pujarà, la cobrim amb paper de forn i posem a sobre uns cigrons perquè facin pes, com ja vam explicar aquí. L'enfornem durant 15 minuts a 200º.

La traiem del forn i li posem el farciment de carn i patates, deixant un marge d'un dit tot al voltant, que pintarem amb ou batut. Estirem l'altra bola que teníem a la nevera i cobrim el pastís, prement les vores amb els dits, perquè no surti el farciment. Pintem tota la superfície. Amb els retalls de massa que ens han sobrat podem decorar-lo perquè ens quedi més bonic. Amb la punta d'un ganivet, fem uns petits forats i l'enfornem fins que estigui daurada. Entre 25 i 30 minuts.

Ingredients: (per a 1 motlle rodó de 28 cm)

Per l'estofat:
750 g carn de vedella (vaig posar filet de pobre)
600 g de patates
1 ceba petita
1 pastanaga
oli d'oliva verge extra
sal, pebre, clau mòlt

Per la salsa:
35 g mantega
35 g farina
350 brou de pollastre i verdures
sal, pebre, nou moscada

Per la pasta brisa:
400 g farina
200 g mantega
8 cullerades d'aigua freda
2 pessics de sal

1 ou per pintar el pastís






La seva fama traspassarà les fronteres i arribarà a terres llunyanes? Algú, en algun lloc del món, sabrà pronunciar el nom d'aquest pastís?




20 comentaris:

  1. Je je je... quina història més bonica i divertida alhora!
    Crec que tots tenim plats idealitzats i irrepetibles, però estic segura que aquest pastís de carn català supera amb escreix l'original. A més, queda tan bonic que quin greu deu saber tallar-lo...
    Segur segur que traspassarà fronteres! :)

    ResponElimina
  2. Quina manera més bonica d'explicar-nos el pastís, Margarida, a més de a la cuina pots dedicar-te a les lletres!
    Avui torna la meva filla de Londres, portarà un pastís de carn idelaitzat a la memòria? Ja t'ho diré (però, en secret, em sembla que no)!
    PTNTS
    Dolça

    ResponElimina
  3. Gràcies Margarida pel consell del blat de moro. N'aniré a buscar, m'agrada el blat de moro.

    Aquest plat que expliques avui fet amb pasta brisa. Me l'apunto i l'incloc a la llista d'espera del bloc per provar-lo ben aviat.

    Té una pinta!
    bloc pa amb oli i xocolata

    ResponElimina
  4. No haguessiu pogut posar un nom més adient!!! Super original i mooooolt vistós!!! I tantq eu sembla que hagi sortit el sol!!
    Petunets,
    Eva.

    ResponElimina
  5. Gemma: espero que traspassi fronteres i arribi ben lluny. I no hem après nosaltres a pronunciar una cosa tan rara com bif an poteitos pai? Doncs m'agradaria que també sabessin pronunciar bé el seu nom. No és tan difícil, oi?

    Dolça: és que les noies són tot un altre món! Les meves, quan hi van anar, no tenien cap menjar idealitzat. És més, una ho trobava tot horrible i anava a les botigues a comprar fruita fresca perquè la trobava a faltar. I és que aquí en tenim de tan bona!

    A peu coix: doncs les fotos no m'han quedat gaire bé. No sé què em passa que últimament no sé captar l'ànima del menjar que faig. I a més a més, són fosques i estan mig borroses. Al natural, realment semblava un sol acabat de sortir del forn.

    El cullerot Festuc: feia gairebé un any que l'Oriol esperava aquest pastís, i quan el vaig posar a taula i ens el vam menjar, tots em van dir que l'havia de posar al bloc, de tan bo com era. I allà mateix vam decidir posar-li aquest nom. Queda batejat, doncs, per sempre més. ja,ja...

    ResponElimina
  6. M´ha encantat la teva història...què no farem per un fill!!! i el pastís ummmmm mai he provat un pastís anglés però estic segura que el teu no ha de envejar-li res de res....petonets

    ResponElimina
  7. El teu fill et va posar un repte que has superat amb escreix!! No ho dubtis, el teu pastís català superarà totes les fronteres. Un petó bonica.

    ResponElimina
  8. La història preciosa però el pastis ummmm apetitós.
    Jo crec que quan prepari l'estofat, pensaré en el pastis.

    ResponElimina
  9. Com som les mares que tot el que agrada als fills els hi hem de fer en un moment o altre...
    Es clar, que si els agrada i els hi veus a la cara i a més t' ho diuen... és el millor reconeixement.
    ptns.

    ResponElimina
  10. Bona vesprada Margarida.
    Que mà tan bona tens per a donar les formes als pastissos,igual per als dolços que per als salats,et queden perfectes.Segur que el teu fill quedaria satisfet, i segur que li haurà sabut millor que els que menjava a Anglaterra, ja que este està fet amb un condiment especial:l'afecte d'una mare.
    Un beset.

    ResponElimina
  11. Margarida, ja ho crec que traspassarà fronteres! I una bona frontera serà l'Atlàntic! ;) Quina història més divertida! I la recepta, fantàstica! T'ha quedat amb una presentació excel·lent! No et va saber greu tallar-lo?? :)
    Petons!

    ResponElimina
  12. Genial!

    Ja pot estar ben content lo teu fill. Ai hem sentit l'oloreta des d'aquí :)

    ResponElimina
  13. Hola Margarida.

    No hubiera sido mala idea bautizarlo con tu propio nombre y hacerte con los derechos de autora, por si acaso...

    Además de esta receta, nos hemos quedado prendados del zuccotto y del suflé frío de limón.

    Y es que los dulces nos pierden...

    Un abrazo y buen provecho.

    ResponElimina
  14. Maria Jose: doncs jo tampoc n'he menjat mai cap, així que vaig improvisar. I el resultat va ser molt bo. Fins i tot teníem una amiga a dinar (a qui no li agraden gens els pastissos de carn picada, i estava una mica espantada per si es quedava sense dinar) i no va repetir perquè no s'hauria pogut cordar els pantalons, que sinó...ja ho crec, ja, que ho hauria fet!

    La cuina vermella: ja m'agradaria, ja, que arribés a Anglaterra i més d'un anglès el trobés més bo que el seu, però això és somiar!

    Marisabel: doncs si fas estofat, per fer aquest pastís només tindràs una mica més de feina a fer la pasta brisa (que és boníssima, molt millor que la de compra) i farcir-lo amb el teu estofat. Dinareu com a reis!

    Annafs: ja tens raó, ja. Però el pobre Oriol no ho va tenir fàcil: va haver d'esperar 11 mesos i mig a poder menjar aquest pastís. Ara el tinc a Alemanya. A veure què em demana quan torni!

    Mesilda: doncs jo crec (modèstia a part) que aquest li va agradar mes, perquè va ser tastar-lo i dir-me que ja no se'n recordava gaire com era l'anglès, i això que m'havia estat donant la tabarra durant tot l'any! Aquest li va encantar. Jo l'anglès no tinc ni idea de com devia ser, però tenint en compte la mala fama que té el menjar anglès en general... ja estic prou contenta amb el meu.

    Mercè: ja ho crec, ja, que em va saber greu. Però també tenia ganes que l'Oriol el tastés i em digués com estava! I ell estava tan impacient,que gairebé no em va donar temps de fer les fotos. "Ai, mama, si comences a fer les fotos, ens el menjarem fred!" Total, que dues fotos, i a tallar-lo! Així em van sortir de malament, que no reflecteixen gens lo bo que era.

    Bajoqueta: Has fet pasta brisa amb farina sense gluten? I surt bona? Perquè podries fer aquest pastís. Lo Bajoqueto estaria content....i tu també!

    El Secretario: si le pongo mi nombre a alguna receta, seguro que será a un postre, porque es lo que más me gusta.
    Me alegro que os haya gustado mi zuccotto y el suflé. Veis como, igual que a vosotros, me pierden los postres?

    Us agraeixo molt els vostres comentaris. Petons a tots!

    ResponElimina
  15. Tampoc cal exagerar, no el tenia tan idealitzat, el past'is d'Anglaterra.

    Per'o el cas 'es que va sortir un past'is fant'astic.

    Per cert, ahir vaig menjar Panna Cotta, per'o no la puc comparar amb la teva perqu'e no me'n recordo de quin gust tenia.

    Ja mirar'e d'anar-vos escrivint.

    PD: aquests ordinadors alemanys no tenen accents

    ResponElimina
  16. Quina sorpresa!
    Sí que va sortir fantàstic, oi? Aquest pastís català ens va agradar molt a tots.
    Si menges coses noves que t'agradin, pren nota que després, quan tornis, em faràs un curset accelerat!
    Fins aviat, guapo. Un petó ben fort!

    ResponElimina
  17. Margarida, soy la Noe del forobttBadalona, acabo de entrar por primera vez en tu blog y me ha encantado. Ya tengo algunas recetas "fichadas" para hacerlas en casa y esa del pastel es una de ellas.
    Un fuerte saludo y enhorabuena por el blog.

    ResponElimina
  18. Oh, Noe, quina sorpresa! Em pensava que només et dedicaves a la bici, i veig amb alegria que també t'agrada la cuina! Espero que t'agradin les receptes que has triat. Si tens algun dubte, no esperis a trobar-te amb el Pere, pregunta-m'ho a mi, que ell no cuina, només menja, ja,ja...

    ResponElimina
  19. M'encnata la història i m'encnata la recepta! Ostres, això ho de fer ja!

    Gràcies per compartir-la!

    ResponElimina
  20. Massitet: celebro que t'encanti.A mi m'agradaria que aquest pastís de carn arribés ben lluny, però ja em sento satisfeta si ha arribat a casa teva. Espero que quan te'l mengis en gaudeixis tant com nosaltres. Una abraçada.

    ResponElimina